NOS I SÍS
No puc treure’m del cap la pregunta de perquè la gent segueix votant a polítics i partits que els estan piconant econòmicament i social, amb prepotència i dèficit de justícia. Evidentment hi ha molts factors, però avui voldria apuntar-ne un sorgit a rel d’una lectura preocupant.
Llegeixo a Yahoo!News que, segons els estudis del psicòleg David Dunning de la Universitat de Cornell (la que va acollir l’exili de Luis Cernuda), si els votants manquen de coneixements sobre un tema concret (per descomptat de política, però també d’economia, lleis, etc…), no poden ésser capaços de jutjar la idoneïtat d’un candidat per a un lloc relacionat amb aquell. Diu:” Idees molt intel·ligents difícilment poden ser adoptades per la gent, perquè molts no tenen la sofisticació necessària per reconèixer el grau de bondat d’aquesta idea”. El seu col·lega Justin Kruger va més enllà, constatant que “les persones incompetents en una àrea de coneixement, són massa ignorants per saber que ho són”, o sigui que difícilment es corregiran i seguiran elegint en funció de paràmetres banals o aleatoris.
Tornarem a Plató i la seva República de savis? Vaig dir en un altre article que un dels punts més crítics, encara que bàsic, de la democràcia és reconèixer que tots els vots són iguals. I segueixo pensant que així ha de ser. Però les cites anteriors plantegen reptes més enllà d’una democràcia àmplia o restringida. Per sort, l’article finalitza amb una referència al sociòleg alemany Mato Nagel. Segons ell, les democràcies difícilment elegeixen al millor líder, afegint per tranquil·litat nostra que l’avantatge d’aquelles respecte a les dictadures és que, almenys, prevenen del fet que els candidats més nefastos es converteixin en líders. Menys mal!
Què vota el votant corrent, la majoria? Voten una proposta (1). Una proposta de la que en desconeix l’entrellat i fins i tot els efectes sobre sí mateix. Però durant el llarg període no electoral, aquell en el que no se l’ha consultat per a res, què ha sentit? Que això està malament, que no estem d’acord en… que demanem l’anul·lació de… NOS, NOS, NOS. Aleshores arriba l’hora de votar i sent (escolti o no), els SÍS. Propostes econòmiques, jurídiques, laborals o polítiques, totes juntes, de cop, amb grans xifres i suport mediàtic; moltes demagògiques, altres pures mentides. I com ha d’escollir entre diversos SÍS, vota el que li sembla més familiar, el que sintonitza més amb els seus coneixements (que no interès). I quins són aquests? Els que li han matxucat dia i nit els mitjans de comunicació, majoritàriament (i cada cop més) en mans de la dreta més matussera i populista.
Per això crec que és imprescindible que, junt amb el llenguatge, just i imprescindible, mai suficient, de les denúncies de tantes i tantes injustícies comeses sota el xantatge de la crisi, es promulguin, es cridin els SÍS. No estem d’acord amb els canvis en educació; no estem d’acord amb les cargues econòmiques sobre els dèbils i la protecció dels forts. Diguem-ho! Però tot seguir diguem igualment alt que volem una educació gratuïta i de qualitat, pagada amb els impostos a les grans fortunes; diguem que volem un estat laic, on l’Església cotitzi com qualsevol altre ciutadà; diguem… Que al 2015 volem una Constitució d’acord amb les circumstàncies actuals, que substitueixi a la coixejant filla del postfranquisme. Cridem-ho als quatre vents; durant els quatre anys; dia a dia!
Estic d’acord que si els votants manquen de coneixements sobre un tema concret, no poden ésser capaços de jutjar la idoneïtat d’un candidat. També que les persones incompetents en una àrea de coneixement, són massa ignorants per saber que ho són i que difícilment es corregiran i per tant, seguiran elegint en funció de paràmetres banals o aleatoris. Però per això existeix el SENTIT COMÚ. Aquell que tenen totes les persones encara que no tinguin formació ni siguin intel·ligent. És aquell sentit que et permet saber que els teus interessos i els d’en Botin no tenen res a veure i que, per tant, no pots votar als mateixos que ell vota. Aquell que, encara que no sàpigues de que es tracta, et fa dir: Ja ens han tornat a donar pel c…”, quan el representant de la patronal diu que és una bona llei pel país i pels treballadors.
El problema és que sembla que aquest sentit ha degenerat, ha quedat atrofiat, possiblement pel bombardeig diari del missatge neoliberal de la immensa majoria dels mitjans informatius.
Per altra banda, no té raó el sociòleg alemany Mato Nagel quan diu que les democràcies prevenen del fet que els candidats més nefastos es converteixin en líders. No fa gaire temps vam elegir com a president del país, un personatge del que els mateixos americans diuen que és un ultra, molt més extremista que els funcionaris israelians.
Salut.
Heu pensat que les propostes que ens fan no se les creuen ni ells. Només és per aconseguir vots -el poder-. Més que votar propostes, potser s’haurien de votar persones en qui hi podem creure. I la pregunta del millon. En qui es pot creure?