DIRTY BUSINESS -cat
No és una crisi. És un negoci, un negoci brut.
Després d’una cursa especulativa digna de la Conquesta de l’Oest, els pocs que hi guanyaven no aconseguien sadollar les seves ànsies i l’endeutament dels menys hàbils (la majoria) posava en risc el flux de beneficis dels primers.
“¿On hi haurà més diner per fer-nos amb ell?” es preguntaven. Ah, és clar! Al sector públic, aquell que amb l’esforç dels no especuladors s’havia edificat maó a maó, maó sòlid fins avui; aquell que, amb poc dèficit, mantenia tranqui-la la massa silenciosa.
“Com ho podrem fer sense alterar l’estatus quo que tants beneficis ens està donant? I aleshores, llençaren els seus esbirros, els seus lobbies, els seus mitjans de comunicació, els seus representants corporatius, simples figurants, i un exèrcit de zombis es van estendre pel món cridant: crisi! El negoci basat en la por, en el xantatge: “esteu malament, però si no voleu estar pitjor, ens heu de donar carta blanca”, repetit una i altra vegada, des de tots els angles, fins a penetrar en el món de les veritats irrefutables.
S’apropiaran dels negocis públics rendibles, ofegant així una font imprescindible de fons per a l’erari públic. Què bé li anirien ara a l’Estat els beneficis de Telefònica, oi senyor Aznar?
La pregunta del milió (i mai més ben dit) és: Quin serà el proper pas? Quan el sector públic s’hagi dessagnat; quan no quedin àrees per rapinyar, serà inevitable que s’esbudellin entre ells. Serà el moment de la 3ª guerra mundial (destruir per obtenir el negoci de reconstruir), a la que hi abocaran a la terroritzada, empobrida i emmudida massa silenciosa.
Bon Nadal!
El següent pas serà (està començant a ser) el de la sanitat pública i el de les pensions. Els estats seran incapaços de mantenir-los i els usuaris, als quals prèviament se’ls haurà repetit fins a la sacietat la idea que “o pagues o no tens res”, es veuran obligats, els que puguin, a contractar serveis privats.
Després et pots trobar amb la sorpresa que, malgrat haver pagat durant més de trenta anys en els que pràcticament no has utilitat els serveis privats de sanitat, et trobis amb que a partir dels 60 anys et vagin augmentant la quota geomètricament, doncs, com és lògic a partir de certa edat, utilitzes massa aquests serveis.
I els que han de defensar els nostres interessos, els servidors públics, mirant cap a un altre costat.
La realitat es cruel. Espero que alguna cosa se’ls hi torci. Només és Esparança.
Bon Nadal
Manel
Només un comentari. Quan ja ningú de nosaltres tingui un euro per gastar en menjar o per pagar als bancs o per “copagar” servies públics que abans eran gratis, engegaran la màquina de fer bitllets, ens els aniran donant de mica en mica però amb la condició de que tornin a anar a parar a les mateixes botxaques amb la qual cosa es tornarà a tancar el cercle virtuós. Nosaltes quedarem com abans o pitxor i ells cada cop més rics. Feliç 2012 i com el de l’acudit: “que em quedi com estic”