PETITS GESTS

En política, com en economia, existeixen els grans projectes gegantins i també els petits avenços que, mica en mica, apropen a l’objectiu desitjat. A vegades, i la crisi n’és un exemple, s’obliden els petits gests i es va directament a la gran manifestació, potser rendible políticament a curt termini, però que mancada de la base humil, aviat queda en foc d’encenalls.

Poso un exemple: un dels temes claus per una ciutat és la millora del trànsit i, amb ella, la qualitat de l’aire. A Barcelona, projectes com la plaça de les Glòries, necessari per assolir els dos objectius, ara per ara, no és factible per manca de fons. D’acord. Però mentrestant, es van posant autobusos menys contaminants, o fins i tot es fan cursets adients als seus conductors. Bé. Tot hi ajuda.

Després del 29M, ha quedat palès el llarg camí que queda fins que les nostres forces de seguretat siguin capaces de garantir el dret a manifestar-se pacíficament que tenen els nostres conciutadans. Són encara molt lluny de saber controlar els descontrolats. D’acord. És un projecte que, per ara, queda fora de l’abast de la capacitat de la Conselleria.

Anem ara al petit  detall: El dia esmentat, cap a les cinc de la tarda, vaig passar davant la seu de CDC al carrer Còrsega, envoltada de quatre o cinc furgonetes policials (més protegida, tot s’ha de dir, que la Borsa, objectiu clar dels radicals). Tots els mossos que, passant, vaig sentir parlar entre ells, una bona dotzena, ho feien en castellà. Fer-los-hi un curset accelerat de l’ús de la nostra llengua potser no aturaria els brètols, però sí ajudaria a comprendre millor els qui es manifestaven pacíficament. Seria un pas.

No n’hi ha prou en marcar paquet, cal també tenir la camisa ben botonada.

Tot hi ajuda.

About: acistero


3 thoughts on “PETITS GESTS”

  1. La revolució personal és abans, durante i desprès de qualsevol altre paràmetre i concepte de revolució a l’ escala gegantina d’ una societat complexa en el que es vulgui canviar el seu sistema. No n’hi haurà prou en canviar les lleis de mercat, les transaccions econòmiques, les pautes productives o limitar les fons de contaminació si la gent, persona a persona, no fa el seu assalt privat a una baralla muda dins la seva closca per canviar d’ actituts. L’A.Grimau RNE5 està fent una feina important amb el seu slògan de la importància que té el fer petits gests. Aquets sumats acaben per tenir mes importància i lluentor que lesgrans efemèrides de la història política.

  2. De sempre, a les manifestacions multitudinàries acordades entre distintes fraccions del moviment social i d’acord amb les pautes de les entitats convocants, un dels factors a tenir en compta són les manifestants de caire i intencionalitat violenta que s’hi afegeixen per portar l’ acte més enllà. No em sembla correcte que els violents a priori que hi van amb intenció de trencar escaparats, cremar containers o tirar còctels molotov (exagero, aquests de moment han quedat com simbol del passat) wse n’ aprofitin d’ un gruix de manifestants que li fan d’ empara i desprès pateixin les conseqüències dels trets policials. Entenc que no es feina dels cossos de seguretat de l’ estat garantir la seguretat d’ una manifestació sinó dels mateixos manifestants amb el que ja es deia un servei d’ ordre (fòrmula verbal desafortunada però prou explícita). Tenint en compta que les manifestacions multitudinàries son guirigalls de cridòries i maldecaps pels veïnats per on circulen es fa dificil de creure que tinguin capacitat pel moment d’ una autogestió al respecte d’ aquest punt. Es i serà una temeritat permetre que els violents se n’ aprofitin de la seva dilució en la multitut tant per cridar slogans d’ apologia de la violència com encara més per forçar coactivament a la gent que tanqui els seus comerços o a pinta-s’hi els seus escaparats. Això presenta un gran problema ideològic. Ha de ser la mateixa organització manifestant la que faci de poli interna enfront als seus esberats? El llenguatge de la violencia ha existit, existeix i continuarà existint. Cada violent te les seves raons particulars per ser-ho. No entrarem en qui va començar primer la violència. L’ indicador comptable és que son les bales de la poli la que fan malbé a la gent mentre que la violència dels mal anomenats radicals no passen d’ unes flames, unes trencadisses i fum, efectes absolutament estèrils i que no ajuden a res però que adrenalitza als actors i els deu fe pensar que així estan canviant alguna cosa. La pretensió de que siguinles forces policiales especialitzades en disturbis (especialitzades de què? quan demostren no ser-ho reiteradament) le que siguin reciclades perque ho facin millor és una il.lusió. Un candidat a policia és un prototip d’ indidivu triat no precisament per la seva capacidad de discerniment sinó pel contrari, per la seva facil.litar en no discernir per la qual confonen a tothom i tiren a bulto, el mateix que a les trinxeres es disparava a matar al del bàndol contrari fora qui fora.

  3. Entre policies i cultura no crec que hi hagi massa correlació. Pensó que en la seva selecció valoren més la capacitat d’acció que la sensibilitat cultural i de bon criteri. Dit aixó crec que hi ha ciutats que en sabut quedar el margue de les constants accions violentes en manifestacions de qualsevol tipus: social, sindical/laboral o deportiva.
    La violència en la situació actual la trovo negativa vingui d’on vingui. Crec que la policia haria de tenir capacitat per controlar-la. Tanmateix no entenc com sectors de la sociatat justifiquen la violència i en alguns casos alguns manifestans es neguen a condemnar-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.