Omnibus, o la grolleria consentida

(Artículo sólo en catalán)

Arribem a casa i som rebuts amb grans plors i crits dramàtics. Pensem el pitjor. “Quina desgràcia! No ens en sortirem! Què farem ara!” i escarafalls semblants. Pensem que hi ha hagut alguna mort, o almenys algun accident irreparable en algun dels membres de la família o en l’estructura de l’edifici. Potser un incendi, encara que no sentim olor a socarrim.

Després, ja entrant al menjador, veiem que s’ha trencat el gerro que ens havia regalat, o potser que la plàtera dels canalons del diumenge havia caigut a terra i ara haurem de menjar una amanida. Ens sentim alleujats, pensem quina sort que tenim de que no ens hagi passat res greu.

Aquesta és una tàctica seguida freqüentment pels nens quan xafen alguna cosa, o han tret males notes; ens diuen que ha estat un desastre, i després encara els fem carantoines en saber que només n’han penjat dues: matemàtiques i llengua.

Després de l’arriscat catastrofisme inicial –posant en perill fins i tot la cotització del nostre estimat deute -, el govern es va dir, ara que tot va tan malament, podem fer passar bou per bèstia grossa; endinyem-los-hi la Llei Òmnibus, que els tenim abaltits. I ara, fins i tot ens sentim cofois del bé que va tot, només perquè li han retallat algun serrell de la crinera i l’han tallat en tres bocins.

Però segueix sent una bèstia grossa! Un barroer intent de saltar-se la mateixa essència del Parlament: la discussió democràtica. Que els partits que quedaren tan masegats a les darreres eleccions els sembli bé recollir tres cagallons més petits en lloc d’un de més gros, no significa que no continuïn sent-ho, sent una mofa de l’esforç democràtic d’un poble que no se n’acaba de sortir.

La maniobra és tan maldestre i alhora tan prepotent, que genera la preocupació de com poden anar les coses d’ara endavant, amb la dreta agafada del bracet i l’esquerra llepant-se les nafres.

Si us plau! Com a mínim no ens prengueu per idiotes. Ara si que comencem a sentir olor a socarrim.