EL CLIENT I EL POLÍTIC
NO PATEIXIS
He participat en l’interessant debat sobre Reforma Política i Llei Electoral, organitzat per EL PERIODICO. Coincidència quasi unànime entre els vint-i-quatre assistents en que un canvi de llei electoral, tot i ser necessari, no és la clau del problema: aquesta situació cada cop més sagnant de l’allunyament dels polítics i el seu quefer de la societat a la que tenen l’obligació de representar.
Què ho fa això? Quin és el pensament del polític, quan mira enllà de la seva bombolla i veu una multitud fent gestos aïrats? Alguns dels participants al debat es queixaven dels sous, altres de la manera en que han estat escollits pels “aparells” –al meu entendre, causants de molts dels desgavells que comento -, i es deia: amb el descrèdit que estan tenint, com és que volen ser polítics, si ningú els fa cas! I crec que aquí hi ha l’error. Sí que se’ls hi fa cas. És la pròpia societat la que els ha fet pujar tant amunt, els ha adulat tant, que ara son massa lluny per sentir-nos.
A casa nostra, i en tantes d’altres, hi ha la cultura del “no pateixis”, frase que acostumen a dir els polítics –i altres en llocs clau, com empresaris, capellans, etc… -, quan algú es dirigeix a ells en demanda de favors. No parlo de corrupció –serà un altre capítol -, parlo del típic: “escolta, que tinc un nebot que…” i la resposta s’enceta sempre amb un “no pateixis”. Aquesta capacitat d’aplegar “clientela” (veure el meu article: http://historiaesmemoria.wordpress.com/2011/06/08/nova-llei-electoral-2/) és la que, progressivament, els fa considerar diferents i imprescindibles, i per tant allunyats.
I això passa des de sempre, però encara més en èpoques de crisi. Necessito trobar feina pel meu fill; necessito que m’operin sense esperar les llistes; necessito, necessito… I fins i tot, quan no es necessita res, com que mai se sap, es procura votar a qui pensem que si van mal dades, no dubtarà a trencar l’ordre establert per donar un cop de mà als que considera propers. És un procés moltes vegades inconscient, arrelat a la societat, especialment a les comunitats més petites. Deia Salusti ara fa uns 2.100 anys a Roma: “quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”.
És difícil que la gent que va a peu renunciï a aquesta manera de fer a canvi d’una hipotètica major netedat de l’ambient polític. És per això que opcions “dubtoses”, com a València, tenen un seguiment molt més alt del que es podria preveure del seu pedigrí. Per a ells, les crisis, l’escassetat, és un rèdit addicional. I és per això que “els polítics” no renunciaran mai, tampoc a Catalunya, als instruments que més permeten aquestes pràctiques clientelars com són les diputacions, els consells comarcals i altres eines de dubtós procediment democràtic. No parlo, insisteixo, de prevaricacions, suborns ni res d’això. Parlo de poder –o simplement de la intuïció per part de l’eventual beneficiari/victima de la possibilitat de que es té aquest poder -, afavorir un centre cultural més que un altre; de regular les subvencions en funció de la “fidelitat”, tan en positiu com escanyat al “no addicte”; parlo dels llocs de treball innecessaris, creats per al nebot de qui parlava abans.
Només un aprimament d’aquests organismes i un control estricte i extern de les seves pràctiques, podrà anar canviant, lentament, els costums de la població; farà que la gent deixi d’ensabonar els possibles benefactors, i que aquests, si volen audiència, hagi de baixar al carrer i parlar de tu a tu amb qui, potser , el votarà. Moltes vegades és la xocolata del lloro, però el lloro en té addicció. Una feinada per curar-lo.
