INTOCABLES – cat
A la Índia, els intocables són pobres. Aquí, els que són intocables són els rics.
Fa uns dies, uns pocs dies, als directius de la CAM o de Caixa Penedès, se’ls considerava empresaris, d’aquells que comparteixen copets a l’espatlla amb Rosell i companyia. Ara, els podem anomenar, també, rics. Però és aquesta la seva definició? Aprofundim.
Són empresaris? Formen part d’aquella classe laboral que es vol promocionar, empenyent la gent a fer-se autònom i a pagar-se la seva seguretat social, per passar a treballar com un negre a les ordres d’algú com ell, d’un empresari, però, amb poder i estalvi de sous? Són aquests, també, els que representa la CEOE, o el Foment?
Són rics? Potser abans ho eren ja, però ara segur que són rics. En aquest cas, pertanyen a aquell grup a qui no es pot ni esmentar, i molt menys tocar els avantatges fiscals, les capacitats de transmetre herències, i per descomptat als que no se’ls pot tocar la seva activitat especuladora?
Què més són? A la vista dels resultats de les seves entitats, podríem dir que són uns incompetents i uns desaprensius. Però continuen sent empresaris i rics. O són simplement uns galtes i uns barruts? També, però continuen sent empresaris i rics. En qualsevol cas, amb molta més protecció jurídica, política i social que un receptor del salari mínim, aquest que ara es congela, o el titular d’una hipoteca de les que ells varen promoure per enriquir-se personalment.
Caldrà revisar el diccionari. En especial el mot TOTS. Quan es parla de la crisi, dels sacrificis que hem de patir, no és cert ni correcte emprar el TOTS. Caldrà dir, per exemple, ALGUNS, o bé, ELS DE SEMPRE. Però mai TOTS.
Bona i lúcida descripció d’una part de la trista realitat que ens estant fent viure.Retòricament em pregunto perquè ho llegeixo en un bloc i no en la columna d’algun dels mitjans més llegits pertanyents a alguns dels geups de comunicació endeutats, com partits polítics qualsevol, amb la banca.
Explicar l’existència de determinades prescripcions de delictes econòmics, de la buscada i sempiterna lentitud judicial i jurídica (excepte quan ens dicten que cal canviar algun aspecte de la ex-immutable constitució) i de per què Millet és al carrer i Otegui a la presó, són figues del mateix paner.
gràcies per compartir-ho.
El que dius és veritat i no discutible. La qualitat humana no està vinculada ni a sous ni a estatus. Ho veiem constanment. Que els empresaris del mon industrial i de “bones families”, que en el passat creaven riquesa i donaven feina, ara es dediquen a la banca, a l’economia especulativa, els “pelotazos” i al enriquiment fàcil es un fet. Que grups de comunicació, partits polítics i altres grups callen situacions perquè tenen comptes pendents és part de la realitat. Que les empreses del president de la patronal anaven malament, amb final desestrós. Que seguia sent president encara que fos un personatge de dubtosa moralitat és història recent. Malgrat tot això, aquest país, i tots, necessiten empresaris honrats que generin riquesa i llocs de treball.
És certament un comentari molt acurat. Ja és del domini públic i és com un crit salvatge, però cap a on? Qui ens pot fer cas? És com si tots els que estem en aquesta ona de desencant ens ho anéssim dient tot entre nosaltres, com en un cercle tancat (molt gran això sí) i estiguéssim tots d’acord, que ho estem. Què podem fer? A qui podem demanar ajut per fer fora a tots aquests explotadors. Avui sembla una tasca quasi impossible al menys per la nostra generació. I, més endavant?. Ara sóc pessimista. Però i els “altres” què fan? Res. Tot ho tenen controlat i només es mouen per fer servir les seves influències per anant apilant diners. Asseguts a les seves poltrones veuen com nosaltres, els “pringats”,ens anem empobrint i en alguns casos arribant a la misèria. Com molt bé dius són els intocables. Misteri resolt.