DIA A DIA (cat)

Una de les bases de la democràcia, potser la més difícil d’entendre i assumir, és la d’acceptar que el vot de la velleta del replà, que ja no llegeix per problemes de vista, que només segueix alguna sèrie a la televisió, que no discuteix al portal, té el mateix pes específic que el vot del sociòleg, del ricatxo o del indignat més motivat i actiu. No pot ser d’altra manera: si es reduïssin o es valorés diferentment el pes específic de vot, significaria el primer pas vers una dictadura de la que ja en coneixem els trets.

Segons l’antropòleg Michael Taussig, el coneixement social implícit –lluny  de les ideologies definides i conscients -, fa compartir, fa moure a la gent, fins i tot sense saber massa perquè, vers una situació on els criteris morals adquireixen poder polític. Però, existeix aquest coneixement? Es difon suficientment? Diu Salvador Giner: “el civisme actiu és menys cridaner que una campanya electoral, però és molt més important”.

És encomiable, admirable, l’actitud de tants i tants membres de la societat civil que s’estan aixecant contra l’allau neoliberal i antisocial. Però existeix el perill de què, immersos en la lluita, no s’adonin del seu ínfim nombre. Quan un, per exemple, es connecta a twitter, segueix i és seguit per gent de semblant tarannà i motivació, així que llegeix, escriu, reenvia o respon a les seves idees, en un bucle que produeix la impressió de que hom es troba en una onada de generació d’idees i posada en pràctica d’aquestes. I no és així. Percentualment, l’efecte és molt minso.

En moltes pàgines que demanen més i millor democràcia apareixen propostes i reivindicacions molt valuoses, que en cas de portar-se a terme afavoririen a las multituds “silencioses”. Però això passa per que els pertanyents a tal col·lectiu, connectin amb les propostes i se sumin a l’acció, tant en el moment del vot com en el dia a dia. I aquí crec que hi ha un buit. Es necessària la difusió de les idees, la pedagogia, més enllà dels àmbits favorables a elles. Vaig dir en el seu dia que “hi ha molt més indignats potencials que amb twitter”. La difusió, el boca-orella, la xerrada, el insistir i escoltar… són avui, cada dia, tan o més necessaris que les mobilitzacions. Aquestes són recursos d’uns milers, o uns centenars d’afectats; si no assoleixen un mínim de participants, descoratgen; a la llarga, cansen. El dia que s’aconsegueixi que, moguda per una exigència moral i social rebuda en pluja fina promoguda pel sector conscient, la massa silenciosa, i la velleta del replà, s’indignin i s’aixequin, ningú podrà parar l’onada. Au, som-hi.

About: acistero


6 thoughts on “DIA A DIA (cat)”

  1. M’agrada creure que això és així. L’opinió sincera, sense necessitat d’autoafirmació de coses que no acaben de comprendre, o no ho sabem tot, casi mai se sap tot: crea adeptes i genera estil. M’encanta veure quan una persona ingenuament recull un paper de terra i el dóna a algu que la tirat tot explican-li que li havia caigut. És un procés llarg. Crec que l’únic rendible a llarg plaç. I si més no és bo pel qui ho practica. Al menys per mi.

  2. Penso igual que en Toni i en Manel, però jo, segurament per la meva edat, no crec en utopies. Fa temps que, malgrat que no he deixat de votar mai i soc un indignat més, he deixat de creure en la massa silenciosa. Perquè una majoria d’aquesta massa, malgrat pertànyer a la classe obrera (encara que no s’hi reco-neixi com a tal perquè és propietari d’un pis i un cotxe), voten als més corruptes, als que incompleixen sistemàticament les promeses electorals, etc., etc. A mi em passa com a Andrea Camilleri quan parla de la política i la idiosincràsia dels italians (us recomano llegiu aquesta entrevista a El País): http://www.elpais.com/articulo/cultura/italianos/querrian/ser/Berlusconi/le/votan/elpepucul/20081021elpepicul_5/Tes
    quan diu que els italians voldrien ser com en Berlusconi i per això el voten.
    Dit això, sincerament, trobo admirable la teva insistència en creure i lluitar perquè les coses canviïn. M’agradaria que aquesta frase que vas escriure no fa gaire, fos veritat, però…: “Y uno va haciendo lo que puede, en hueco o en relieve, con la esperanza de que quede para el futuro; si lo hay” (Max Aub)

  3. En quant la ritualística desplaça la possibilitat de decissions sobiranes i repensades per cada nova situació es cau en les mecànica de la societat de l’ espectacle. Les manifestacions a dojo han acabat per integrar l’ agenda d’ oci. A la llarga, no m’ extranyaria que a les oficines d’ informació turística es pugui preguntar quines manifestaciones estan programades pel dia o per la setmana per triar d’ anar a una o un altre a conveniència. Serà tant mes possible quan mes captives siguin aquestes manis dels protocols de l’ alienació. Al sistema ja li va bé tota mena de circ amb el que entretenir al personal de carrer sense que li questioni de veritat les seves estructures. Caldran moltes més protestes és clar per estendre missatges però més que protestes caldran nous missatges. Protestar com el plorar és per mama, pero vivim en un sistema amb les tetes eixutes, les protestes hauran d’ anar vers noves canteres nutrícies. Els moviments protestataris acaben per deslegitimar-se davant molta gent que hi simpatitza amb les seves idees pero esta cansada d’ anbar-hi com protestes rutinàries (sigui els dels jornadismes: 8 de març, 1 de maig,…o siguin els dels repeticionismes: mes treball, mes sous o mes garanties laborals). Comparativament es mes important activar propostes de treball associatiu des de la base social i crear ecoxarses d’ intercanvis i de sinergies.

  4. L’ extensió pedagògica de les idees útils per la historia i per l’a aprenentatge d’ una metodologia amb la que oferir eines d’ analisi i de comunicació es indispensable. El reunionisme acaba(rà) amb la frescura dels moviments sino surt de les sales tancades i eixutes i no passa als espais més oberts. Cerquem voluntariat genial i creatiu per endegar una carpa-mòbil (1 com a mínim, es clar) per portar el discurs critic per un intinerari de localitats a la manera d’ una aula pública, lliure, oberta i gratis. Camps temàtics, entre altres: 1 per un nou proces constituient per la deslegitimació de la constitució de 1978, 2 per un procès que ens porti a un congrès social plural on dissenyar un nou paradigma o model de país. 3. tallers de propostes concretes per realitats locals i biorregionals.

  5. No sols completament d’ acord amb aquesta idea tan plàstica que diu Max Aub en quant anar deixant petjada en relleu o en fondària perque serveixi pel futur si es que n’ hi algun sino que a més crec que és el criteri-conclusiu més modest al que pot arribar un intel,lectual critic de la historia i autocrític de la seva biografìa personal. A diferència de la figura politica encoratjada i encoratjadora que tendeix a resumir la força a questions numèriques i les veritats a questions de consens, la disertació més filosòfica és acurada pel que fa a sembrar esperancismes espuris.

  6. No sols completament d’ acord amb aquesta idea tan plàstica que diu Max Aub en quant anar deixant petjada en relleu o en fondària perque serveixi pel futur si es que n’ hi ha algun sino que a més crec que és el criteri-conclusiu més modest al que pot arribar un intel,lectual critic de la historia i autocrític de la seva biografìa personal. A diferència de la figura politica encoratjada i encoratjadora que tendeix a resumir la força a questions numèriques i les veritats a questions de consens, la disertació més filosòfica és acurada pel que fa a sembrar esperancismes espuris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.