QUÈ ÉS PRIMER?

A principis dels anys 80, neix a Catalunya un moviment social anomenat Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Vull ara fer un sol paral•lelisme amb la situació actual, deixant per un altra dia l’anàlisi del paper que va representar Convergència, tant en el seu llançament inicial com en l’ensulsiada final. En una de les primeres reunions, es discutia sobre un lema per a una campanya. Eren temps de violència al país basc, així que el tema tenia un rerefons important. El dubte era triar entre: “Per la pau a la llibertat”, o bé “Per la llibertat a la pau”. Què era primer? Quin dels dos ens portaria més sòlidament a l’altre? I això em fa pensar molt en els fets actuals.
Per una banda, se’ns presenta el procés cap a la independència com un: “Per la independència cap a la llibertat”. Primer el procés, portat per un líder indiscutible i el seu partit, i per unes associacions que demanen fe cega en ells. Després (Junqueras dixit), tot serà fàcil, l’horitzó és brillant, mirem-lo sense aturar-nos a apartar les pedres del camí. No podem dubtar, no podem distreure’ns en les injustícies actuals, en les retallades, en les privatitzacions, fins i tot en els pactes, secrets o a la vista, entre el partit del govern, el que lidera el procés i els seus teòrics contrincants del PP (TVE, concertades sexistes…, ajuntaments, diputacions). No: primer la independència, que la llibertat se’ns donarà després. No pensem en ella mentrestant.
Es pot, però, capgirar la frase: “Per la llibertat cap a la independència”. ¡Quina força no tindria cadascun dels passos del procés, si fos consensuat per ciutadans lliures després d’una anàlisi crítica, de sospesar els factors favorables i també els desfavorables, sense messianismes ni adoctrinament mediàtic: el deute, l’acceptació o no internacional, el posicionament de les multinacionals, si es mantindria el model de país cap el que ens empenyen ara (BCNworld, port de luxe,… una rèplica de la Cuba de Batista). Potser veuríem la duresa del camí vers la llibertat (col•lectiva i individual), però si decidíem seguir-lo per voluntat i criteri propi, asseguraríem l’arribar-hi amb força i havent guanyat ja durant el trajecte.
Pel camí, en un cas o l’altre, segur que es perdrien algunes plomes. Fins i tot seria possible que el resultat final no fos exactament el desitjat. En la primera opció, en la bugada independentista, es podria arribar a perdre algun llençol de la llibertat; en el segon, potser perdríem algun retall d’independència, però hauríem aconseguit ser una mica més lliures.
Tu decideixes.