MEMÒRIA A RÀDIO CÒRTUM
El segon espai de “La memòria per qui la treballa” a Còrtum ràdio, amb una reflexió:
i l’entrevista a Angels Berengueras, de la web Enrecuerdode
Text de la reflexió:
ALIMENTAR LA MEMÒRIA Club (Còrtum)
Vam veure a la primera reflexió de La memòria per qui la treballa, que l’oblit no pot ser mai voluntari. Es pot imposar el silenci, però no l’oblit, fins i tot es pot dir que les imposicions a vegades, reforcen el manteniment de la memòria. Però, quina memòria?
Imaginem-nos el nostre cap, o el nostre cor, fet de lleixes, on deixem les impressions i les informacions rebudes. Segons la personalitat de cadascú, les tindrà ordenades, classificades, o barrejades de qualsevol manera, però sempre a tocar unes de les altres, i per tant en relació constant. No cal anar a les fosses. Aquella noia o aquell noi que tan ens ha agradat, de qui el record queda associat a, per exemple, la tonada d’una cançó, interactua amb informació posterior rebuda d’algú altre, ja sigui per bé o per mal (no entrem en detalls). Nosaltres ens posem en marxa, i comencem a cavil·lar i d’aquelles dues entrades, acabem traient-ne una conclusió, que determina la nostra actitud vers ell o ella. Si això tan simple ja ens porta a infinitat de variants, imaginem-nos el que passa amb els records més substancials, sobre els que, a més a més, rebem múltiples informacions. Com deia en la primera reflexió, es couen junts en un procés no sempre voluntari. I, el que és encara més important, en constant replantejament com única alternativa a l’oblit per momificació. Ens diu Enzo Traverso: “La memòria és una construcció, i resulta tothora filtrada per coneixements assolits posteriorment, per la reflexió que segueix a l’esdeveniment, per d’altres experiències que se sobreposen a la primera i en modifiquen el record”[i]. Veiem doncs que constantment rebem inputs, que aquests interaccionen entre ells, i generen i són influïts per les reflexions que fem al respecte. Un procés viu i constant.
Deixem per més endavant la part de que “modifiquen el record”, i avui parlem només de les entrades, de com s’alimenta la nostra memòria. En primer lloc, cal remarcar si el procés és voluntari o no. Si som nosaltres que cerquem informació (normalment sobre fets que anteriorment han entrat i ens han interessat) o la rebem sense voler-la ni esperar-la. Evidentment hi ha de tot i la classificació és obvia. Anem doncs més enllà: l’equilibri entre la memòria volguda i la rebuda. Si la primera flaqueja (“a mi no m’importa”, “la guerra està tan lluny”…), dins el brou memorialístic del nostre interior només hi haurà els ingredients, no sempre nets, que s’hagin imposat des de l’exterior, sovint vencent la nostra reticència amb una emotivitat falsa o sobredimensionada. Pensem en la formació sobre la història (i sobre tantes altres coses!) rebuda durant el franquisme sobre la guerra i la postguerra, o sobre temes nacionals a tothora. Quedarà incrustada en les lleixes del coneixement, sense gaires records que la contradiguin o almenys la posin en dubte, i serà la que, el dia que necessitem generar una actitud davant un fet actual, aflorarà a la superfície i marcarà la nostra presa de partit; ens marcarà per dins i per fora, davant el nostre entorn. I això és greu, ja que com diu Emilio García García[ii]: “Som la nostra memòria, millor dit, les nostres memòries. Des d’elles i gràcies a elles percebem, ens movem, pensem, parlem, ens emocionem i sentim, planifiquem i ens projectem. Ella defineix les nostres decisions i fins i tot la nostra identitat”.
Això porta a una reflexió fora del nostre interior, i és sobre la importància de la tasca de les entitats de memòria històrica, ja que almenys en aquest sector relacionat amb la història, cobreixen un espai que, si no ho fan elles, ho faran divulgadors intencionats, utilitzant-la per condicionar el nostre capteniment i les nostres decisions. És evident que això no s’atura pas en els records de les barbaritats del franquisme, el que em porta a afirmar que cal també una tasca pedagògica sobre altres records i ensenyaments, més propers i relacionats amb els temes que la població en general pateix cada dia. Però això ho deixem per a la pròxima reflexió.
[i] TRAVERSO, Enzo. Els usos del passat. Generalitat de Catalunya. KRTU. Barcelona, 2008. Pág. 25
[ii] GARCÍA GARCÍA, Emilio. Somos nuestra memoria -Recordar y olvidar-. EMSE EDAPP, S.L. 2018. Pág. 9.
