EL SOLATGE

Reflexió d’Antoni Cisteró, emesa a Còrtum Ràdio a l’octubre del 2019.

EL SOLATGE

El mes anterior, parlant de moments (em resisteixo a dir “anècdotes”) rescatats de l’oblit per l’acció de la memòria històrica, parlava de solatge. I voldria aprofundir una mica en el concepte, posant en relleu la importància d’aquestes activitats per a la societat i el seu futur.

En el passat, com diu Enzo Traverso, “la memòria es trobava d’alguna manera inserida en la vida quotidiana, els modes de vida i pensament es transmetien així, en un continuum existencial, d’una generació a l’altra”[1]. Avui, a l’era de Twitter, les generacions han trencat força aquest contínuum. Si abans tenien uns modes de treball, rituals i fins i tot un llenguatge comú, ara no és així. Ara, és difícil que  les referències directes a fets que difícilment s’han interioritzat a l’escola, serveixin per reflexionar sobre el futur, aquest futur que ni tan sols les noves generacions saben com serà. Utilitzant una cita de Walter Benjamin, es pot dir que s’ha produït (procés que segons ell s’inicia amb la I Guerra Mundial) el declivi de l’experiència transmesa (ERFAHRUNG) en benefici de l’experiència viscuda (ERLEBNIS). I afegiria que no hi ha gaire connexió entre les dues, excepte la tasca de les esmentades entitats.

La perspectiva sembla negra, però hi ha una llum d’esperança: les entitats de memòria, que no sols transmeten biografies exemplars, fets de guerra o exili, sinó també conceptes més globals, com la necessitat de justícia, els trets per identificar els ous de serp del feixisme, o com cal ser fort per combatre’l, realitzen una tasca que hauria d’interessar al conjunt de la societat.

Si, aquesta és la gran gesta de l’esforç, a vegades titànic, de les entitats de memòria. Posar en primer pla els valors subjacents als fets puntuals.  Els valors morals  sí que poden encara ser transmesos; només cal un llenguatge adient i una insistència en la qual tots hi estem compromesos. El món de demà ho necessita, i aquesta necessitat ens remou la consciència i ens fa actuar.

Des d’aquí faig una crida a què, quan hàgim esgotat l’ampolla de cava el dia de l’exhumació de Franco, comencem a parlar, alt i clar, en especial a la joventut, per exemple, de qui en va pagar el sollevament, de qui es va aprofitar de la seva sagnant dictadura per enriquir-se, de quines conxorxes van permetre que morís, vergonyosament, al llit. Tenim feina pel davant.

[1] Enzo Traverso, De la memòria i el seu ús crític. KRTU, Barcelona, 2008. p. 18

About: antoni


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada