ArticleHistoria, Català, MemoriaHistorica

COM ENGANYAR UN DICTADOR

MOURIR À MADRID, O COM ENGANYAR UN DICTADOR

(En ocasió de la presentació a l’Ateneu Dignitat de Barcelona)

El 1961, un cineasta francès, Fréderic Rossif, i la productora Nicole Stéphane, sol·licitaren al Ministre d’Informació i Turisme, Gabriel Arias Salgado, permís per fer una pel·lícula que, digueren, expliqués al món la millora d’Espanya, gràcies a la tasca del general Franco. Títol provisional: La España eterna. Encantat, el ministre dóna el permís per viatjar i rodar arreu del país, cosa que fan el 1962, essent ja ministre Fraga Iribarne.

Amb escenes rodades aleshores, retalls del NODO i també de reportatges fets durant la guerra civil, l’any següent la pel·lícula estava llesta per ser estrenada, amb el títol definitiu de Morir en Madrid. Aleshores el govern franquista s’adonà que l’havien enganyat, i que en realitat es tractava d’un al·legat favorable a la República espanyola. Immediatament, es dóna ordre a l’ambaixador a París, José Maria de Areilza, perquè impedís com fos la seva projecció. Contactaren amb el ministre francès d’Afers Exteriors, i amb el de Cultura, André Malraux, però aquest, que havia lluitat a favor de la República, aconseguí del president De Gaulle el permís per projectar-la. Ni l’oferiment de 50 milions de pessetes de l’època per destruir-la tingué efecte. Una segona temptativa, sol·licitant l’eliminació d’una trentena de escenes, només tingué la petita i diplomàtica satisfacció de que se’n traguessin sis. Veieu dos exemples:

  1. El cardenal Gomá y Tomás, primado de España, declara: “No puede haver otra pacificación que por las armas. Conviene extirpar toda la podedumbre de la legislación laica”.
  2. Franco declara: “Si es preciso, haré fusilar a media España

Tant d’enrenou afavorí el llançament de la pel·lícula, que es projectà a tota Europa, excepte el Portugal de Salazar, i arreu del món. A Espanya no ho fou fins 1978.

Empipat, el govern de Franco reaccionà impulsant el rodatge de dues pel·lícules que volien contrarestar l’efecte de Mourir à Madrid, però que atesa la seva poca traça, potser tingueren l’efecte contrari. Un any després es feu Morir en España, dirigida per Mariano Ozores. No hauria de ser gaire bona ja que la pròpia Dirección General de Cinematografía y Teatro en digué: “Se advierte en el proyecto de guión cierta falta de claridad y eficacia en su argumentación ideológica… Es preciso destacar debidamente que mientras la participación extranjera entre los nacionales se ciñó al aspecto militar, entre los rojos tuvo marcado caràcter político, degenerando en una entrega al comunismo internacional”.

Quasi en paral·lel, es feu també ¿Por qué morir en Madrid?, dirigida per Eduardo Manzanos. Un censor, el padre Staehlin, va dir: “no por su contenido sino por su expresión, apela al insulto más que al razonamiento”, y un altre, Sebastián de la Torre, precisà: “Se ha querido responder a un panfleto y se ha utilizado un lenguaje de la misma naturaleza… El exceso de personalización usado en casi dos tercios del guión rebaja el tema casi a un enfrentamiento de plazuela. No se pueden usar los términos un tanto chocantes y ordinarios a que alude el guión y que sólo en días de pasión y de guerra tendrían disculpa. Ahora no”. Fins els censors s’adonaven de com n’era de sapastre la mentalitat franquista! Malgrat que ¿Por qué morir en Madrid? Fou declarada d’Interés Nacional, mai va ser estrenada.

MOURIR À MADRID, posa sobre la taula el que Jorge Semprún anomenaria: “les dues memòries”. La pel·lícula, amb les seves ambigüitats i contradiccions, mostra els fets d’una guerra on no sols es combatí amb les armes, sinó també amb les idees i les paraules. I en aquestes com en les imatges, quan les rebem, ens cal tenir present sempre el punt de vista que les genera. La pel·lícula de Rossif és un punt de partida perfecte per reflexionar sobre la memòria i la seva relació amb la història, entre els fets com són i com són narrats.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *