LA CONSTITUCIÓ DELS DÒCILS

La Constitució Espanyola resa (ja es veia venir) en el seu article 67: “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”. I segueix pregant en el 79: “el vot de senadors i diputats és personal i indelegable”. Aleshores, per què només hi ha hagut una excepció en el vot
monolític dels dos grans blocs predominants, canviant amb “agosticitat” i a ungla de cavall aquella carta magna que van elaborar uns pares que encara tremolaven sota la allargada ombra del franquisme tardà? Tan poca diversitat de criteri hi ha entre els components –més de tres-cents -, dels dos partits majoritaris? Existeix la mateixa uniformitat entre els milions de votants que varen confiar en ells?

Aquestes últimes setmanes hem vist a la senyora Merkel tractant de convèncer diputats del seu partit que discrepaven d’ella en assumptes econòmics; i també al president Obama, inclinant el vot d’alguns republicans i enfrontant-se a alguns demòcrates díscols. A Espanya això no passa, ni sembla que pugui passar. En el nostre país hi ha una solidesa total, que quan coincideix amb els dos partits esmentats, fa pensar més en un bloc de ciment que immobilitza els peus que no en un acord meditat i voluntari.

A què es deu aquest fenomen? Podríem trobar diverses raons, però voldria apuntar per ara només dues: La preponderància dels “aparells” sobre els electors i la por al buit.

La II República va ser un intent fracassat de fugir de l’Espanya dels cacics, de la del famós “que hi ha de lo meu?”, de la de l’encarregat anant a
la plaça del poble i escollint els peons entre els més dòcils i empenyent als díscols a la misèria. Els quaranta anys de franquisme van consolidar el
sistema. Són doncs molts anys, i això imprimeix caràcter. Si parlem només dels polítics honrats, treballadors, amb principis i idees –la gran majoria, es digui el que es digui -, és una realitat que només poden exercir la seva tasca, cobrar el seu sou i seguir tenint el reconeixement social que la seva ocupació implica, si són fidels als dictats de l’”aparell”. De tant en tant hi ha petites variacions en aquest –algun baró, algun capità, alguna vella glòria mou fitxa -, però la regla d’or segueix sent la famosa frase: “qui es mou no surt a la foto!”. I votar en consciència la reforma de la Constitució hagués significat sortir del focus.

Per altra banda, s’ha fet l’impossible per garantir el fet de que no hi hagi vida més enllà dels dos grans partits. Només ells –a nivell local hauríem
d’afegir CiU i el PNB -, tenen el control de les diputacions, les fundacions i altres generadores de “lo meu”, a més lògicament dels escons, per premiar els submisos i fins i tot acollir algun possible trànsfuga. La llei electoral, ja granadeta –és del 85, encara que es va reblar el clau del bipartidisme fa uns mesos -, dóna tal nivell de preeminència al PP i al PSOE que un votant díscol, penalitzat pel seu aparell, difícilment trobarà un cau de valor equivalent en una altra formació. Hi ha alguna excepció, amb més crostes que camises, però és pura anècdota.

I el votant, on queda? Ah! aquesta és la gran pregunta que em temo que no té una resposta digna per part dels abans al·ludits. Malgrat tot –que és molt -, aquests seguiran rebent vots a dojo, fenomen paranormal que no analitzaré ara, però sobre el que seguiré meditant. La resposta, em temo, va per llarg. No l’esperem al novembre.

About: acistero


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.