KIKIRIKIIII

(per fer tard no cal córrer)

Les dotze?… Déu meu!, les dotze!. Com podia ser! Mai li havia passat. En els seus quasi tres anys de vida, sempre havia estat puntual com un clau. Les dotze! No se’n sabia avenir. Estaria malalt?, la coccidiosi potser?, no notava cap pes especial al coll, cap inclinació sospitosa. No. Ni tampoc febre. No podia ser un virus. Se sentia fort, amb les plomes lluents i la cresta ufana. Les companyes del corral ho podrien corroborar. Les parpelles amunt i avall, nerviós, el cuc del què-diran penetrant profund, esborronant les plomes, encarcarant la cresta. Angoixa sal-pebrada de vergonya.

 Simplement; s’havia adormit. El seu cos massís, perfectament programat per donar el senyal d’inici de la jornada laboral havia fallat. Per on arribava l’ombra del castanyer del pati, pensà enmig de la tribulació, deurien ser vora les dotze. I donat que en aquella època de  l’any tot el seu ésser estava programat per cantar a les sis, en aquell moment màgic en què el primer raig de sol sortia entre les dues branques del pi de la dreta, volia dir que retardava sis hores. Calia mantenir la sang freda, es repetia insegur, almenys per salvar l’expedient. Al cap i a la fi, ell era el gall d’aquell galliner; noblesse oblige.

 Havia estat una nit terrible!. Ara ho recordava.  Primer la guineu. Aquella cua, periscopi entre la userda. Amunt, avall, amunt, avall, guardià del tancat de la mort. Marxà quan la lluna començava a presidir la foscor, potser decebuda més que espantada pel xivarri que sortia de la casa. Els humans, font d’angoixa, de por, de desencant per al món animal. Arribats els parents amb la vermellor groguenca del cel, perllongaren el xivarri fins més enllà de quan la blanca reina depassava el coll. Per fi, quan, marxats els forasters, començava a endormiscar‑se, la senyora! El seu instint havia memoritzat que cada dimarts sortia i feia desaparèixer una companya. Ho atribuïa a un fet ritual, per a ell satànic. El seu cervell, o la seva cresta, o allà on fos que hi residís el pensament dels galls, no podia saber‑ne res de la concatenació de fets, del sil·logisme culinari que portava de la seva viduïtat parcial a l’escudella dels dimecres.

 Passejava pensarós corral amunt, corral avall. Potser l’aire reflexiu, d’intel·lectual en ple procés introspectiu,  compensaria el ridícul que de segur estava fent davant les seves femelles. Estava consternat. Sis hores! Que fer? No gosava ni pujar a algun pal dels que, habitualment, li servien de tribuna, de minaret per al seu cant a l’alba. Calia que cantés a misses dites? No gosava fer‑ho encara que la seva programació interna l’empenyia. Un retard era una cosa; trencar amb la mare Natura, una altra. A més, on s’era vist un gall tan cagadubtes. Quina angoixa! Quina vergonya! Cada cloqueig d’una de les seves companyes el feria com si fos un dard dirigit directament a la seva dignitat.

 

 El despertà una sensació d’ofec. El braç dela Maria descansava abandonat sobre el seu coll. Va agafar aire. La seva femella feia bona olor. No aquelles ferums de les dones de ciutat. No. Ella era blat, ella era llet, ella era les roses del jardí del darrere. Ella era també l’escudella que la nit anterior havia estat preparant i que encara amarava els racons de la casa i la pell de la companya. Amb el matí, una energia nova, plena de promeses i esperances, s’alçava.

 El matí! En girar‑se cap a ella el ferí un glavi de llum sobre el cobrellit. La mà, que començava a serpentejar vers la sina mig descoberta, es va paralitzar. Quina hora deuria ser? No havia sentit el gall. L’hauria devorat, per fi, la guineu? La Maria, definitivament, feia molt bona olor. El mugró apuntava entre el lli. Tancà els ulls. Oblidà el gall. Davant seu desfilaven els anys de festeig, el petó furtiu, l’agredolç sexe d’urgència. El blat, l’escudella, el mugró.

 Ell no havia faltat mai a la rutina de la granja. El seu pare li ho havia inculcat des de molt petit. “Seguint el ritme dela Natura esdevindrem els seus amics i ella ens donarà els seus fruits –deia -. Qui no ho vulgui així, que vagi a la ciutat. A trencar el ritme, a trencar‑se l’espinada i els nervis”. El seu pare… que diria ara?

 Es recolzà i apartà el cobrellit… el llençol… la punta de coixí de la camisa de dormir… El seu polze jugà amb el mugró de Maria, que respongué amb tensió. Ella, sense obrir els ulls, avança la cuixa massissa cap a ell. Els llençols als genolls. El sol sobre el llit, més conjugal que mai, daurant l’instant.

 

 Quina sensació tan agradable. Les mamelles penjant lliures i plenes durant tot el matí. Ella no s’hi havia acostumat mai a aquella màquina infernal que l’escurava mecànicament dos cops al dia. Com enyorava el morret humit dels seus vedellets, assajant maldestres una alimentació que ven aviat els seria negada!. La seva inexperiència, la seva insistència. Quina diferència amb aquell tub sàdicament regular. Tenia gana. Amb el front empenyé la menjadora i llepà el poc pinso que en caigué, ressec del dia abans.

 Aquell silenci. Dins l’assossegament, començà a tenir por. Els hauria abandonat l’humà? L’estable semblava tan buit a la llum del sol que entrava prepotent, posant en evidència les teranyines. Si s’havia quedat sola moriria de mastitis, de cetosis, no la salvarien ni les xeringues doloroses que tant odiava!

 

 Les seves companyes el deixarien de respectar si no cantava. El cuc era ja una serp de vergonya que l’ofegava. Encara que només fos per prestigi, hauria de cantar. Elles, però, no s’immutaven, alienes a les cabòries del seu mascle. Què n’és de dolça la manca de responsabilitat, pensà. Elles no sabrien mai el que significa ser el gall del galliner! Quan la Maria havia baixat a buscar els ous no n’havia trobat cap. Sense escarafalls, es limità a obrir la finestra, tot mirant‑se el gall amb un deix entre irònic i festiu. Estava, era evident, eufòrica. Fins i tot li acaricià la cresta. Ell, vencent l’ensurt instintiu, la deixà fer. Després d’això, ja no tenia sentit cantar. I no ho feu en tot el dia. La manca de responsabilitat, quan és acceptada pels que encara són més amunt, no és pecat; fins i tot pot ésser simpàtica, almenys pel que semblava en aquells instants.

 

 Tornà a l’habitació:

Ell ‑El gall no ha cantat
Ella ‑Les gallines no han post. Els hi he obert les finestres. T’estimo.

Donà un petó al seu marit, que encara estava estirat al llit.

Ella ‑Ens haurà sentit la Cèlia?

   El dia anà vaguejant entre petites troballes, canvis imperceptibles que li donaren un color especial. Com la Maria no havia hagut de baixar a vila a vendre els ous tingué més temps per acabar l’escudella que sortí sòlida, memorable, requerint dosis generoses d’aquell vi negre de la bota del racó que els bressolà durant tota la migdiada, no menys excepcional. Retrobament, descoberta, concert harmònic…

 Mes tard ella baixà al corral i recollí uns ous més grans i sòlids que mai, encara calents. El desordre horari semblava provar a les gallines. Fins i tot al gall, que ja no fugia quan ella intentava acariciar‑li la cresta, visiblement estarrufada.

També portà el vedell a la seva mare. Malgrat els dies que portaven separats, ell encara recordava el gust de la llet dolça, densa, vellutada, tan diferent de la sintètica que hi havia al cubell. La seva mare el deixà fer a pleret. Escoltà el comentari que la dona li féu a l’orella, que no entengué, però aprecià. Els animals no parlen. Els remugants només mugeixen. Arrosseguen la seva condemna amb estoïcisme. Si parlessin la compartirien i això els portaria al desesper. Les seves veïnes, les gallines, si que ho fan, adornant amb cascavells el xiuxiueig sord dels camps de blat, divertides, banals, efímeres.

 

Ell ‑No hi fa res que la Cèlia no vagi al col·legi, per un dia. Pensaran que està constipada. Que jugui. Mira com n’és de feliç empaitant el vedell. Si tingués un germanet…
Ella ‑Qui sap…

El vespre portà núvols precursors d’un vent fred, violent, que obligà a tancar les finestres i encendre els llums més d’hora de l’habitual. Soparen unes truites de consistència i gust per sobre del normal. L’home i la dona es miraven en silenci. Alè de vells records, retorn a les fonts, somriure còmplice en veure la filleta adormint‑se abans d’acabar la fruita. Les mans, colrades en mil feinotes, semblaven de vellut quan s’entrellaçaven o simplement es fregaven amb l’excusa d’agafar una forquilla o de passar‑se aquella amanida de mil colors. Deixarien fer. No tancarien les gallines, ni tampoc el vedell. Es llevarien… quan cantés el gall. Després… Els manaria el destí.

 

La vaca llepà el clatell del seu fill. Per la porta oberta, un vent agradable li servia sentors de prat humit enllà de la foscor. Seria aquesta olor un indici de la veritable vida dels seus semblants?, pensà platònicament.  Podria gaudir‑ne algun dia, lluny de les màquines xucladores i del pinso amb gust de fusta?

 

Una de les gallines, perfilant‑se a la finestra, maldant per servar l’equilibri alterat pel vent feréstec, féu un ou que s’esclafà sordament a terra. Això és, pensà el gall, el resultat de la mandra, de l’anarquia, el desori i la manca de principis. S’ho estava passant malament. Dubtava. Agraïa les carícies a la cresta, el blat de moro a dojo, l’absència d’un càstig immediat a la seva falta, però ara, dins la fosca nit de vent inhòspit, tot allò li semblava llunyà, irreal, i en canvi el corral per netejar, l’ou esclafat, les finestres obertes, li feien predir un futur ple de problemes. Si hagués cantat a l’hora tot hagués restat normal, estable, segur. Perquè havia d’arrossegar la feixuga càrrega de la responsabilitat? Era aquell el destí dels líders? La soledat sempre tensa dels caps de colla?

 L’endemà l’angoixa fou pitjor. El gall es va despertar, aquell dia si, a l’hora programada.  Les dos branques del pi de la dreta lluïen un puntet d’or al seu vèrtex, les botges del turó iniciaven la seva aura matinal. Era el moment de cantar, però… si cantava es veuria més clar el pecat del dia abans. Si no ho feia augmentaria la falta. Per altra banda, encara es llepava el bec pel gust ensucrat del blat de moro sense vitamines ni antibiòtics que l’humà li havia donat mentre cantava una cançó. S’haurien canviat els papers? És que potser el que hauria d’anunciar és que començava la nit, que finava dia rere dia una jornada de bon pinso i manyagues a la cresta? Fet i fotut, no va cantar. Ni ho féu les matinades successives.

 I no passà res.

 Quan sortia la lluna i veia aquell desori, encara hi afegia un to de fantasia, de conte de fades de colors d’ivori. El gall pensà que cada dia estava més prima degut possiblement a la decepció que li produïa aquella disbauxa. Però no cantà. I l’humà no el castigà. No es convertí en escudella com les seves companyes que, una a una, anaven pujant al calvari cada dimarts al vespre.

 

Dues‑centes vuitanta dues matinades justes després,la Cèliava tenir un germanet.

 Però en tot aquell temps havien anat passant moltes coses.

 Per exemple, que el vedell es va anar fent un toro fort, pausat, assenyat, treballador.

 Per exemple, que les companyes del gall, tot el dia amunt i avall buscant cucs improbables, donaven ous grans, forts, de rovell tens, amb dolçor de blat i la clara aferrada voluptuosament a ell.

 Per exemple, que l’home i la dona es quedaven al llit fins que el sol, amb la seva espasa de volves de pols assenyalava el cobrellit on ell escoltava, l’orella sobre la panxa de la noia, el blup‑blup del seu futur fill abans d’aixecar‑se i despertarla Cèlia, amb suaus bufades a les parpelles.

 I després, només després del ritual, i no abans com abans del pecat del gall: molta herba pels remugants; blat, molt blat per a les aus juganeres, especialment per al pecador –el líder dimissionari – a qui sempre miraven amb una ullada entre inquisidora i còmplice, mentre ell, distant –l’empremta de l’aristocràcia costa de perdre -, contemplava el desori.

 Tots tenien una versió del que havia significat aquell descuit. Però difícilment ho podien compartir. Només els quedava la carícia i el cant, a dretes a deshora.

 I també passà que un dia, poc després del succés, encara d’hora, quan tots, aleshores ja fins i tot el gall, dormien, sonà un cant distint. Una campaneta escardalenca, agre, impertinent que precedí la veu metàl·lica i punyent de l’encarregat de la central lletera. Que si el programa de recollides; que si el cost per quilòmetre; que si el contracte… Penjà.

 L’endemà tornà a despertar‑los.

 Al tercer dia, l’home arrencà el cordó.

 Poc després nasqué el germanet dela Cèlia.

 El gall morí de vell, anys després, sense passar a formar part de cap escudella. Sense recordar, els últims temps, a quina hora canten els galls. Plàcidament.

 

2 Comments

  1. Manel

    Boníssim. El trobo molt ben escrit. Malgrat que el concepte l’he llegit en algun lloc que no se recordar.

  2. Pere

    Ostres ! m’ha agradat molt, no tinc més paraules. Quan l’anava llegint em veia reflectit com en un mirall, ja que des de sempre he pensat que això havia de ser possible, que un dia algú ens diria que trencar la maleïda rutina ens portaria un xic de felicitat; que tastant la vida amb aquell punt d’anarquia, de bogeria, de deixar fer i deixar passar, aconseguiríem ser nosaltres mateixos, sense disfresses que ens encotillen i ens fan no ser nosaltres.
    I vet aquí que el gall ens ho demostra. El que ens arriben a ensenyar les faules dels animals !

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *