ArticlePolitica, Català, CitaHistoria

EL CARRER

 

Ara que a Catalunya tenim nou Parlament, després d’uns mesos de gran protagonisme del carrer com a eix director de la trajectòria política del país, potser podríem reflexionar sobre el paper de cadascun d’ells. En efecte, podem considerar els partits polítics com a nexe entre la complexa tasca parlamentària de regulació de la convivència i les aspiracions populars manifestades de diversa forma, ja sigui al carrer o mitjançant les xarxes socials per exemple, que diuen com voldrien (els que es manifesten) que fos aquella.

Sembla que les entitats organitzadores de les grans expressions al carrer, tenen també un nexe amb alguns dels partits polítics esmentats, es vegin o no els seus líders a les capçaleres o  darrere les pancartes. Però hi ha un cert perill de desorientació quan es perd, per part de la ciutadania, el sentit de quin és el paper a jugar per uns i altres. Tant veritat és que els legisladors, ni tan sols el govern, no poden actuar aïlladament, sense percebre el batec del poble, com que aquest no ha de marcar el ritme del país basant-se en un nombre més o menys alt d’assistents a una manifestació determinada, pretenent que els parlamentaris es pleguin al seu legítim però simplista i sovint maniqueu mandat.

Una cita que ens pot fer reflexionar sobre el tema, la trobem al llibre de Francisco Olaya Morales, El expolio de la República (Ed. Belaqua, 2004), on a la seva pàgina 12, diu: “El fracaso de la convivencia parlamentaria durante la República hay que buscarlo en el hecho de que los intereses representados por los dos grandes partidos parlamentarios de aquel entonces, el PSOE y la CEDA… -intereses muchas veces incompatibles-, desembocan en luchas sociales difícilmente resueltas dentro del ámbito parlamentario… Como consecuencia de lo anterior, el conflicto que se desarrolló entre ambos en las Cortes y, en sus respectivas participaciones en el gobierno, trajo a Madrid desde provincias las luchas agrarias, mineras e industriales más enconadas, y siendo imposible que apaciguasen allí, aquellos conflictos volvieron ya más extremados al campo y a la calle”.

Si els partits no són capaços de regir per la via parlamentaria els destins del país, i s’espolsen la responsabilitat adduint una voluntat popular com a únic valor inamovible; si traspassen al carrer la tasca que haurien de fer ells; si després, encara pitjor, egoistament, volen recollir l’esforç popular en benefici propi, la convivència es fa difícil, i el futur esdevé incert.  Tothom té el seu  paper en aquesta obra, i en ambdós casos és imprescindible la seva actuació, però intentar utilitzar la ciutadania per escapar de les pròpies responsabilitats polítiques pot ésser desastrós per al conjunt del país. Saber el que vol la gent és imprescindible, però no una porta per on escapar-se de la responsabilitat de governar.

Antoni Cisteró

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *