DECIDIR – AUSTERITAT/1

(Decidir o no decidir, aquesta és la qüestió )

Sembla evident que aquesta crisi que ens han incrustat, tan llarga i consistent, portarà amb més o menys dolor i sacrifici (més aviat més que menys), un canvi d’estructures socials, i aquestes hauran d’estar basades, ineludiblement, en l’austeritat.

La crisi de 1929 va significar l’eclosió del feixisme que covava a la falda d’un capitalisme matusser i prepotent, i això va portar a centrar el debat en la consolidació democràtica (és un dir), que va anar arraconant la centralitat que tenia la lluita de classes. Les classes es van anar esvaint. Al primer terç del S.XX, hi havia una frontera clara i neta entre l’amo i l’obrer. Tenien la seva pròpia idiosincràsia, les seves festes, els seus rituals, que en sí no eren ni bons ni dolents, sinó propis de qui tenia el caler per una banda, i de qui no en tenia per l’altra. Alguns, uns pocs, passaven la ratlla, per matrimoni o amb gran esforç, però era anecdòtic. Del costat dels qui només tenien el capital de les seves mans, per necessitat, per supervivència, anaven sorgint entitats d’ajuda mútua, sindicats, cooperatives, germen de l’actual estat del benestar.

El debat sobre mecanismes de representació democràtica, quan agafa protagonisme els anys 40, barreja aparentment els dos grups socials. L’embranzida del consum, considerada necessària per sortir de l’atzucac, proposta a qui havia patit les misèries d’una guerra, i empesa per tècniques promocionals cada cop més sofisticades i perverses, acaba per cobrir a tots igual amb una pàtina d’ansietat i competitivitat.

Però si ens hi fixem millor, els dos grups socials continuen més o menys iguals. Per variar podríem dir que es divideixen entre els que decideixen o fan decidir per una banda, i els que ineludiblement són afectats per les decisions dels primers, sense recursos per oposar-s’hi.  La classe decisora (rics o no, també cal comptar-hi els seus esbirros), continua com sempre: tancada, intercanviant privilegis i mirant per sobre l’espatlla els altres, amb un somriure despectiu. Dominen no sols l’economia, sinó també els ressorts més sofisticats d’influència; els mitjans de comunicació que escampen la seva demagògia i fan desitjable, envejable, el seu mode de vida; o els grans partits polítics (que a Espanya han perpetuat el bipartidisme basat en el cacic com a l’època de Cànovas i Sagasta), que consoliden la rutina que anomenen democràcia, cada cop menys participativa.

Aquests ressorts són tan potents que han aconseguit desvirtuar, esmicolar l’altra capa del pastís social. No sols això, sinó que ara fins i tot estan fagocitant els mecanismes d’ajuda mútua, base de l’estat del benestar, en benefici d’empreses privades. Han camuflat fronteres, han obert una finestra, per on els de fora s’enlluernen en veure la lluminària de les seves festes. Han posat la pastanaga davant el mossó, però el ruc, ni que pogués aconseguir-ne una queixalada, no es convertiria mai en un de la mateixa raça que qui sosté el vegetal. No hi ha màgia, només enganyifa. Quan més guaiten, quan més s’aboquen a l’interior, més esclaus són, més fins i tot que els qui, ara fa cent anys, eren amos de la seva pobresa. Ara, està hipotecada.

Només l’austeritat pot tornar-nos, almenys, el dret a gestionar la nostra modèstia. Però que vol dir austeritat? Viure amb el que es té; no caure en el parany dels préstecs, que s’han demostrat més esclavitzant que qualsevol tàctica policial. I això val tant pels individus com pels grups socials, nacions incloses. Ho veiem en els actuals pressupostos (és un dir): obres que no s’acaben, malgrat haver-hi gastat ja un fotral de diners, o sigui, malgastats. Si hom vol tirar endavant un projecte (una carretera, o unes vacances, o unes sabates), ha de comptar amb el diner. Així, lliurement, en podrà gaudir. Altrament, es quedarà pendent de que qui li ha deixat els diners, decideixi si anirà calçat o descalç. La situació d’avui, per exemple, és que anem descalços, però devem a un amo desconegut, les sabates que no tenim.

Una altre avantatge de la llibertat que porta l’austeritat (insisteixo, no són pocs o molts diners, sinó els que es tenen), és la capacitat que es té aleshores, d’ignorar qui, amb astúcia, truca a la porta volent engalipar-nos. Que facin la seva vida, que s’enganyin, extorsionin, robin entre ells. Nosaltres, amb unes simples sabates, però ben nostres, podrem anar molt lluny, fins a perdre’ls de vista.

About: acistero


One thought on “DECIDIR – AUSTERITAT/1”

  1. D’acord. Viure per sobre de les nostres possibilitats ens va esclaus. El gran problema és quan les nostres capacitats no arriben a uns minims: poder menjar, donar estudis bàsics als fills.

Respon a Manel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.