EL SISÈ (conte)

Baixava de mal humor. Per un dia que Déu li parlava, aquella xerinola li havia impedit d’escoltar-lo atentament. Els anys de guiatge no li havien donat suficient ascendent sobre aquell poble de malagraïts. Bé que obeïen a Egipte, els bandarres. Però clar, els dones la mà i es prenen el braç. Pensà que caldria emprar la mala llet.

Les taules pesaven. Suposava que al Senyor un estol d’àngels l’haurien ajudat a portar aquells pedrots fins al cim; però a ell, a la seva edat, per una baixada pedregosa, li era difícil mantenir l’equilibri. Havia caigut un parell de cops, la sang dels genolls n’era testimoni, i s’havia fet més mal precisament per evitar que es trenquessin. La túnica llarga tampoc ajudava. Amb aquelles vestimentes era lògic que les muntanyes, per poc altes que fossin, de seguida es consideressin sagrades, inabordables. Trigaria encara molts segles a arribar la fal·lera dels muntanyencs, aquells de calça curta de cuir.

Però en arribar al campament passà l’inevitable. Aquells bandarres: qui-va-al-damunt, qui-va-al-davall! Intolerable! No se’n pogué estar de tirar-los-hi les taules pel cap –en alguns casos, donada la positura, el trep fou al cul-. Quedaren esmicolades.

-Que no teniu seny? Que no ha servit per a res la por que us he anat inoculant? Que no us he dit prou detalladament com us havíeu de captenir?

Un brivall, encara pujat sobre una mena d’ovella d’or –l’art expressionista no és del nostre segle-, s’atreví a dir:

-I tant detalladament! Tant, que ens hem fet un bon embolic!

Un clatellot de la seva mare el descavalcà.

Moisès aprofità l’avinentesa per reblar el clau del seu lideratge sobre aquella tribu de perduts:

-Déu n’és conscient de la vostra feblesa! Jo intentava inculcar-vos una manera de viure d’acord amb la seva voluntat. Però Ell  bé sap que sou durs de cap i justos d’enteniment. És per això que m’ha parlat, ara fa una estona, allà, al cim –i en girar-se per assenyalar-lo, la seva majestuositat, la túnica desplegada, fou digne de Cecil B. De Mille. Seguí:

-Les taules que us he tirat pel cap, Déu em perdoni la meva ira, eren precisament un manual restringit de bones maneres. Essent poc llegits com sou, preciseu de receptes. Doncs allí teníeu les receptes.

Cronològicament ell no podia conèixer encara l’èxit de la fórmula, perpetuada a través del Reader’s Digest.

-On són ara, però? La mala vida us fa perdre les referències. Acabareu per creure-us que el que ara fèieu és normal. I això seria la vostra perdició.

El vailet del clatellot, incapaç de callar, apuntà amb desig de redimir-se:

-Aquí n’hi ha un tros. Si busquéssim bé… –i pensà la continuació: “podríem entre tots esmenar la vostra mala llet”, però callà. Començava a fer-se adult.

La mare li donà un petó –els adults tenen aquestes coses- i es posà a buscar. El mateix feren els altres. Uns amb més dedicació que els altres, però tots, mostrant un gran fervor i penediment, li anaren portant els trossos que Moisès ajuntava, trencaclosques diví.

-Falten les vores on hi ha la numeració, falta algun tros, però malgrat tot ja us podré dir quines seran les regles a partir d’ara. I no creieu que hi haurà la màniga ampla a la que esteu acostumats, amb el conte del desert i tot això. Estiguem on estiguem, la guàrdia us les farà complir. És gros que fins per a salvar-vos us ho haguem d’obligar, però sou així i no hi puc fer més. Així que llegeixo: “No prendràs el nom de Déu en va”. Aquest serà el primer manament. Graveu-vos-ho al cervell.

S’havia anat fent un gran silenci. Alguns, els pocs lletrats, fins i tot començaren a anotar aquelles normes, no fos que l’oblit els empenyés al pecat, al càstig.

-No mataràs- Ho digué així: sec, com un tret.

Els botxins, els militars començaren a inquietar-se. Fins i tot algun carnisser no ho veia del tot clar.

-No robaràs.

Els saduceus, els canvistes –els banquers d’avui en dia -, miraren a dreta i esquerra cercant suport. Fins i tot un pobre lladregot d’ovelles se’n sentí al·ludit. Els recaptadors d’impostos feren l’orni. El silenci era absolut, asfixiant.

Feia un quart que Moisès declamava. Ho feia amb veu de tro, lentament, tractant d’impressionar aquelles gents ja treballades pel desert i més recentment per la farra extraordinària que s’havien corregut. Els tenia aplanats, hipnotitzats quasi bé. Els trossos de taula se li’ acabaven.

-I per fi, l’últim que em queda: el novè: “Respectaràs al pare i a la mare”. El Senyor m’ha dit que me’n donava deu, però aquí només n’hi ha nou. Si trobo el que falta ja us el diré, però em sembla que amb el que us he dit aneu prou servits. Ara, a creure.

El noi del clatellot i del bes, a cavall entre la infància i la vida adulta, pensà que malgrat tot no seria tant difícil complir-ho. I amb un sospir d’alleujament mirà de reüll la Rut, aquella moreneta que començava a fer-lo frisar, alhora que, amb el peu, empenyia un tros de taula –en un dels extrems hi havia un VI- dins d’un cau de conills, tan freqüents en aquella part de desert.

Així fou com, el poble jueu es dotà d’una llei fàcil –fàcil?- d’entendre i no tant de complir, formada per nou dels manaments que Moisès va rebre de Déu al cim del Sinaí.

L’afegiment del que s’ha vingut anomenant sisè manament així com la nova ordenació d’obligacions derivades, es considera una incorporació tardana, possiblement deguda a la secta dels essenis i que encara avui en dia –en no disposar de la claredat dels emesos directament pel Déu Pare- és subjecte d’infinitat d’interpretacions i font de maldecaps. La versió original jeu encara perduda en algun cau coniller.

En qualsevol cas, la seva omissió en aquell moment, fou d’un gran alleujament per al poble emigrant, permetent-li passar més agradablement les llargues vetlles del desert i també perviure al llarg dels temps.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *