ELLS TAMBÉ DEFEQUEN

Utilitzo aquesta paraula tan fina per indicar que aquest no és un article que pretengui denigrar a ningú. La seva intenció és posar èmfasi en l’origen de la supèrbia, prepotència i arrogància de molts dels nostres polítics, fenomen que apareix amb major freqüència, encara que no solament, a la dreta.

Poso un exemple més enllà de la política, però quotidià: Una recepta per posar en el pla de la raó crítica els exabruptes incontestables de l’Església és imaginar-se a qui els emet ex-càtedra, assegut a la tassa de l’inodor. Què iguals semblem tots en aquesta posició! Com s’enfonsa l’arrogància! Què poc desitgem en aquell moment estar al seu costat!

Perquè part dels fums dels polítics provenen de l’actitud de la pròpia ciutadania, que es retrata volent fer-se fotos amb ells; aplaudint-los; demanant-los-hi favors; sospirant per una subvenció com si el diner fos seu i no nostre. Potser un primer pas per una major participació ciutadana; per un major control dels seus actes i despeses; per una renovació verament democràtica, seria imaginar-los a tots –demanar-ne una fotografia seria massa -, en la posició indicada al començament.

Són gent com qualsevol altra. Els seus oripells, guardaespatlles, Audis8, banderetes i altres afegitons són només això, la seda de la mona. La majoria són bona gent, però només això: gent. Ni salvadors ni mags;gent.

Penso en això veient com anys enrere la gent perdia el cul (mai més ben dit) quan veia el guaperes de l’Urdangarin. O sigui que ara, si veieu en Bàrcenas a Baqueira, no volgueu semblar-vos-hi o fer-vos una fotografia amb ell. Ni amb el director d’un banc, ni amb el bisbe de la diòcesi. Son gent; i també van a can Felip.