VOTAR AL BOTXÍ
Com pot ser que algú pensi seguir votant els sàdics autors de tanta retallada injusta i asocial? No aporto res dient que el deute públic espanyol és inquietant. Segons les dades publicades, el govern de Mariano Rajoy no ha sabut evitar que el dèficit augmentés durant el 2012 i el que va de 2013. I això malgrat els desequilibrats i dramàtics ajustos fets. Si no estan servint per l’objectiu que, amb fredor calculada, ens imposa Brussel·les, per què s’han fet?
La meva teoria és que el principal vector de força de les retallades no és econòmic. Almenys no pensant en l’economia dels ciutadans. Altra cosa seria si s’analitza sota el prima d’algunes grans empreses (bancs, elèctriques, infraestructures), les mateixes que per l’altra porta estan ajudant a la consolidació d’un tsunami ideològic neoliberal i retrògrad, el veritable objectiu de tota aquesta ensarronada.
Per què dic això? Doncs perquè aquesta és la resposta al dubte que apareix en moltes converses: Com pot ser que gent de classe mitja i baixa, els principals damnificats per aquesta política brutal del PP i també de CiU, votin cegament opcions que han demostrat en la seva trajectòria passada que el que faran, un cop al poder, serà xuclar-los-hi la sang? La resposta és que actuen com a resposta reflexa a l’”adoctrinament” dels instruments de transmissió ideològica de que disposa el poder neoliberal. Diuen: “És un tracte. Si ens manteniu al marge de les vostres polítiques restrictives, si continueu donant suport a la nostra insaciable set de diners, nosaltres alimentarem els instruments per assegurar una obediència cega de l’electorat, un seguiment massiu a la vostra demagògia”.
Cal llegir l’execel·lent article de Santiago Pardilla “La neurociencia del voto: ¿Por qué lo irracional domina una elección?”, en ell explica com el sentiment va per sobre de la raó, a l’hora d’escollir. I és en el sentiment on els “poders fàctics” inoculen la resposta pawliana de votar a qui ells volen.
Col·legis privats, escoles de negocis, Església, mitjans de comunicació, en especial la televisió… En tots aquests àmbits, als que són dòcils no els apliquen les retallades que pertocarien, o s’apliquen a simples empleats, però no al nucli ideològic. Al contrari, encara se’l reforça, amputant qualsevol eventual dissensió. Aquestes “canongies” estan justificades perquè mantenen la docilitat i la badoqueria del coixí de votants que els fa dormir tranquils cada nit. Només ens els traurem de sobre si també els qui ho veiem diferent entrem en el terreny de l’emoció, del sentiment de justícia, ètica i dignitat de totes les capes socials. Just el que els falta a ells.
