LLADRES DE GARBES

VERGUENZAESCARNI DELS “LLADRES DE GARBES”

És un costum molt arrelat fer servir el rebuig públic com a defensa dels atacs que pugui rebre la ciutadania. A l’edat mitja, els canvistes de Barcelona (equivalents als banquers d’ara), quan feien fallida se’ls sotmetia a escarniment públic, i fins i tot hi ha el cas d’un, anomenat Francesc Castelló, que va ser decapitat el 10 de novembre de 1360, durant la crisi provocada per la pesta negra. A principis del segle passat, en alguns pobles de les comarques lleidatanes, també estava estesa aquesta pràctica: Quan enxampaven algú robant, el feien passejar pel poble, amb un gran rètol penjat al pit que deia, per exemple: “Lladres de garbes”.  Sovint el resultat era que l’implicat deixava el poble, no podia seguir vivint amb el rebuig dels seus veïns. En aquests casos no acostumava a haver violència física, simplement se’l posava en evidència.

Avui en dia, els que perjudiquen la col·lectivitat, ja sigui delinquint o recolzant mesures abusives contra les classes populars, es perden en la boira dels passadissos parlamentaris, o en les aigües somes dels palaus (sí) de justícia (a vegades). Per tant, i sempre que no sigui amb procediments violents, és necessari donar a conèixer i evitar que es perdi el record de qui són els implicats en tant mal social. Només això,  que se sàpiga i no s’oblidi qui és qui, almenys per començar.

Actualment s’està practicant l’escrache (algú proposa que la versió catalana sigui escratx, o simplement escarni) sobre alguns polítics del PP, com a mesura de pressió en la discussió de la llei hipotecaria. Està bé, però no s’ha d’oblidar que ells només són els esbirros que posen dòcilment en pràctica les polítiques que els bufen a l’orella els veritables inspiradors i receptors dels beneficis de tanta injustícia. Ells també haurien de ser posats en evidència i rebre el rebuig, l’escarni, del poble que està patint la seva avarícia i el seu menyspreu.

Així doncs, es podrien portar a terme mesures més amplies, com per exemple la publicació de la llista de bancs i caixes amb els desnonaments que han realitzat cadascun d’ells. Les entitats que s’omplen la boca amb la seva “obra social” i que per altra banda, tenint milers de pisos buits, desnonen famílies que podrien quedar-se amb un lloguer social adient, només tenen al cap el negoci. I el negoci, no ho oblidem, el porten els clients. La possible influència de la imatge real de les seves”obres” i una eventual acció de rebuig (com vaga de targes de crèdit), potser els faria variar de tàctica.

I posats a fer, perquè no es fa extensiva l’activitat d’escarni a altres àrees de danys socials? (Millet, Bárcenas, Rato, Fabra…), encara que això signifiqui desplaçar-se a Menorca, S’Agaró o Baqueira. Potser posant-los, respectuosament i sense violència, en evidència davant els amics i llepaires de potes del llamàntol, alguns d’ells es farien fonedissos, i nosaltres podríem conservar les poques garbes que ens queden.

About: antoni


One thought on “LLADRES DE GARBES”

  1. Toni:
    Després de tot aquest “escarni”, escrache” o escraig”, o com cony es digui, al nostra benaurat oasi, et recomano que llegeixis la crónica d’una tendresa infinita que signa Josep Massot a les pàgines de cultura de La Vanguardia sobre la presentació del llibre de la inefable Rahola pel no menys inefable Josep Cuní. En aquest país nostre petit, que des d’un campanar es pot veure un altre campanar” també tenim caspa que no se’n va ni amb el xampú que anuncia l’Iker Casillas. La crònica no té malbaratament possible. No te la perdis.
    Gonçal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada