MCD (Davant el tsunami – 3)

Em dirigeixo a la manifestació; veig un CAP ocupat; em donen un full volant sobre una aturada; més tard em trucaran de l’associació de pares de l’escola dels nens “s’ha de fer alguna cosa” em diran. Les xarxes socials bullen. No dono l’abast.

M’assec. Agafo paper i llapis. Totes les reivindicacions que sé i conec (n’hi ha tantes que se m’escapen!) són justes. L’allau de retallades unilateralment centrades en les classes mitja i baixa; la prepotència despectiva de qui ha guanyat gràcies a una ensulsiada del contrincant que li ha deixat el terreny lliure a la demagògia… Tot porta a la indignació i aquesta a l’acció.

Però davant l’arrogància monolítica, la constel·lació d’accions puntuals els fa aflorar de nou el somriure de superioritat. No en tenen ni per començar. Tan sols un mínim de cohesió en les queixes i les reivindicacions podrà generar una força suficient per capgirar el procés. Hi ha un MCD en les accions esmentades i en els grups socials que les promouen?

Què tenen en comú el 15, el 21 i el 24? Que tots inclouen el 3, el seu MCD, màxim comú divisor. Després, cadascú segueix amb el seu 5, amb el seu 7, o  rebla insistentment el clau en el 2. Però si algú convoqués als qui tenen el 3 en el seu ADN, tots s’hi presentarien.

Dic això des de dues experiències. Una, la de la dreta que varem patir tants anys: “Una, Grande y Libre” deien uns que ara semblen ressuscitar  (encarnant també aquell “Dios, Patria y Rey” no menys famós). “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, dèiem els pertanyents a l’Assemblea de Catalunya, aquell ens en el que vaig poder participar com a membre de la Taula de No Alineats i que lluïa un esperit unitari ara tan allunyat de les nostra societat. Sota aquest lema s’agrupaven entitats, grups, sindicats i partits (els qui a la llarga la feren trontollar), cadascun dels quals mantenia també, per la seva banda, la lluita en el sector que li era afí. Però el lema va ser l’aglutinant que donà força al conjunt. I sense moure cadascun dels participants ni un mil·límetre dels seus respectius objectius. Era a més a més. Gràcies a l’aglutinant, dos més dos no eren quatre sinó sis.

Seria imaginable ara un lema que agrupés des dels indignats a les associacions de pares; des dels funcionaris als jubilats; dels catalanoparlants als que no ho són; dels que treballen als aturats; dels que esperen una intervenció quirúrgica als desnonats; dels defensors de la memòria històrica a les associacions pro-laïcisme? Un lema sense dirigismes polítics, sense segones intencions, assumible per tothom?

Sé que sóc utòpic. Però com deia  Bernard Shaw: “Veus coses i dius: per què? I jo somnio coses que mai han existit i dic: per què no?” Per què? Doncs perquè si no, la dreta monolítica (amb petits matisos locals que cada cop es van fonent, ja que la pela és la pela) seguirà, com un tsunami, impregnant i contaminant tota la nostra societat i la nostra convivència, fins a fer-nos creure que la crisi porta com a conseqüència inevitable la degradació de la democràcia i el subjugació dels assalariats; i a sobre, que la culpa és d’ells.

Que us semblaria: Participació, Justícia i Constitució? ¿Us imagineu aquest lema repetit en totes i cadascuna de les manifestacions de rebuig al tsunami dretà? Doncs això.

About: acistero


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.