Nova llei electoral -3

Si en els dos articles precedents he volgut comentar el tema del sistema electoral des del punt de vista dels electors, ara voldria fer-ho des del punt de vista dels elegits. Com es podria vèncer el desencís, la famosa desafecció dels votants, que com demostra l’exemplar activitat a les places de tantes ciutats, no vol dir allunyament de la política en el sentit de gestió de les coses públiques i no del mercadeig portat a terme per les actuals mediocritats parlamentàries?

En el sistema electoral hi ha diverses formes de repartir els escons en funció del nombre de vots i opcions de llistes obertes o tancades en variades combinacions. Però sobretot en les primeres, caldria, abans de llançar-se a una opció que, per diferent, sembla més atractiva, s’analitzés no només com influiria en els propis partits (l’aparell es veuria debilitat, cosa positiva), sinó en el “mercat” electoral, ja que donada la persistència dels hàbits clientelars, una llista oberta sense corregir altres factors, podria encara potenciar-los.

En l’escrit anterior apuntava a una millor informació del que fan els “representants del poble”. No parlo dels rendiments de comptes, de la revisió dels programes electorals d’uns per part dels seus contrincants, sempre demagògics i esbiaixats. Parlo d’informació institucionalitzada del que fa i del que vota cadascun dels membres elegits pel poble. Però clar, si només voten el que els dicta “el partit”, potser no caldria; coneixent l’opció presa per aquest, n’hi hauria prou.

Fa poc, amb motiu del debat sobre les curses de braus, es dóna llibertat de vot als parlamentaris. Cadascú va saber el que havien votat. Per què es va fer només en un tema eminentment “folklòric” com aquest, i no en altres? Per què no en tots, posats a fer?

El complement a les llistes obertes (o mixtes) hauria de ser la llibertat dels parlamentaris de votar en consciència, acompanyada d’una informació pública exhaustiva del que han votat. És evident que els membres d’un partit votarien força homogèniament, però no sempre uniformement. Si això anés de la mà d’un millor control de les concessions, contractacions, concursos i altres fonts de clientelisme (Ah, les diputacions…, potser s’aniria escampant una millor cultura democràtica; potser s’anirien coneixent millor els candidats i no només el cap de llista. Quedaria ben clar que no tots són iguals, i això ajudaria a l’elecció, i també a la sintonia entre el poble i els seus representants. Els polítics, gent preparada i digne en la seva gran majoria, s’ho mereixen, i els seus votants també.

About: acistero


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.