FILL DE LA MEMÒRIA – fragments

CAP. IX: La retirada. (Pàg. 128)

Queden enrere mesos de trinxera, de gana, de por, d’odi i també de desencís, de lluitar per rutina quan les picabaralles entre comandaments, les ordres i contraordres sense sentit han esborrat la il·lusió adolescent inicial. En Xiprer, a l’Aragó; després, al Segre, i, finalment, a Barcelona. En Rata, a Andalusia i, després, a Terol, on se li van congelar dos dits del peu. En Raspall, en tasques de vigilància al port fins que el portaren a l’Ebre. Amics morts, amics ferits, amics fugits: la derrota. Algú havia dit que calia distingir entre vençuts, que ho eren, i derrotats, que només ho són els que es rendeixen. Ells ni això: fugitius vergonyants.
El comboi, a bona marxa cap a Vic, o fins on puguin. Del tren estant, poden veure les carreteres atapeïdes, caòtiques. Fugida instintiva.
La gent, cossos grisos, apressats, atemorits, veuen aquells desconeguts i pensen que són soldats que encara els podrien protegir, però que fugen. Gestos obscens. Des de l’angoixa, els envegen el mitjà de transport.
Minuts després, els internacionals indiquen al maquinista que s’aturi. Ja no valen convencions de trànsit. Tot ha esclatat. Al Figueró, l’alcalde i dos agutzils intenten organitzar la marxa. La gent arraulida, aplegada a la plaça, pensant en el que han deixat i la incertesa que els espera. Fa molt fred. Comença a ploure. La discussió per repartir els escassos mitjans de transport es va encenent.
En Xiprer veu el capità brigadista, encorbat, parlant amb mitja dotzena de vilatans. Al cap d’una estona, torna, seriós, digne, amb una lluïssor d’orgull als ulls.
—Ja està. Ho he aconseguit. Els he canviat el tren per dos cotxes. Marxaran amb vosaltres, els catalans, i deu homes meus, per precaució. Els altres muntarem la línia de resistència amb l’ajut de voluntaris del poble —somriu amargament—, que em temo que no seran gaires. Quan no puguem més, recularem amb els cotxes cap a… França. Anirem dinamitant els ponts.

Ha callat. Tots saben que són gairebé dos centenars i que, com a molt, als cotxes, se n’hi podrà encabir una vintena. Són veterans. Saben que es tracta d’una resistència suïcida.
En Raspall i en Xiprer continuaran amb el tren fins on puguin. En Rata opta per quedar-se amb els internacionals, conscient que el seus coneixements de muntanya els seran útils. Aquí la història s’atura. Ja no és res més que un esvair-se en tirotejos, corredisses, mirades de reüll al company que cau mort mentre no es para de saltar marges enllà. Resistiran, això sí que es diu per la comarca, dos dies llargs. Milers de vides podran arribar més enllà de la frontera gràcies al seu gest. D’ells, no se’n parlarà mai més. Ni d’en Rata tampoc. Les seves restes s’hauran confós amb la natura; les salvatgines hi ajudaran. Només unes cartutxeres, que faran ensopegar un buscador de bolets anys després, seran testimonis de la lluita d’un noi de Miralta que s’esvaí enllà de la memòria. Heroi anònim que aquell gener del 1939 ni tan sols es convertí en record.

CAP. VIII (Pàg. 108)

—Seu —em digué l’Anton, dret darrere meu. Aixecà la veu:— Us deia, Potes, que si vau conèixer en Jaume Olivé.

—Qui? En Raspall?

Els altres dos vells assentiren amb un somriure.

—Sí, crec que li deien en Raspall. En Jaume Olivé: dels que van recuperar la Verge de la Mel.

—Pels cabells que tenia… —afegí el de la meva esquerra, una boca molsuda dotada d’una sola dent enorme, que allargà la mà i la passà pel meu cap—. Sí, així, com un veritable raspall.

—De fet, qui més vaig conèixer va ser el seu pare, en Francesc. Jo era uns deu anys més jove que ell. Treballàvem junts a l’escorxador. Feina dura en aquells temps.

El meu avi!

—Què se’n va fer, d’ell? —la Glòria es delia per no quedar-se al marge d’aquella conversa.

El professor ens mirava a tots, sorneguer, paternalista. Jo no deia res, perquè volia copsar tots i cadascun dels detalls que podria espigolar sobre el meu avi i que tant de bo pogués retenir de cara al futur. Ara, quan recapitulo els esdeveniments de fa pocs dies, penso si serà prou de fiar la informació d’aquells vells amb aire distret.

—En Francesc va morir poc després d’acabar la guerra… —dubtà un segon—, de misèria.

—De misèria? —vaig inquirir jo, no volent deixar anar aquell filet prim i trencadís que em duia al meu avantpassat per un camí ignot, per penós que fos.

—Sí, de misèria. No es pot dir de cap altra manera. Treballàvem a l’escorxador, i, en acabar la guerra, ens van fer fora a tots dos. Només perquè havíem donat suport a l’Ajuntament d’en Recasens, que era de l’Esquerra, aquell que van afusellar al Camp de la Bota. Ens van putejar tant com van poder. Jo vaig ser a la presó i, després, em vaig quedar a Barcelona buscant-me la vida —féu una pausa per assaborir, ell també, el seu record agredolç—. Ell no va anar a la presó, no s’havia significat tant, i es quedà al poble, però morí mesos, potser un any, després. Es devia pensar que, tard o d’hora, les coses tornarien a ser com abans. I es va equivocar. Ostres, si es va equivocar! O potser no, potser sí que eren com abans, com abans de la República —digué amb un somriure melancòlic—.

CAP. III (Pàg. 39)

El grup de l’entrada es gira descaradament cap a ella, que, palplantada al porxo, no sap què fer. No la miren a la cara ni als ulls, li miren la falda florejada. És l’única que té una mica endreçada i ha cregut adient posar-se-la per a l’ocasió. L’altra, la grisa que té des que va haver d’anar a un casament a Vilafranca del Penedès, està ja força esfilagarsada. Comencen a caure gotes. Entra. Té el cos ben fet, prim però consistent, i l’esquena ben dreta, gest que accentua volent demostrar dignitat. Porta els cabells negres ben arrissats, que ella té traça per a aquestes coses. La seva mirada, d’ulls grossos i habitualment directes, ara es dirigeix cap a terra, a les sabates velles que una capa de cera no ha aconseguit arreglar del tot.

La sala és quasi buida. A la taula, tres homenots de cara colrada fent companyia al farmacèutic que presideix. Mossèn Eulogi, dret, a prop de l’urna, fent petar la xerrada amb en Pere del Molí, l’alcalde en funcions. Al seu costat, en un cotxet, el seu fill Peret dorm plàcidament.

Els ulls del capellà tenen un deix de menyspreu. El del molí li mira els pits. L’Elvira s’atura. Les dones del portal han entrat darrere seu i van a besar la mà del mossèn. L’última fa ensopegar el seu cos voluminós amb el de l’Elvira. Aquesta s’arrecera en un racó i contempla l’escena. Llums encesos, com en un dia de festa.

En un extrem de la sala, la taula amb l’urna es va tornant una fita inassolible, com un fruit penjant massa amunt de l’arbre. L’esquena ja no es manté tan dreta com en el moment de prendre la decisió d’entrar-hi. Ara hi entren quatre homes més, d’entre els quals en Cinto, el botiguer de Comestibles La Riera, que possiblement farà de regidor si

guanyen les dretes i que ni tan sols ha mirat l’Elvira. Ella pensa que, en aquest moment, no li deu res, encara que sovint ha de deixar pendent algun pagament, que la Rosa, la seva dona, accepta amb un somriure de commiseració. A la botiga fan córrer que a qui voti les dretes li regalaran un litre d’oli d’oliva, però a ella no li perdona ni un cèntim.

Massa gent entre ella i la taula, com fent un passadís vers el patíbul, on en Pere del Molí i mossèn Eulogi semblen els botxins. Dones submises rere seu.

Entren tres jornalers, cap cot i gorra a la mà. Van de dret a la taula. Quan passen davant el mossèn, acoten encara més el cap. Boca closa, voten ensenyant ostensiblement la papereta i surten prement fort la gorra amb les mans nerviüdes com ceps. L’Elvira s’ho mira amb una pena freda com un ganivet.

Una de les dones, que encara no han votat, diu amb veu forta: «Aquest cop sí que aquests revolucionaris no se’n sortiran!», sentencia que el mossèn tanca amb un «amén» litúrgic. Una altra li diu: «Per fi tindrem un Ajuntament respectuós amb el mandat de Déu i les tradicions del nostre poble.» El capellà mira l’Elvira fixament als ulls. Aquesta, com sacsejada per un corrent elèctric, es gira i surt corrents. Mossèn

Eulogi assenteix amb el cap, mentre les dones riuen sonorament.

L’Elvira, arribant a casa, plora desconsoladament.

CAP II. (Pàg. 31)

—Salvador, hi ha idees seves que no m’agraden, i aquesta n’és una. Què han de fer sinó treballar? Encara massa temps que tenen! La mol·lície fa que pensin a revoltar-se contra els amos. El món està bé com està, i no serà un vicari de poble i quatre galifardeus qui el canviïn. Miri, si continua així, correrà un gran risc.

—Risc, de què?
—Vostè vagi fent i ho veurà.

Mira el rellotge.

—Ja deuen haver arribat els nens de catequesi. Au, au! I compte amb què els diu. Cenyeixi’s al text del catecisme.

La catequesi, el catecisme… Fins aleshores el vicari ha evitat parlar de molts dels apartats, els que li semblen ridículs o, fins i tot, il·lògics. Recorda el del liberalisme. Tem que, algun dia, un dels nois li’n pregunti el significat. No sabrà què dir-li. O sí, però no gosarà. Mai no gosa. Els pensaments li fan mossegar-se el llavi inferior.

El Ripalda, el catecisme imposat per mossèn Eulogi, diu:

—¿Qué clase de pecado es el liberalismo?
—Un pecado gravisimo contra la fe.
—¿Por qué?
—Porque consiste en una coleccion de herejias condenadas por la Iglesia.
—¿Es pecado para un católico leer un periódico liberal?
—Puede leer las cotizaciones de Bolsa.
—¿Qué clase de pecado comete el que vota a un candidato liberal?
—Generalmente, pecado mortal.1

Las cotizaciones de Bolsa! I en castellà per a més inri! Ara entén les conxorxes entre el seu rector i els Casals de la serradora o l’escorxador, els «amos», com diuen la meitat dels habitants de Miralta.

CAP I: (Pàg. 20)

Ens acomiadàrem. Intercanviàrem adreces, telèfons i desitjos de tornar-nos a veure al més aviat possible.

No estic tan segur que serà així. Encara que un cuquet de curiositat comença a rossegar-me per dins. A la conversa, el mot memoria havia aflorat insistentment. Memòria: quina memòria tinc jo? He parat la ploma intentant fer una remembrança de fets que podria ser que tingués guardats dins meu. Ben pocs. Noms, alguna escaramussa sexual d’adolescent, alguna anècdota amb els primers clients, que la rutina ha anat esborrant… Servo una infinitèsima part del temps; la resta, esvaïda totalment. Fins i tot, intentant recordar moments del naixement i els primers mesos de la Muriel, m’he adonat que n’havia retingut ben pocs amb una imatge definida; sensacions sí, és clar, encara que potser més volgudes ara que reals en aquell moment. I això m’ha deprimit.

Potser sí que podria ser un bon exercici pouar en la vida del meu pare biològic, ja que tinc tan poca empenta per fer-ho en la meva pròpia. Em puc trobar jo, cercant-lo a ell? Cal?