FONTANA, historiador (un joc)

Com homenatge al gran historiador, home just, equànime que no defugia el debat i l’anàlisi honesta, em permeto un petit joc, amb tot el respecte i admiració. Vegeu dues cites de dos “Fontanes”, el primer (Barcelona, 1931), el savi que ens va deixar fa uns dies, doctor en Història honoris causa per diverses universitats, militant del PSUC  durant el franquisme; el segon (Reus, 1911), va ser fundador de les JONS i encarregat de la propaganda a Falange Española. Formà part de la 3ª Centúria catalana al front de Terol. Jutgeu vosaltres mateixos, però sobretot, no confongueu mai els personatges.

 

JOSEP FONTANA, entrevistat per Pere Bosch i Cuenca. (El Punt avui, 28.8.2018) (https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1457097-josep-fontana.html)

Aquest encaix de Catalunya i Espanya que s’intenta durant el segle XIX, es prova també el 1931 i el 1975, a partir de la mort del dictador. Els motius del fracàs són els mateixos? Què varia exactament?

Els motius del fracàs són complexos; però no ens podem enganyar atribuint-ho tot a la maldat aliena. El 1936, igual que després de 1975 i molt visiblement en aquests darrers anys, la traïció de les nostres classes dirigents –les que manen de veritat, és a dir, les que controlen l’economia– ha estat un factor clau.

Com s’explica el procés que s’ha viscut al nostre país en els darrers anys, amb un decantament d’un sector molt important de la ciutadania cap a posicions sobiranistes? A parer seu, quins són els factors que cal tenir en compte per explicar-ho?

En el que ha passat aquests darrers temps no tinc cap dubte a considerar que els que no tenen cap culpa del desastre, i són a la vegada les seves víctimes principals, són els molts milers de ciutadans que, justament indignats pel tracte del govern del PP i pel mal govern de què tots plegats som víctimes, van posar la seva fe en uns dirigents polítics que els prometien arribar a la independència sense cap violència. Als que plantejaven com a solució: “Farem un referèndum, el guanyarem i obtindrem la independència” els he estat plantejant des de fa alguns anys la mateixa pregunta: “Després de decidir-vos per la independència, el primer que caldrà fer és posar-se en contacte amb l’Estat espanyol per demanar-li que faci el favor de retirar de Catalunya l’exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil i accepti pacíficament la pèrdua d’un territori del qual obté un percentatge considerable del seu PIB. ¿Què penseu que passarà aleshores?” I no he obtingut mai una resposta raonable.

 

JOSÉ MARÍA FONTANA. Los catalanes en la guerra de España. Grafite Ediciones. Madrid, 2005. Pàg. 58

En el catalanismo alentaban dos razones totalmente respetables y compatibles, o sea: el amor al solar nativo como actitud lógica de los que han nacido allí, y la posición amorosa y crítica frente a una España sin norma ni empresa, perdida entre el chin-chin patriotero y las nostalgias del pasado. Queremos a España porque no nos gusta, dijo José Antonio.

Yo no niego que Cataluña pudo, históricamente, haber configurado, el no político, la total piel de toro ibérico; pero lo cierto es que no lo consiguió en la gran ocasión de la Romanización, ni en la Reconquista, ni en la Monarquía absoluta de los Reyes Católicos, ni en las Repúblicas del último siglo. Posiblemente, el empeño fuera imposible por razones raciales y geográficas. Admitamos también que por falta de virtudes colectivas, sobre todo al estudiar la próxima y pasada experiencia republicana. Lo intolerable es que la reacción ante nuestro fracaso o malas posibilidades guera la exaltación indígena del catalanismo: una actitud de mente infantil ante una dificultad externa. Quisimos ser los forjadores e inspiradores de la Unidad española y no pudimos conseguirlo. ¡Cuán grato -e injusto y cobarde- era refugiarse en la casa materna buscando el rescoldo del hogar y desentenderse y odiar al mundo circundante para desconocer los fracasos.

 

About: antoni


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *