EL CLIMA I LA MEMÒRIA

(Emès a Ràdio Còrtum al desembre del 2019)

AUDIO

TEXT:

Aquests dies s’ha parlat molt de la Cimera del Clima. Està bé, atès que és un tema que afecta a tota la humanitat. Tots respirem i per tant l’aire ambiental és decisiu per la nostra salut i el nostre futur. Podríem fer un paral·lelisme amb la memòria històrica? Provem-ho.

L’aire és un factor omnipresent en l’aspecte físic. Si anem a la dimensió del temps, la història també ho és. El que jo ara estic dient, o fent, demà serà història. Però no podem dir el mateix de la memòria. Unes coses queden i altres no. Es mantenen en el temps o s’esvaeixen irremissiblement al cap d’uns anys. Seguim amb el paral·lel.

Imaginem que els habitants d’una població propera a una central nuclear, tenen una incidència més alta que la mitjana de malalties oncològiques. És un dir, sense fonament científic però amb una clara sospita, que només pretenc que serveixi de metàfora. Seguim imaginant la presentació d’una sol·licitud per obrir una nova central nuclear. A més dels estudis tècnics pertinents, s’haurà de mirar també l’impacte social i sanitari. El posar sobre la taula el passat en altres indrets similars, serà de gran ajuda, si es vol fer honestament. Què s’analitzarà?

Per una banda, els pulmons, o els fetges danyats. Seria l’equivalent a la història. Són allí i ningú els pot esborrar. Les barbaritats comeses per uns i altres a la guerra civil, la brutal repressió franquista, les traïcions, els gestos heroics, queden fixats en la línia del temps. Però hi ha memòria? S’ha incorporat un fet a la consciència col·lectiva? El fet de recordar-ho, ja sigui individualment o col·lectiva, ha generat un estat d’opinió que pot arribar a desenvolupar una acció ciutadana?

Aquesta és la gran tasca de les entitats de memòria històrica com les que anem desgranant en aquest modests espai. Cal que, com el metge de la població utilitzada com exemple, es vagin recollint els fets, agrupant-los i trobant-hi els punts en comú. Perquè són aquests els que ens ajudaran a encarar el futur: el veure una tendència en circumstàncies que potser elles soles no ens aclareixen el missatge.

A Alemanya, el fet que es promogués el no comprar en botigues de jueus, potser es va prendre com un gest patriòtic… “Total” es deia la gent, encaminant-se a una altra botiga. Els exabruptes de l’Adolf en els seus discursos es prenien, potser, com quelcom curiós, folklòric. El jovent vestit de negre, com una forma de mantenir actives i il·lusionades les noves generacions. Però si ho haguessin anat posant al sac, el pes hagués arribat a ser insuportable, i potser amb l’esquena adolorida molta gent hagués pensat: “Si no ho aturem, aquesta càrrega acabarà per destruir-nos, esclafats per terra”.

Sí, el paral·lelisme és pertinent. Serà la consciència global, posada de relleu per tants sacrificis d’entitats ecologistes en un cas, i de memòria històrica en l’altre, el que, potser i amb una mica de sort, ens salvi de morir, amb els pulmons destrossats, en un hospital privatitzat per un govern en camí vers un feixisme d’efectes imprevisibles.

About: antoni


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada