DAVANT EL TSUNAMI

A Fukushima s’està apropant l’onada gegant. Alguns obren paraigües; altres pugen a les teulades i criden; uns s’agenollen i preguen; també n’hi ha que simplement reneguen de la seva mala sort. No s’està a temps d’aturar-ho. Què fer doncs?

A la tele, als diaris, temes recurrents: Reforma Laboral; retallades sanitàries i escolars; Educació per la Ciutadania; desnonaments; avortament i contracepció; menyspreu pel medi ambient; sense recurs a la sentencia a Camps; rebaixa fiança Gürtel; judici a Garzón… i per sobre de tot, com la bromera que corona la gran onada,  la rialla emmidonada dels dirigents que ens estan portant no solament a la ruïna econòmica sinó també a la moral, amb un retrocés tan sobtat i brutal que només una dictadura com la de Franco havia pogut fer fins ara.

És una actuació tous azimuts . No és una corrent puntual o sectorial, és una empenta global, és un tsunami que va deixant víctimes escombrades a les vores i posa en dubte el futur democràtic del país. I davant d’això què passa? Doncs reaccions similars a les indicades a l’inici. Cadascú, però, centrat exclusivament en el tema que li afecta o li interessa. Manifestacions, adhesions, tancades arreu, amb gran sacrifici de temps i energies per part de la població més entregada, però puntuals. Els hashtags a les xarxes són infinits: Sobre desnonaments, sobre escoles, ocupació de CAPS, manifestacions dels més variats sectors per temes materials, i també per altres referits a l’ètica o la moral. Pàgines web, articles als diaris… Però malauradament fins ara hem estat parant l’onada gegant i poderosa, el tsunami, obrint cadascú el seu paraigües.

Una contrareforma com la que s’està fent, només l’estan podent fer després d’assolir un poder absolut. Com el que va assolir Franco per les armes i la barbàrie,  ara el PP ho té havent aplegat el vot de la por amb el vot de càstig, el poder econòmic, la benedicció de l’Església i l’estímul de l’obtusa dreta europea. Què va passar amb el primer gallec? Va tenir la resposta dels maquis: veritables herois que, un per aquí l’altre per allà, sense el suport de la política institucional -avergonyida i barallada a l‘exili -, varen anar morint anònimament. Va caldre esperar varis lustres per començar a bastir una mínima resposta unitària que, maldestre i sense mitjans, deixaria morir al llit al dictador.

I ara? Abans que la prepotència somrient del poder i la complicitat d’una població decebuda de les polítiques pseudoprogressistes arrossegui els esforços actuals a la cuneta, es podria pensar en una mínima posició conjunta per tal de bastir una eina de resistència consistent i durable? Com s’hauria de plantejar? Com es podria assolir l’encaix dins la seqüència població – societat civil – partits –poder? Sembla que els temps han canviat molt, però els grans interessos econòmics i ideològics s’assemblen molt als que varen intentar agafar el poder absolut per les armes. Avui, però, el binomi consum-deute és molt més poderós i subtil que les panzer divisionen. Intentaré continuar reflexionant sobre el tema, amb referències històriques que encaixin amb el nom d’aquest bloc. Ja des d’ara, us agraeixo tots els suggeriments.

Alguns articles relacionats:

La guerra bruta:

Mosques atrapades:

Abelles en lluita:

Crisis i feixisme:

Guerra total I deute:

La crisi perfecta :

ES LA GUERRA :

About: acistero


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.