JOSEP SÀNCHEZ MORAGUES -In memoriam

Fa uns dies ens va deixar l’amic Josep Sànchez Moragues, després d’una dilatada vida més fecunda del que la seva humilitat innata li feia pensar. Un pagès que estimava la terra, un vilatà d’Alforja que estimava el poble, un escriptor i pedagog que estimava la seva llengua. I sempre amb modèstia i esperit de servei. Petit de cos i gran d’ànima, no sols el record sinó la seva petjada quedaran per sempre en nosaltres.

Especialment recordo la seva col·laboració a la revista Vent de Serè, durant els seus deu anys d’existència. Com a mostra, aquí ofereixo un article on es pot apreciar el que abans he dit d’ell. Sensibilitat, riquesa de llenguatge i amor a un país. Segur que descansa en pau.

Antoni Cisteró

Voltant i giravoltant per la riera d’Alforja

(Finalista al Premi Vent de Serè 2003. Maig 2003).

Josep Sànchez Moragues

La vall d’Alforja té una conca reduïda, modesta, i això ha fet que no hagi estat capaç de donar-nos un riu. Això no obstant, la nostra vall la formen deveses, comellars, serrats, comes, llobregats, canaletes, fontanals i obagues que han generat barrancs i rases, els quals, plegats, ens han regalat la Riera. (Sense anar més lluny, cal constatar que els nostres ancestres erigiren la vila entre dos barrancs –Creus i Rave, segons la nomenclatura actual– que, al cap i a la fi, ambdós provenen de les Deveses).

De la creu de Pedra als plataners del Botó

Aquest cap de setmana –darrer de maig– em trobo a la creu de Pedra. Just a les noves cases del camí de Sant Antoni i a començaments del camí vell de Cornudella. A la meva dreta hi ha els trossos pertanyents a la subpartida de terra de la Creu i a l’esquerra el Rieral, la qual comença entre aquest camí i el curs de la riera. I ara penso que l’emblemàtica creu de terme, amb els seus quatre-cents anys d’història, quantes rierades deu haver vist passar, i quants de vianants –alforgencs, prioratins– en el decurs d’aquests quatre segles, ja que cal considerar que d’uns cent cinquanta anys en enrere aquest era l’únic pas possible per comunicar-se entre si Priorat nord i Camp de Tarragona, tot remuntant, o descendint, el coll d’Alforja o bé el coll de Cortiella.

Encarat a les Obagues, em plau guaitar l’esplendorositat de la primavera costers amunt ornats per la brostada gerda dels avellaners combinada amb el groc florit de les ginesteres penjades als ribassos compartint-los amb les alzines, o bé assentades en els ermots mentre que, guanyant altura, enmig del verd fosc dels alzinars ressalten en el boscatge les flotes de roures i la verdor més aclarida dels castanyers. La primera estació de l’any ha estat generosa en pluviometria i arreu ens ho mostra sobreeixida de vigor i amb la flora de colors intensos, exuberants… I al peu d’aquesta postal vivent remoreja la riera davant el tros la Nevera per on abans pujava el camí de la Pedragosa, el qual s’enfilava cap a les Obagues a tocar del pou de gel encara avui existent entre runes i que donà nom a la finca. Antic camí que precisament partia d’ací on sóc, i avui ja inexistent.

Ací, entre tomb i tomb, una tira de pi blanc marca la disjunció entre territori urbà i territori rural. I arrenglera el sòl cobert de ciment per on circula el corrent d’aigua que ve del carrer nou, la qual, unida a la provinent de la rasa i camí dels Comellars en pluges fortes, ha d’abocar-se saltant per la paret d’obra feta presa entre un àlber jove i el plataner corpulent que fa companyia a la creu. Sota mateix, a la riba, s’alça una de les alberedes més belles de la nostra Riera, actualment sensiblement modificada pels abocaments de runa i terres procedents del nou tram urbanístic i que mig enterren els àlbers en el terraplè. És d’esperar que l’arbreda es refaci de pressa per tal que hi continuïn niant i cantant la merla i el rossinyol.

Després d’haver passat “Sant Antoni petit” –romanalla d’una xica capella situada davant mateix del que un dia va ser caminoi de drecera de l’ermita de Sant Antoni –capelleta que cap dels vivents actuals recorda haver vist dempeus–, i que resta composta per tres trossos de paret feta de toves i argamassa adossada a la bassa que rega els trossos del Rieral… em planto a tocar de la Riera. Devessa encara un bon curs d’aigua saltironant per la llera. Ja no en prové gens del barranc de l’Àvila, el qual té la capçalera a la falda de la vessant sud-est del puig de n’Eres a la cara d’ací de la serra del Fullat i, a l’ensems, Fontanals avall, l’alimenta també el vessant del coll del Mort. Jo, avui, no la traspasso pas, la riera. Encamino els meus passos pel seu marge esquerre –ella descendent, jo ascendint, és clar– perquè pretenc d’assaciar-me de tanta bellesa riberenca.

Vora els pous d’aigua que nodreixen la xarxa pública –per cert que no sé que hi deu fer plantat en aquest entorn un rengle de pins blancs barrejats amb la flora autòctona de les ginesteres– s’aixequen dos xops majestuosos que s’han fet en “quatre dies” si tenim en consideració de tal com hi afectaren les malvestats de l’aiguat del 1994. La capacitat de regeneració de la flora rierenca sorprèn agradosament. Sobretot per un conjunt de clons d’alçària mitjana que envolten les dues soques principals i que no sé si són producte d’arrel o bé de rames colgades per l’aiguat. Tots per generació espontània, no pas com alguns arbres estranys implantats per la mà de l’home i que no vull ni comentar.

Ara avanço per un tram no arbrat compost de petits glops de canyar i un àlber jovençà. Als dos marges del camí, llemenoses, lletereses, pedrenques, citrons, camabrunes de flors lila, secanelles en flor de botó groc i alguna que altra fonollera; també mastegueres, cards i alguna malva, abunden en les herbàcies. Posat en el primer tomb rierenc, penetro en la serena bellesa del Còdol d’en Bruc ben harmonitzada per la cantarella del barranc que li pren nom i enaltida pel remoreig de l’albareda fruit del contacte suau de la lleugera garbinada: combinació del seu fullam –d’anvers verd i revers blanc– tremoleja a les cimes dels àlbers sota de la blavor nítida de l’espai que li fa de cúpula inaccessible.

Més envant, al peu del ribàs en part obac, es barregen els oms amb els àlbers, els gatells i un poc de canyar que també hi fa vida. El fort grau d’humitat crea un microclima que afavoreix l’entorn amb el naixement de corretjoles –flor acampanada– i llicsons enmig de la vermellor de les roselles, conillets de flor rosada i, fins i tot, unes branques de roldor ran del camí amb flors menudes i verdoses i fruits formats per cinc aquenis negres i lluents. (Si aquests fruits se’ls menjaven les cabres, els pastors deien que les emborratxava. Altrament, el roldor era un petit arbust del qual se n’extreia el taní –una substància astringent que servia per adobar la pell dels animals i convertir-la en cuir– la qual cosa li atorgava un valor comercial que aprofitaven els pagesos). En el Còdol observo que l’acàcia va a menys. Les més grosses les van ofegant les heures. I tal vegada la massa arbrada més potent les vagi aniquilant. Alguna escadussera es barreja amb els àlbers situats a la dreta just ran d’on pujava el camí de la nevera del Ginoteta. El pas és cobert de barders blancs, no sé si perquè hi pugen de la riera o bé perquè hi baixen de l’antic conreu, ara esdevingut erm.

La Riera fa com d’artèria central on conflueixen camins que menen a les finques de propietat privada. Ara sóc davant un de veïnal i emblemàtic: el camí de Puigcerver. Quan s’emprèn amunt, amunt… després de caminar cinc quarts llargs, haver canviat de vessant passat el coll de la Creu –creu de Formatge– i tramuntat un desnivell de quatre-cents metres, hom es planta a l’ermita i muntanya de Puigcerver. No ho faré pas. I deixo la petita creu que a la dreta de la riera m’invita a fer l’esmentat recorregut, el qual he fet mantes vegades. El meu pas segueix ara paral·lel a la Tira. La natura hi és més pobre. Només algun arbust escadusser entre bardissars i, curiosament, una petita flota de canyissar, de difícil trobar en els nostres modestos, inconstants i irregulars cursos fluvials. És difícil de fer camí sense trobar-te amb florides ginesteres. Ací les acompanyen esbarzers i herbàcies ja esmentades afegida la cugula. A la dreta, en un planet sobre el ribàs, hi ha un xaletet envoltat d’arbres de bosc autòctons i enmig un avet pirinenc que hi desdiu d’allò més.

El zigzagueig de camí i riera fa un revolt just en acabar el tros esmentat de cal Ginoteta –la Tira– precisament on tenen l’atrotinada bassa que, per l’aspecte, ha de tenir un feix d’anys. Vora mateix, la rassa dels Serrats fa cap a la Riera depassat un còrrec profund ple de vegetació. Segueixo per un tram orfe d’arbreda riberenca. Àmbits amplis, però d’aspecte eixorc, àrid. Abans de retornar endins a l’esquerra, deixo el camí vell de Cornudella enfilant-se per la pujada del Ciuret, en la qual, un cop remuntada, hi ha la bifurcació per on se separa el camí de Porrera per tal de davallar un tram curt i retrobar-se amb la riera mentre el de Cornudella s’enfila direcció a les Comes per anar a traspassar el Coll. Fet aquest incís, segueixo rieral amunt. Dos xops escadussers, però enormes, supervivents de l’esmentat aiguat –n’hi havia tota una tira– m’assenyalen que retorno a una frondositat vegetal que ja enyorava. I és així! Aquests xops que fan protecció al camp d’avellaners a tocar del camí –no pas ran la riera– van a la una amb un parell de pins pinyoners robustos i amb bastants d’arrels descarnades per rierades recents. He entrat en zona de gatells i canyars densos, els quals mesclats anàrquicament no em poden ocultar els freixes monumentals que creixen a les ribes de la rasa del forn del Patró –final de les Obagues– als quals acompanya un pi bastant gros i solitari. Les passes em menen a diversos giravolts –el curs fluvial és capriciós–.

Ara passo a tocar literalment dels conreus. A la dreta de l’aigua que baixa hi ha el tros del Rebull. Un aiguat se n’endugué una bona porció de terra. És per on circula ara el rierany mig pedregós. Entre finca i camí veïnal, àlbers, freixes i canyars creixen a pler, al seu ritme… Uns tamarits que abans eren a la partió, entre tros i riera, ara són desplaçats a l’esquerra. Mostren modestament llur figura, confosos entre l’espessor vegetativa. Segueixo: el barranc de les Comes, depassat el camí de ferradura quasi desaparegut –antic camí de Porrera– augmenta el doll de la Riera aportant-hi el seu tribut d’afluent important un cop passat sota el vell pontet que fa d’aqüeducte per a una finca privada. Es veu tan fràgil que sorprèn que l’hagin respectat les barrancades.

Acabo de passar un dels trams més bonics de la Riera. Ací és lògic de veure-hi néixer espontàniament l’àlber i el freixe –les dues varietats predominants al llarg del seu curs–, canyars combustibles per la seva facilitat en cremar-se, però incombustibles perquè un cop cremats es regeneren amb més empenta. Prop de l’aigua hi creix la matapuça i alguna jonquera. Hi he vist un gargoller enramat per una gavarrera en flor (rosa de bardissa), vesses de flor lila enramades a les canyes com lianes i coronades de flor groga al marge del camí, on el pagès ha plantat un noguer i mitja dotzena d’ametllers que hi fruitaran si els aiguats ho respecten… I a la part alta del tros del Rebull, en un alterós penjant de ribàs hi fa vida una roureda bella i estructurada. En una altra finca l’amo hi ha plantat ran del vial una figuera i quatre canyes americanes entre clons de freixe i un tamarit i un pinetell de mena pinyonera.

Passat el barranc, la giragonsa torna a ser notòria marcada per un ribassot situat a la dreta i que al pas dels anys el rosec de les rierades l’ha fet més alterós. Un cop el ribàs declina, conreu a banda i banda. La riera s’estreny. El barranc de les Comes abasta molta conca i d’ací en amunt la  captació aqüífera s’empetiteix. Com s’esdevé encara més amunt abans de rebre l’aportació del barranc del Llobregat. Just després dels plataners del Botó, on ara arribo. Ací unes falgueres vigoroses assenyalen que la majoria de l’any la humitat sura damunt terra. Canyes, gatells, freixes… esbarzers, botjar i ginesteres el fan pas impenetrable. Només gegants plataners són capaços de sobresortir en el batibull de l’anàrquica mescla vegetal, la vigoria de la qual palesa en el lloc aigua per a tots. Ací és on podem definir el principi –o la fi si l’encares amunt com jo avui– de la nostra Riera. Aquest any la rasa del Pio –fi del barranc de l’Abella–, aiguavessant d’un tros de partida Mas d’en Roig, porta un bon raig d’aigua.

Sóc a uns dos quarts i mig d’Alforja, riera amunt. El tros del Pio era de cal Cinto Serra. Després va ser de l’Hortoneda que era forner de pa. En una època en què els menestrals alforgencs adquirien terres per a tenir un complement als ingressos que els donava llur ofici. El món tomba, i ara la terra no porta guanys: els pagesos miren de desfer-se’n a mans dels forasters per tal que s’hi facin parcel·les en les quals s’esplaien els neorurals.

He caminat un bocí més. La curta pujada encimentada m’ha portat on comença el tros del Roca. En acabat només hi ha barrancs i rases afonats en conreus. Sóc en una partida –la del Mas d’en Roig accedida per l’antic camí de Porrera– enriquida per l’aigua que posseeix. Fins fa poc tenia uns bons regadius amb avellaners, secans frescals i una climatologia estiuenca benigna. La baixa de preus fa que els ermots pugin cara al bosc i que els boscos baixin envaint els conreus…

Em plau de guaitar els nostres boscos de flora mediterrània en els quals predomina l’alzinar. Com m’abelliria de poder-m’hi enfilar com feia abans fins a les cimes! M’he d’acontentar, però, amb les alzines que acompanyen el camí a mesura que aquest se separa de la riera. Aquesta ja ha esdevingut barranc –el del Mas d’en Roig, nascut a la Canaleta–, en el qual l’aigua remoreja terres avall. Entre barranc i camí –aquest aixecant nivell a mesura que se’n separa, del barranc– s’erigeix un ribàs poblat d’alzines i ginesteres florides i on campen també les heures i els arítjols, fins i tot un jove castanyer. Quan el camí declina per acostar-se de nou al barranc m’ha sorprès en l’obac un jove pi rojal que puja una vintena de pams damunt terra. Curiosament, l’acompanya un bruc –no n’havia vist ni un en tot el trajecte– com si hagués volgut baixar la muntanya per a fer-li companyia. A mi em sembla que no en trobaria cap –de pi rojal– a menys de mitja hora de distància. Potser hauria d’enfilar-me fins al coll d’Alforja. Vés a saber com va fer cap una llavor tan petita fins ací! Tant de bo que la intrusió en un hàbitat que no és el seu li sigui favorable!

La presència d’aquest pi m’ha generat una pretensiosa Il·lusió: Potser sí que, ja que no puc anar a la muntanya, aquesta ha vingut a mostrar-me un xic de la seva presència.

NOTA: Podeu trobar més articles seus al web: https://www.alforjastark.com/author/josep-sanchez-i-moragues/

About: antoni


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.