DAVANT UN “MOVIMIENTO”
Qualsevol reivindicació, qualsevol acte bel•ligerant, ha de tenir present tant qui ha causat el greuge que es vol corregir, com a qui n’ha d’adreçar la petició de reparació del dany (figures no necessàriament coincidents), a més de les accions que ho han d’acompanyar. Però és freqüent que no sigui així. Davant la immediatesa de la retallada, els afectats més sensibilitzats, o els més directament afectats, comencen a organitzar-se com poden, en un procés més relacionat amb la idiosincràsia del nucli inicial que amb els causants o els qui podrien posar-hi remei. Aquest factor, lògic i explicable, ocasiona una gran diversitat de respostes atomitzades davant greuges similars, cosa que dificulta molt la confluència d’esforços, debilitant un agrupament que donaria més força, visibilitat i recursos al moviment global.
Totes les retallades patides (i les que vindran!) provenen d’una mateixa estratègia de transvasament del que és pagat per la ciutadania a les butxaques de l’oligarquia del sector. L’origen pot estar en les asseguradores sanitàries, els bancs, els fons (voltors en general!) que ho materialitzen. L’executor: el govern neoliberal, el ministeri del ram, el delegat provincial…, fins i tot el tècnic que ha redactat l’informe d’execució. I donant-los-hi suport, fins i tot empenyent-los: partits de dretes, patronals, jerarquies eclesiàstiques, associacions de tot tipus. Tots legals, tots amb el seu dret a existir, però que conformen un cos més cohesionat del que pensem, contra el qual el pobre “retallat” no sap a quina diana disparar. Perdre de vista alguns dels protagonistes ens pot fer ignorar el veritable argument de la pel•lícula.
Si a vegades un arbre ens impedeix veure el bosc, què no serà quan algú ens posa el dit a l’ull (sovint buidant-lo)? En el moment just de l’impacte, veiem el dit (no més enllà), i després, amb la persistència del dolor i la ceguesa, seguim recordant només l’apèndix, mentre maleïm i reneguem. Però és un atacant de cos sencer: amb el seu cervell (és un dir), tan si es diu CEOE, FAES, FMI o BCE o altres tantes sigues; amb els seus membres, formats per l’Administració en els seus diversos nivells i també múltiples empreses. I dins d’aquestes, un ben pagat Consell d’Administració, el director, el departament de recursos humans… (Afegim també la base ideològica, anomenis aquesta cúria o escola de Chicago?). Tot plegat, ha anat covant-se i adquirint consistència amb l’ajuda d’un “suport popular” innegable: els vots d’una part rellevant de la població donats al partit “aconseguidor”, emesos fins i tot, per sorpresa nostra, per nombrosos perjudicats per aquest.
A priori, cada col•lectiu té ben delimitat el seu oponent immediat, però també pràcticament garantida la derrota. A mesura que s’obre l’angular; a mesura que s’intenta veure el cos i no el dit; a mesura que es puja en la piràmide decisòria i generadora de l’asserviment de la població, es troben més i més similituds entre greuges aparentment diversos, i aleshores ens adonem de la necessitat d’entendre que només una estratègia conjunta (confluència) podrà revertir el procés.
L’afectat no veu al seu agressor, com tampoc veu la legió de mutilats que té a la vora, cadascú amb les mans enlaire, fent tentines. A vegades, algunes mans es toquen, s’ajunten i decideixen enfrontar-se a l’agressor. I si els cecs i els bornis s’unissin als coixos i als mancs? Algú imagina la força (electoral, per exemple) que tindria la unió de tots els aturats? I també dels dependents, dels desnonats, les marees…? I si afegíssim les seves parelles, pares, parents i amics commoguts per la precària situació de l’afectat? I si també se sumessin les associacions de veïns dels seus barris, les de pares dels seus col•legis…? Brutal! Podrien enfrontar-se amb alguna possibilitat d’èxit (en uns comicis, judicialment, etc.) als esbirros i, fins i tot, revertir la situació jibaritzant els seus caps pensants. End of the dream.
Però donat que la dispersió no només persisteix sinó que s’aguditza al crit de “Salvis qui pugui!”, es pot pensar que no s’ha prestat atenció en el que tots ells tenen en comú. Pensem-hi una mica. I trobarem una primera resposta que, essent tan fàcil, difícilment s’aplica: insistint en la metàfora anterior, el que tenen tots els esguerrats en comú és l’amo del dit agressor. No aquest, mediocre esbirro del veritable poder, sinó el monstruós gegant que s’alimenta dels òrgans “retallats”.
No es tracta d’un atac de bogeria accidental; tampoc d’una guerra d’extermini. És una guerra, això sí, però no d’extermini sinó de submissió. A l’enemic no se’l decapita, sinó que se l’esclavitza (i si queda cec i sord, millor). Ens necessiten vius. S’alimenten de les parts no vitals; precisen serfs que netegin la taula després de la festa.
Una guerra. Sí, no és altra cosa. Una guerra on l’enemic ha evolucionat des de les barroeres escaramusses de segles passats. Com podem respondre? Les barricades eren útils contra la cavalleria, però són un anacronisme inútil enfront dels tancs. Mentre el contrincant els té (comprats amb els nostres diners i els nostres vots), la ciutadania segueix apilant matalassos i trastos vells a cada carrer, cadascú al seu.
Quedem-nos amb una idea: Qualsevol regeneració moral y democràtica implicarà reconèixer l’enemic, i plantar-li cara amb les armes adients. I per descomptat, units. Així que, per començar, parem-nos a contemplar als del “davant”: Una paret, un búnquer que m’impedeix arribar on vull. De veritat? Sabem realment on volem arribar? No correm el risc que ens passi com la cita del filòsof: “Qui no sap on va, arribar a una altra banda”? Acordem, de moment, que la fita que ens proposem és un país amb una democràcia digna del seu nom, en el que la transparència (acompanyada de la correcció dels defectes i/o delictes que aquesta posi en evidència) i la participació vagin aconseguint no només la regeneració política sinó també l’ètica i moral. Però no comencen encara a caminar. Parem-nos i mirem el castell que ens impedeix el pas i comparem-lo amb les nostres forces.
ARTICLES RELACIONATS:
BALLEM LA YENKA?
ÉS LA GUERRA
NECESSITAT D’UNITAT
