SOMRIURES

El somriure. El somriure es el que els identifica, el que els uneix, el que els fa sentir-se part d’un tot. Formen una classe, els altres, ni això són. El somriure, excepte en el cas del seu president, que queda en ganyota. Presenten uns pressupostos de ruïna, y somriuen; proclamen les xifres de l’atur, y somriuen, i els colpegen amistosament les espatlles, i segueixen somrient.

Per què somriuen? Perquè la desgràcia no els frega; la desgràcia rau en “els altres”, potser com a càstig pel pecat d’haver volgut viure una mica com ells. Perquè són ells els que, déus arrogants, decideixen la dosi de mal i de medicina.

Si com sembla estem assistint a un altre final de cicle, com el de l’Ancien Régime, la Rússia dels tsars o la patètica Espanya del S. XIX (o sigui, l’actual), ells (igual que els seus antecessors, igualment somrients a Versalles o Sant Petesburg), no ho veuen, amb els ulls mig tancats per donar un caire més amistós al somriure. Han substituït les perruques per la gomina, però continuen els bisbes, les cortesanes i els banquers; convoquen festes; organitzen congressos, caceres. Fan “el que s’ha de fer”, dictat per un déu ignot que ells accedeixen a traduir per a comprensió dels “altres”; aquest déu generat a la FAES, en els concilis de l’Obra o en els exercicis dels legionaris; aquest déu anomenat mercat. Deu que compta amb la complicitat del diable atur, i el seu implacable xantatge.

Quan ens deixaran descansar en pau?

About: acistero


One thought on “SOMRIURES”

  1. Toni:
    En la meva opinió l’últim paràgraf del teu escrit, més aviat que tard s’esdevindrà en profètic. Temps al temps Dissortadament hem lliurat el país en mans d’aquesta gent. Aquest laboratori de la FAES ha treballat a l’ombra durant els anys d’….oposició? QUe no em facin riure! Quina oposició?, si no han deixat de manar mai. Ara estem veient el fruit de la tasca fosca que s’ha anat covant. “Obra de Dios”, legionaris i l’altre Déu innombrable. Veure ahir al congrés al Montoro amb el somirure de la hiena vencedora, provocava basques. Només em va faltar de veure al sinistre personatge del bigoti que mou tots els fils, assegut a la llotja del Bernabeu al costat de l’altre mafiós -Florentino- que va sommiar algun dia en convertir-se en el Berlusconi d’aquest dissortat país.
    Que el Déu amb el que diuen creure ens agafi confessats, combregats i amb la benedicció apostólica en regla. Però aquests resten ocupant el seu temps anant al registre de la propietat per enregistrar propietats que posen al seu nom amb la recargolada denominació e “inmatriculaciones”, acumulant riqueses que no són altra cosa que robatoris als que li donen un pàtina de legalitat. Ara ja tenen el camp lliure d’obstacles per fer el que esl hi pasi per l’arc de Sant Martí. Diuen els llenguts que passen més temps al Registre de la Propietat que celebrant els seus cultes ridiculs.

    Gonçal Évole

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.