ArticlePolitica, REFRANYS/AFORISMES/METÀFORES - REFRANES/AFORISMOS/METÁFORAS

PAUSE

ranaRecordo la faula de la granota i l’escorpí: Arribat aquest a un riu que no pot passar, demana a la primera que el pugui al coll i l’ajudi a arribar a l’altre vora. L’amfibi, al principi, s’hi nega atemorida. Però l’escorpí la convenç dient-li: “¡Com vols que et faci mal si et necessito per passar!, ni que sigui per egoisme, no tinc intenció de clavar-te el fibló”. Convençuda, la granota puja l’escorpí a l’esquena i comença a nedar. Però a mitja travessia, aquest la pica al cap, enfonsant-se els dos. Ja només amb la boca fora l’aigua, l’agressor li diu: “Ho sento, és la meva naturalesa”, ofegant-se els dos immediatament.
Per què us explico això? Al perpetuum móbile actual, d’urna en urna. Si el batraci en qüestió són els col•lectius socials, els partits serien, no podia ser d’altra manera, l’escorpí. Es necessiten, són imprescindibles i complementaris, cadascú en la seva feina i àmbit natural. Però, ah!, arriben les eleccions i l’esperit depredador del caçador de vots s’exacerba, s’escampa en mil tentacles, penetrant el cervell dels benaventurats col•lectius socials. Es la seva naturalesa.

Quantes iniciatives sorgides de la ciutadania, en salut, educació, laïcisme, gènere, lluites veïnals, etc… es veuen una vegada més, i en superlatiu, mediatitzades pel posicionament de tal o qual partit polític.
Les formacions aixecades al redós d’una o varies reivindicacions, tenen la seva raó d’ésser en aquestes: demanen, exigeixen, canvis profunds i permanents. En canvi, els partits, per la pròpia dinàmica política, estan obligats a negociar, regatejar, intercanviar, en un joc que a vegades pot semblar mesquí i gasiu, però és el que és en democràcia, i que per molts anys ens duri, ja que no s’ha de confondre la mediocritat, el ser sapastre, el silenci estult d’alguns protagonistes, amb la pròpia essència parlamentària i els seus jocs de percentatges.
Que la naturalesa dels partits els porta a intentar colonitzar els col•lectius és un fet. Invertint la metàfora, es podria dir que les formacions polítiques pertanyen a l’espècie dels “anurs”, que manquen d’una cua que els segueixi, i que només podran aconseguir de l’altra espècie. Aquesta seria la raó per la que inclús arriben a fundar col•lectius per omplir carrers de gent exigint el que no són capaços de defensar al seu escó. Tanmateix, ha estat la seva naturalesa aràcnida la que ha causat important desgast a formacions, a priori independents, que estan dedicant el seu temps, més a les lluites internes, basades en posicionaments i interessos partidistes, sovint variables, que a la pròpia reivindicació fundacional. Una pèrdua d’eficàcia que perjudica al conjunt de la societat. La situació empitjora també pel fet habitual de ser dos o més partits els que es disputen pujar a l’esquena de l’escassa nòmina de col•lectius motivats durant la travessia.
Però arriben les eleccions (el riu) i aleshores el procés arriba al paroxisme. Quantes iniciatives sorgides de la ciutadania, en salut, educació, laïcisme, gènere, lluites veïnals, etc… es veuen una vegada més, i en superlatiu, mediatitzades pel posicionament de tal o qual partit polític. No cal dir que a Catalunya ho sofrim per partida doble, al incorporar-se a més, interessadament, el legítim debat sobiranista. Quants grups veuen escapçada la seva eficàcia mentre donen voltes i tombs a temes que van més enllà dels plantejaments que li són propis.
Sí, la naturalesa de l’escorpí el porta a sacrificar el seu vehicle vers un món desitjat. I és una pena: els partits necessiten sempre, no puntualment, que hi hagi una activitat social, una motivació de la ciutadania, només assolible amb propostes concretes sobre problemes específics. La vitalitat del cos social és imprescindible per a una democràcia digna d’aquest nom. Així que sacrificant-los en l’altar electoral, perden part de la seva futura vitalitat. Quants militants socials hauran abandonat en sofrí les trompades sorgides d’opinions sobre escons i noms propis de les llistes electorals!, quina falta faran després per avançar cap a un món més just i solidari!
Aquests darrers mesos, he intentat reflexionar sobre l’eficàcia dels col•lectius socials. He pretès analitzar quins factors afavoreixen i quins dificulten la dinàmica de grup, aconseguint així (o no), assolir part dels seus objectius. He difós una enquesta que ha comptat amb molt poca acollida, fins i tot entre col•lectius que m’eren afins. Segur que això es deu a la meva poca habilitat en fer-la i difondre-la, però també a que l’atenció dels més de 500 teòrics activistes i prop de 300 col•lectius als que la vaig dirigir, estava més dirigida als titulars esbiaixats i a les tertúlies maniquees, a les punyalades per l’esquena i les abraçades hipòcrites dels partits, que a la seva veritable missió. En qualsevol cas, i prometent estudiar com fer-ho millor, premo el “pause” d’aquest projecte, al que tornaré després de que els supervivents, si n’hi ha, arribin a l’altra vora, la d’un Parlament i un Govern, que segur que necessitaran tota l’energia, i eficàcia, dels moviments socials. Deixo per la tardor tornar a prémer el “play”.

Malgrat això, si algun lector s’ho repensa, deixo obertes les enquestes a la la meva altra web:

Català: http://www.reivindica.com/projecte-reivindica/

Castellano: http://www.reivindica.com/proyecto-reivindica/

Feliz mes de juny

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *