VINCLE O NO VINCLE, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Qualsevol joc, qualsevol relació social, implica acceptar-ne les regles i això crea un vincle entre els participants. En el joc de la democràcia, quina és aquesta regla d’or? Consultem-ho al pal de paller (avui una mica corcat) de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Bé,  o sigui que quan un partit proposa: “si em voteu faré A”, i als ciutadans els hi sembla bé i el voten, ha emanat d’ells el poder per tirar-ho endavant. Ho diu el reglament. No es poden demanar tres cartes i després agafar-ne cinc; altrament cal fer una altra partida. Com ara el cas de CiU, que després de més de trenta anys postulant-se com a pal de paller d’Espanya, va decidir proposar una altra partida.

En el joc democràtic hi intervenen directament tres estaments que apareixen a l’enquesta actual del bloc: Partits-parlamentaris -ciutadans. Tenen algun tret en comú? Malauradament en veig un: Ningú, està, o se sent, vinculat als compromisos que va adquirir.

Els partits participen en el joc electoral amb un programa que ells no consideren vinculant; si no fos així, donats els reiterats incompliments els equips de govern, no durarien ni tres dies. Els parlamentaris, elegits en funció d’un programa del seu partit, no lliguen tampoc la seva permanència al compliment d’aquest, sinó que depenen de la voluntat dels aparells que els posaren a les llistes. Ah! i del poble que en podem dir? podríem dir que està vinculat a un gest que fa cada quatre anys? Donada l’evolució recent, més que vinculants semblen estar emmanillats. No pot tornar-se enrere, no pot exigir rectificacions en cas d’engany o de canvi de rumb; ha de patir els incompliments sense capacitat de provocar una rectificació. La seva vinculació a l’acte electoral és la garantia de la no vinculació dels altres protagonistes. Per què, si no, han de callar els votants del PP o de CiU davant les no anunciades retallades?

Estem en un moment en que s’anuncia a bombo i platerets que es ressuscita un projecte de LLEI DE CONSULTES POPULARS. Per fi  l’elegit s’interessa pel pensament de l’elector! Al·leluia! Però no, no correm: aquesta llei, que ve de lluny, que ha patit aturades per part dels nostres polítics i impugnacions per part del govern central, diu ben clar, al seu article VI: “Les consultes fetes a la ciutadania per conèixer la seva opinió sobre una determinada actuació o política pública, NO TENEN CARÀCTER VINCULANT”. O sigui, que amb una tàctica plenament lampedussiana, s’intenta moure petits detalls per tal de que res no canviï. Que el govern ha traït el programa electoral amb el que va aconseguir el poder? Doncs si es veu molt pressionat pel descontentament popular, demana l’opinió. I que l’opinió és contraria a ell? Doncs miri… “ara no toca”, o el més modern “ho hem fet així perquè és l’únic camí possible. Ah! i gràcies per la seva opinió, la tenim en el que val”. Bona nit i tapat.

No existeix, ni es vol per part dels elegits, un vincle amb l’elector. Es marejarà la perdiu amb la quantitat de signatures necessàries, amb l’edat dels participants, es lamentaran impugnacions davant el Tribunal Constitucional, com si aquesta tímida llei fos una arma de destrucció massiva de la Constitució. Però de respectar el mandat (que no opinió) popular, res de res. La somniada regeneració democràtica només vindrà quan, durant tot el mandat, l’executiu i el legislatiu retin comptes als qui els han posat en el seu lloc, i estiguin obligats a seguir la voluntat expressada pels seus electors, consultant-los en cas d’incompliment dels plantejaments electorals i actuant obligatòriament en conseqüència. Aleshores sí que una consulta popular tindrà sentit i dignitat.

Com s’ha fet fins ara? Com ha pogut el ciutadà regirar-se contra els incompliments programàtics i engatusades llegislatives? contra una política que no va votar? Amb manifestacions, vagues, signatures, ocupacions… Un cost per al país; un esgotament per al desenganyat votant; una nova retallada en la confiança del poble en la democràcia. S’està pagant un cost massa elevat per preservar la immunitat i la carta blanca de la que disposen els gestors de la cosa pública, els “representants del poble”.

NOTA: Aquest és el segon article de la sèrie iniciada amb “L’ou i la gallina” sobre la imprescindible regeneració democràtica que la situació, i la gent, demana a crits.