PACTE CONTRA EL TSUNAMI?

No sé si la historia es repeteix, o torna. A vegades costa de pair un succés, si ens falta el complement de “lo ja viscut” per altres generacions. És veritat que els context no són mai iguals, tampoc els protagonistes, però també ho és que el fet de que en situacions amb trets semblants, les respostes també són homologables a experiències anteriors.

Això ho dic per l’onada de neoliberalisme que ens inunda, amb uns trets que fan recordar els reiterats intents del capital per ensinistrar a la població, obtenint productors dòcils, ajustats a l’ordre i al dictat dels seus mitjans econòmics i de comunicació.  Potser no sigui correcte, però entenc que no tot és les retallades salarials (demano disculpa als afectats), i sí molt més les retallades socials, polítiques, mediambientals i l’obcecació per aplicar-les només als segments mig i baix de la societat. L’atur, el sou, són part del xantatge: els drets que s’han començat a amputar amb crueltat (laboral, sanitari, laïcisme, dependència, imparcialitat judicial, equitat informativa) quedaran gravats a foc en la societat espanyola durant, com a mínim, uns altres quaranta anys.

Poc importa quines siguin ara les forces que empenyen als polítics al poder a “domesticar” a la població. Al llarg del temps no són tan diferents i si aprofundim una mica, hi trobaríem infinitat de similituds. Citava en un article anterior a Paul Preston, que deia: “Al novembre de 1933, hi havia la probabilitat de que la victòria de les dretes a les eleccions s’utilitzés per revocar les reformes aconseguides fins al moment… Aquest canvi es produiria en el moment de major intensitat de la crisi de l’atur”. També la pressió dels poderosos (terratinents als anys 30, “mercats”, CEOE i banca el 2012, l’Església com sempre) era similar. Segueix l’autor: “Quan els terratinents començaren a ignorar totalment la legislació social i emprengueren represàlies per les incomoditats sofertes els dos anys anteriors, l’atur encara va augmentar més”. Hi ha alguna diferència amb el que avui està passant? Sí n’hi ha. Les dades de desembre de 1933 diuen que l’atur era del 12% (encara que agreujat  per l’absència d’una seguretat social com la d’avui), o sigui uns 700.000 aturats. Amb aquestes dades; algú dubte de que el xantatge, l’amenaça de tirar a les flames de l’atur als “dissidents”, són més forts avui que en els anys 30?

Malgrat això, al 1933 varen guanyar les dretes. El mateix va passar aquest any al nostre país i amenaça de repetir-se a Andalusia. Els  reus votaren a favor dels botxins, o dels seus esbirros. Als anys 30, amb prepotència governamental, com ara, es varen anar distanciant encara més les opcions polítiques. Fins que una victòria de l’esquerra, propiciada pels abusos de poder de la dreta, va radicalitzar les postures fins a fer-les irreconciliables i ens abocà a la guerra civil. Afortunadament, ara no és aquest el cas, per ara.

Potser ara estem a una situació més semblant a la que va precedir la proclamació de la II República. Descrèdit de la monarquia, domini absolut i prepotent de les dretes lligades al poder econòmic… Per això, i adaptant-ho als temps (les xarxes decisives), es podria pensar en un nou “pacte de Sant Sebastià”? No pretenc retrocedir en el temps, sinó simplement, com aleshores, l’agrupament de l’espectre més ampli possible de partits polítics, intel·lectuals i representants de tants i tants grups, sota un lema comú, que serveixi de fulcre a les aspiracions de cadascú amb la força que imprimeixi la sintonia entre tots. A Sant Sebastià, el 17 d’agost de 1930, es va arribar a un acord de punts mínims que foren:

Establiment de la República i procés Constitucional que l’estructuri.

Llibertat religiosa i política

Organització autonòmica de l’estat

 Tal com estan les coses, imaginem-nos quanta gent sintonitzaria amb una proposta similar, que en el fons es resumiria en tres temes que no és que estiguin pendents sinó en ràpida regressió, i que ja he comentat en un altre article:

Participació

Justicia

Constitució

 On s’ha de signar?

About: acistero


4 thoughts on “PACTE CONTRA EL TSUNAMI?”

  1. Toni:
    Cal reconéixer sense embuts que la dreta de sempre, tot el que desenvolupes en el teu escrit, senzillament, i té la mà trencada. Passen els anys, els segles i ells s’ho permeten tot sense alterar ni un sol mùscul d’un cos avesat en aquests tripijocs. Per molts tombs que li donem, la única, irreversible resposta és la manca de cultura. Tenen els mitjans al seu abast per crear uns estats d’opinió en el que un cop aconseguit l’objectiu, el poder torna a ells amb la docilitat d’un ramat perfectament entrenat amb l’agravant de que aquest poder cada volta al cargol és fa més omnipresent. Des d’alguna claveguera -diem-li FAES- la Penèlope de torn va teixint i els torna a desfer i refer els fils d’una confabulació que més aviat que tard, sortirà a la llum. I la xarxa restarà tant ben trenada que, aleshores, ja serà massa tard. I el cicle de repressions i destrucció dels que ells consideren “enemics” tornarà a començar, fins que alguna generació que ara no fa més enllà d’un pam, els hi planti cara. Se’ns fa molt difícil, per no dir impossible lluitar contra aquest imponderable que, dissortadament està escrit en el vent de la nostra història.

    Gonçal.

  2. Mentre la la massa no sigui conscient de la classe a la que pertany, no hi ha res a fer. Només així s’explica que els ratolins votin als gats.

  3. Cada periòde de la història és únic. M’és molt difícil ser objectiu en comparacions d’ara amb situcions d’abans del 36, entre altres coses perquè només en tinc referència pel meu avi. Tal com jo visc avui a Barcelona i com vivia el meu avi al 36 a la Garrotxa no és comparable. Hi ha trets comuns: el diner només vol més diner. Cert! Però dir que ara estem pitjor que abans, crec que no és veritat. Que hi podem arribar, és possible. La solució, que no conec, amb un entorn d’economia global que abans no existia segur que no la trobarem en el passat.

    1. Manel,
      No dic que ara estiguem pitjor (ni millor, simplement diferent) que els anys 30. El que si vull dir, és que davant un allau COORDINAT I GLOBAL de la dreta, només una certa unitat, uns mínims, d’acord, poden ser mínimament efectius. De tant en tant (els 30, és una de les vegades) això s’aconsegueix, i, mira per on, es canvia la constitució, s’endeguen polítiques laborals, educatives i socials (alliberament de la dona) impensables només mesos abans. Per què no ara?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.