ArticleEconomia, Català

DEIXEU-NOS DESCANSAR EN PAU!

(versión en castellano)

He fet diversos articles sobre la pressa per passar diner públic a butxaques privades. No sempre la dreta més rància estarà al poder, i cal aprofitar l’avinentesa, sobretot recolzada per la debilitat d’uns socialistes que deambulen com un pollastre amb el cap tallat. Segueixo amb el tema, ara de caire local.

A Reus es vol privatitzar l’empresa municipal encarregada dels Serveis Funeraris. És la única que hi ha a la ciutat. Malgrat el mal yu-yu del negoci, em permeto fer algunes reflexions:

En primer lloc, analitzar el factor eficàcia que els partidaris de la privatització posen sovint sobre la taula. “No hi ha mals negocis, sinó negocis mal portats” diu un refrany. I aquests poden ser privats o públics. És veritat que algunes empreses públiques fan aigües (normalment per dos factors, la frivolitat en la despesa i la contractació compulsiva per afavorir propers o enaltir la imatge). Però és que també moltes empreses privades en fan, com podem veure en els típics casos de Ruiz Mateos (que fa afectar seriosament a Reus), Garcia Ferrán, i tants d’altres, i en aquests casos, a la mala gestió s’hi afegeix l’ànsia de riquesa i poder individual. Una empresa que vol anar bé, com ho ha de fer per minimitzar el risc d’atzagaiades? Amb un control estricte. D’acord? Doncs aquest es pot fer (s’ha de fer!) en els dos casos, però sempre serà molt més factible en un ens públic que en un de privat.

Per altra banda, i com he dit, els Serveis Funeraris són avui un monopoli municipal. I que dóna beneficis. Beneficis que fins ara han significat millors i més barats serveis en altres àrees de natural deficitàries, o sigui han revertit en benefici de tots els reusencs. Una de les raons que s’addueixen per privatitzar-los és que hi ha el risc de què els possibles compradors (així que ja els tenen preparats?) en farien una altra de paral·lela. Doncs endavant! No diuen els promotors del liberalisme que la competència és bona? Doncs au! La presència d’un servei públic garantirà la mesura del privat. Però no passem un monopoli a mans privades, perquè qui en sortirà perjudicat serà l’usuari (en aquest cas, tothom, malauradament). Si en el cas de competència ja hi ha l’ànsia de maximitzar el benefici en detriment del servei, imaginem-nos en el cas d’un monopoli (ja que el manteniment d’aquest serà possiblement una de les condicions): Ni control ni benefici públic!

És un cas paradigmàtic. Un negoci segur (Lex est, non poena, perire –morir és una llei, no un càstig, com va dir Sèneca) i profitós. Si hi ha un control del funcionament, les contractacions i l’austeritat en general, encara ho serà més. I els beneficis podran revertir al municipi, o sigui a tota la població. I si es ven (pa per avui, gana per demà), a qui beneficiarà? A uns pocs accionistes que es beneficiaran del monopoli, i per tant tenint agafats pel ganyot als consumidors. A la llei inevitable, s’hi afegirà el càstig d’un ús més car i controlat per uns pocs.

Finalment, i seguint amb el paral·lel de la mort, hi ha la irreversibilitat del fet. Si és factible (fins i tot se n’abusa en temps de domini de la dreta més rància) passar negocis públics a privats, difícilment es fa el procés al revés, i menys si hi ha beneficis; només es fa quan hi ha pèrdues.  Podria arribar el cas que en el futur, i en la hipotètica situació d’una mala gestió (que n’hi ha i molta) privada, la Funerària reportés pèrdues als amos i conseqüentment el servei no fos l’adient; es pensaria aleshores en tornar-ho a l’àmbit públic per millorar-lo? No fa riure, és el que passa en el conjunt del país: es passa tota activitat rendible a mans privades i es deixen les que generen pèrdues en mans de l’estat.  Fins i tot es va més enllà, ja que també es procedeix a desprestigiar els serveis públics que queden, per tal d’empènyer els consumidors que poden (ensenyament, sanitat), als serveis privats, agreujant encara més la situació.

En resum, si l’esforç que s’està fent per cercar amics capitalistes que acudeixin amb grat a les privatitzacions, es fes en la direcció de controlar millor la gestió de les empreses públiques, aquestes serien encara més rendibles i aportarien els ingressos necessaris per no haver d’implorar privatitzacions. És la situació municipal tan desesperada que es passa pel ral els elements de rendibilitat present i futura?

Cuius vulturis hic erit  cadaver?  (De quin voltor serà aquest cadàver?) pregunta que aviat ens haurem de fer, con va fer Marcial a l’antiga Roma, davant la mort inexorable dels serveis públics.

1 Comment

  1. Manel

    El que dius és veritat. Però crec que ja que considerar altres espectes. Perquè una empresa funcioni fa falta una persona/equip que siguin emprenedors. I d’aquí plora la criatura. parlem-ne!
    Mercat privat:
    Els directius del nostre país en general són emprenedor, o són pirata? Desenvolupen una operativitat que està més a la vora de la pirataria i la il·legalitat que de la generació de riquesa. Nomès hi ha de recordar que durant més d’un any el president de la patronal espanyola era un processat amb empreses a la ruina. Té nassos! I no passa res. Els hi va costar trobar-ne un de més escaient.
    El teixit industrial és descomposa perquè les grans fortunes preferixen fer diner ràpit via compra vendes especulatives que no crear empreses sòlides amb base tecnològica. Aquest grans negocis es fa en paraisos fiscals i ala banca. La bosa és pura especulació. La banca ofereix especulació assegurada, com? Bé les conseqüències van sortint. Irregularitats apart, que no s’expliquen. I si algú ho vol fer no els deixen, per aixó tenen aquestes jubilacions?
    Mercat Públic
    Aquest mercat està dominat pels partits polítics. Ells posen els seus homes de confiança (La paraula confiança aquí és pejorativa). Esteu segurs que l’empresa pública és la solució d’aquest país? Els bancs més tocats, els que tenen més perdues, justament han sigut control·lats pels partits. I ara tindran un tracte diferencial.
    Creieu que el perfil de funcionari és el de un emprenedor?
    Conclusió personal i per tan opinable:
    Quan altres superin la crisis nosaltres seguirem amb un atur alt, només compensat pel treball que ens vingui de fora (ep! exepcions apart)
    L’empresari no està suficientment valorat. Situació gens estranya atès de la història. Però la solució està en generar riquesa. No en demonitzà l’empreneduria.
    Els grans patriotes que s’ofenen quan es maltracten els símbols són els lladres del país, a jutjar pel control dels bancs. La clase social alta (al que jo perceveixo) encara sembla voler ser la reserva espiritual de no sé quí o què (abans era d’Europa). El posicionament de l’església oficial és per dir-ho d’alguna manera religiosament incomprensible.
    Amb aquest paràmetres que cadascú vagi traient conclusions…(Ho sento no és el meu dia optimista. De totes maneres m’hi seguiré esforçant)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *