EL FRONT POPULAR I LES ELECCIONS DE 1936 -2/3

En aquesta segona entrega (primera “Gestació del Front Popular“1/3), analitzaré el procés electoral, posant de relleu alguns dels trets que podrien generar idees adaptables a la situació actual.

En primer lloc, cal esmentar el MANIFIESTO DEL FRENTE POPULAR, publicat només un mes abans de les eleccions del 16.2.1936. Com hem vist en el primer article, el procés de confluència de parers fins arribar a un consens en el text va ser difícil. Però la necessitat de fer front al risc de que el poder fos copat per una alternativa de caire declaradament pro-feixista (la CEDA de Gil Robles) llimà les diferències i empenyé els partits a fer concessions en els seus plantejaments. La llei electoral del moment, que afavoria les coalicions, ho feia absolutament necessari (en parlarem més endavant, en una nova sèrie d’articles en preparació sobre Llei Electoral).

El pacte es basava en una declaració d’objectius comuns, que els signants es comprometien a portar endavant en el cas d’assolir una majoria a les Corts, i també en un repartiment d’escons.  Ambdós factors demostren una voluntat real d’assolir la fita anti-feixista, per damunt dels interessos particulars de cada partit concret. Tota una lliçó.

Pel que fa al Manifest, les principals reivindicacions a portar a terme de comú acord foren:

Una amnistia pels represaliats arran dels aldarulls i revoltes de 1934. Aquest factor propicià una actitud no bel·ligerant dels anarquistes –els grans afectats.
-Una reforma del sistema de propietat agrari. Iniciat amb la República el 1931, i avortat per les dretes al poder durant el “bienni negre” (1933-35).
Una reforma de la indústria, fomentant la recerca i el sanejament financer.
-També un increment de l’obra pública, com a via per sortir de la greu crisi que s’arrossegava.
-Una reestructuració a fons del sistema bancari.
Foment del sistema públic d’educació, garantint les oportunitats en funció de la capacitat de cadascú.
Recuperació i desenvolupament de les llibertats autonòmiques aconseguides i reflectides a la Constitució de 1931.

…sin perjuicio de dejar a salvo los postulados de sus doctrinas, han llegado a un plan político común que sirva de fundamento a la coalición de sus respectivas fuerzas en la inmediata contienda electoral y de norma de gobierno en el caso de victoria.

En fi, si llegiu el text sencer veureu com aquest acord de mínims presentava Una sincera explicació de les posicions de cada partit, més enllà de l’acord signat per ells. Per exemple, diu en el seu punt IV: “Los republicanos no aceptan el principio de la nacionalización de la tierra y su entrega a los campesinos, solicitado por los delegados del partido socialista”. O en el VI: “No aceptan los partidos republicanos las medidas de nacionalización de la Banca propuestas por los partidos obreros”. Per la mateixa imperiosa raó de practicitat, accedien a acords en els que alguns haurien volgut anar més enllà; deixaven constància dels seus principis, però donaven un vot de confiança a la política comuna. El Manifest, curós de no ferir susceptibilitats per tal d’agrupar el ventall més ampli possible, optà per la forma explicitada en el preàmbul: els signants, “sin perjuicio de dejar a salvo los postulados de sus doctrinas, han llegado a comprometer un plan político común que sirva de fundamento y cartel a la coalición de sus respectivas fuerzas en la inmediata contienda electoral y de norma de gobierno que habrán de desarrollar los partidos republicanos de izquierda, con el apoyo de las fuerzas obreras, en el caso de victoria”.

Donat que es pretenia aglutinar les forces que volien aturar l’onada feixista, s’optà per bastir el projecte al voltant del prestigi de Izquierda Republicana de Manuel Azaña, moderat, intel·lectual, amb bona relació amb altres partits republicans i amb l’ala moderada del PSOE, mentre que la més esquerrana d’aquest partit enllaçava amb el PCE, el POUM i altres formacions més petites; reclamant tornar a les reformes iniciades a partir de la Constitució de 1931, i alhora evitant ressuscitar idees revolucionàries. Aquesta fou la pauta seguida pel Comitè Electoral que negocià el repartiment de candidats/diputats amb la mateixa filosofia de prioritzar la imatge republicana per sobre de la revolucionària. En efecte, si dividim els candidats pel nombre de vots obtinguts el 1933, a IR li corresponia un per cada 6.084 vots, mentre que la relació pujava a 8.552 en el PCE i 12.775 en el PSOE. I això que si aquests havien obtingut uns 1,700.000 vots, els republicans només en tingueren uns 300.000.

L’únic debat que no va quedar resolt va ser la durada de l’acord, evitant especificar si s’havia d’entrar, i quan, en el govern, o s’havia de cenyir només a l’acord electoral amb un recolzament extern. La no solució d’aquest punt (que generà grans enfrontaments interns en el PSOE, entre Prieto i Largo Caballero), va afeblir el govern sorgit de les eleccions, sobretot a l’hora d’afrontar l’aixecament militar del 18 de juliol.

Sigui com sigui, el 16 de febrer de1936, aquest acord, i l’esperança que generà en el poble, cansat de corrupció i estretors econòmiques, portaren el Front Popular a la victòria. El fet que en algunes demarcacions s’hagués d’anar a una segona volta i nombroses reclamacions, així com la deriva ideològica d’alguns historiadors, ha portat a discrepàncies en les dades. Malgrat tot, les dades diuen que el triomf del Front Popular va ser clar, gràcies a les característiques de la llei electoral vigent, com demostra la diferència entre el percentatge de vots i el nombre de diputats. Ull doncs a què, si algun dia es discuteix una de nova pel país, no ens donin bou per bèstia grossa.

Els resultats finals queden reflectits en el quadre següent, que dóna idea de l’atomització d’opcions i del que hagués pogut passar si no s’hagués arribat a un acord de coalició entre republicans i esquerres obreres.

GRUPS ELECTORALS Nº vots 16.2.36 % vots 16.2.36 Diputats finals maig 36
FRONT POPULAR + Front d’Esquerres(Cat.)(PSOE-IR-UR-ERC-PCE-ACR-USC-PG-PRDF-P.Sind)

4.451.300

47,03

285

DRETA (Centredreta + Front Català d’Ordre)(CEDA-BN-Lliga-P.Ag.-CTC-PRLD+ indenp.)

4.375.800

46,48

166

CENTRE REPUBLICÀ (CNR-PRC-PRP-PURA)

333.200

3,51

12

Partit Nacionalista Basc

150.100

1,59

9

P. Rep.  Radical

124.700

1,32

1

Falange Española de las JONS

6.800

0,07

0

(Total diputats: 473)

Si analitzem els partits per grups ideològics, queda clar l’avantatge de la unió, per molt que impliqués sacrificis i renúncies.

PARTITS DIPUTATS 1933 DIPUTATS 1936
Esquerra marxista PSOE-PCE-USC

63

124

Republicans d’Esquerra AR-PRDF-PRRSI-PRRS

13

128

Nacionalistes d’Esquerra ERC-PRG-UR

24

26

Republicans de centre i dreta PRR-PRC-PRLD-PRP-PRC

138

37

Regionalistes de centre i dreta Lliga-PNV-PRM

37

30

Dretes CEDA-Agraris-Indep.

158

103

Dretes monàrquiques CTC-RE-PNE

39

25

Extrema dreta Falange

1

0

(els partits són els de 1933, havent-hi alguna variació en el nom i composició en les de 1936)

Una reflexió ve immediatament al cap: Quins haurien estat els resultats sense l’esforç d’unitat?

About: antoni


One thought on “EL FRONT POPULAR I LES ELECCIONS DE 1936 -2/3”

  1. Fantàstic treball de síntesi. Medito les comparances obligatòries amb la situació actual, seguint l’article. Al cap d’una estona em venen dues reflexions.
    La primera: avui en dia la immensa majoria dels afiliats amb càrrecs dels partits polítics, estan massa (totalment?) aburgesats, en els sentits de: comoditat, conservar la cadira, no cal pensar, la maquinaria del partit m’ho dona tot. És el nou “comunisme” en el que l’estat vetllava(?) per mi. Però l’antic es va acabar fa anys, també ho farà el d’ara. Segur.
    Segona reflexió: Les dretes tenen una malaltia, no saben perdre. Algú té algun antídot o vacuna?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.