DECIDIR? PERÒ QUÈ!

Quan parlem de decidir, em ve al cap la frase anglesa think big. Costarà tornar-hi, així que fem-ho bé a la primera.

Aquest darrer trimestre el tema del DRET A DECIDIR, ha estat trending tòpic als mitjans de comunicació i també en les converses dels ciutadans a Catalunya. Però s’han exagerat i tergiversat tantes idees, s’han barrejat tan els bous i les bèsties grosses, que voldria establir alguna pauta de raonament, allunyada dels simplismes que no porten enlloc. El més habitual: la confusió entre el “dret a decidir”,
l’”autodeterminació”, la “sobirania”, i la “independència”; els volen convertir en sinònims, i no ho són perquè, sobretot el primer, és un concepte molt més ampli.

El camí es, o l’han fet, complicat. El DRET A DECIDIR, intencionadament i en clau populista, se’l vol identificar amb la independència de Catalunya. Però aquest nou estatus d’una comunitat, no es pot assimilar al primer concepte, que parla, amb tota l’amplitud, de la facultat d’un col·lectiu per influir en un procés  (el que sigui) que l’afecta.

El moment és propici donada la mala pràctica política i de govern arreu de l’Estat, inclosa però no només, Catalunya. L’hàbit de no complir les promeses electorals que tenen els nostres polítics ha esdevingut un veritable vici, i demana a crits que es canviïn les regles del joc. Perquè cal tenir present que aquestes promeses són el que en realitat voten els ciutadans, dient així (decidint) com volen ser gestionats els següents anys. L’incompliment reiterat de les promeses,si per una banda deslegitima a que ha pujat al poder recolzat en elles, per l’altra obliga als ciutadans a patir el fet de ser governats d’una manera que ells no ha decidit, i durant quatre anys! La consulta a la població sobre temes que han variat respecte a la situació d’abans dels comicis (necessitat d’una pujada d’impostos, negats reiteradament) o han sobrevingut després de les eleccions (provinents de la UE, per exemple), hauria de ser pràctica habitual. I el resultat de la consulta, vinculant per als governants.

Tornem a Catalunya: En la situació actual, per obtenir legalment “el DRET A DECIDIR”, caldria adequar-ne la Constitució. Fora d’això, es corre el risc que tot quedi en una consulta alegal i festiva (fins Mas Ha posat en dubte si serà vinculant), però sense validesa jurídica i font de més disputes i controvèrsies maniquees entre conciutadans. Fins aquí, el camí que indico és pràcticament irrealitzable.

Encara que no tot està perdut. Intueixo que si la reclamació fos més global; si es proposés modificar la Constitució per donar el “DRET A DECIDIR” als integrants de cada comunitat autònoma, i també a la totalitat del poble espanyol, sobre temes capitals (no només sobre una eventual escissió), hi haurien algunes possibilitats d’èxit. Caldria fixar les condicions (quantitat mínima de població que ho demani, per exemple), però molts voldrien dir la seva, de forma vinculant, sobre temes claus de la seva comunitat o d’Espanya. La Constitució que en sortiria, seria realment la de tots i adaptada a les circumstàncies del S. XXI. I en la lluita per assolir-la, hi podrien anar del bracet reivindicacions ben diverses i de col·lectius heterogenis, en una acció sinèrgica, que beneficiaria al conjunt, Catalunya inclosa. En qualsevol cas, encara que algunes quedessin escapçades, és imprescindible que ens dotem d’una Constitució vàlida i de tots, fins i tot els qui se’n vulguin sortir.

Poso uns exemples: Un, a nivell nacional, seria decidir sobre la continuïtat, o no, de la Monarquia; una altre, sobre les bases d’una nova llei electoral; sobre el Tribunal Constitucional, o el dret a la vivenda… A nivell autonòmic podria ser la d’incloure la capacitat d’autodeterminació aplicable, posem per cas, a Murcia i la seva voluntat, o no, d’integrar-se en un àmbit més ample, com la Comunitat Valenciana o Castella la Manxa, i evidentment, el dret a escindir-se totalment, o bé a canviar el lligam amb el conjunt de la nació, en un raonament federalista. Hi ha masses coses a la Constitució que grinyolen com per no pensar que cal aprofitar la conjuntura per afinar l’instrument i no només una corda.

Fixeu-vos que el canvi constitucional vindria provocat per la confluència d’interessos de molt variada índole, augmentant així les possibilitats de recolzament de la iniciativa per part de col·lectius molt més nombrosos. La desastrosa situació actual requereix d’una nova Constitució, no de pedaços fets d’amagat (com el del dèficit). I si s’assolís, seria un èxit que beneficiaria molt a Catalunya i a la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, però que així arrencaria més net i obert al poble que ara.

Cal que el poble tingui el dret a esmenar els seus representants quan se sent ensarronat. Un dret es té o no es té, no pot ser aigualit ni escapçat. I tant la potestat de decidir sobre amb qui es comparteix el futur, com l’existència d’una cohesió i dignitat social ho són. I de moment un no el tenim i l’altre s’està perdent. I veient la frivolitat, la heterogeneïtat i la matusseria de qui va prendre el DRET A DECIDIR com a bandera partidista i monotemàtica, fa pensar que per molt temps. Anem doncs per una nova Constitució? A Islàndia trigaren menys d’un any.