A JUGAR!

Veus de segona fila, carn de canó, amagades darrere l’espantall de l’atur, proclamen que perquè aquest deixi de fer por, ens hem de posar en mans d’Eurovegas. Què útil és l’atur per fer passar bou per bèstia grossa! Sobretot si s’hi afegeix el demagògic càlcul dels hipotètics guanys del projecte, sense posar-hi al costat els tan reals danys que provocaria. Una iniciativa que tan mal pot fer al país, mereix algun suggeriment. Hi hauria alguna altra iniciativa que, amb els mateixos efectes, fos menys perjudicial per a la ciutadania?

Per exemple, altres vies per reduir l’atur, amb la mateixa lògica que s’està emprant ara, tant per CiU com per la senyora Aguirre. Posats a fer es podria ampliar el lucratiu negoci de la prostitució, passant de les rotondes a totes cruïlles, amb especial atenció a les semaforitzades, amb la seguretat que, com a mínim, augmentaria la contractació en els fabricants de cadires de plàstic i para-sols.

Una altra via seria contactar amb algun reputat càrtel colombià; no sols proliferarien els llocs de treball com a camells, no!, sinó que –la legalitat per sobre de qualsevol altra consideració-, es convocaria un allau de places a la policia, la justícia, les presons i –obviant les retallades -, a les clíniques i hospitals. Significaria una ampliació de la clarivident visió de la crisi laboral per part de les nostres autoritats. Activitats que no demanen crèdits multimilionaris com l’esmentat casino, en detriment de la indústria tradicional, ans al contrari, en manté la moral i la distracció.

No, no estic de broma. Un magnat que, amb el suport de la dreta més infame, aquella que als Estats Units ell unta legalment, arramblarà amb el poc crèdit que hi haurà; que, prometent llocs de treball futur, en cremarà centenars dels actuals; que portarà als seus caus els visitants que altrament deixarien riquesa en els negocis legals ja establerts, i que per tant decauran.

Malgrat tot, res podria superar aquell moment màgic dels casinos, quan una mà anònima s’avança i, lentament, llença dues fitxes de plàstic d’un valor substanciós, que aterren lentament mentre se sent una veu vellutada i acariciant que diu amb una certa magnanimitat: “pour les employés”.

Tindrà alguna cosa a veure les genuflexions davant el potentat amb la flexibilització de la llei de fundacions? Serà en Millet el futur director del centre? Ai, que n’és de veritable aquella frase que diu que qui oli remena, els dits se n’unta. I per a fer-ho fàcil, res millor que et muntin un trull a dins de casa.