I SI ES FES PARTICIPAR L’ESGLÉSIA? – 1/2

Davant l’afany depredador dels governs, sorgeixen dues preguntes: Per què van a esgarrapar diners on menys n’hi ha? I com a conseqüència: què faran quan ja no surti més suc?

He pensat que la patètica situació política em permetria pouar una mica en la història, objectiu d’aquest bloc. Què s’ha fet històricament a Espanya en casos de crisi profunda com l’actual?

Ja a finals del S.XVIII , sota el regnat de Carles III, el seu factòtum, Godoy, va començar a expropiar alguns bens eclesiàstics. Pocs anys després, durant la Guerra del francès –ja se sap que les guerres necessiten diners -, tant els bonapartistes com les Corts de Càdis van legislar en el sentit  de posar en venda propietats del clero. Durant el S.XIX, cada curt període lliberal significà un pas més vers la desamortització. El 1836, Mendizábal va expropiar gran part dels bens de l’Església –que no rebé res a canvi -, dedicant els ingressos de les subhastes a eixugar el deute públic –us sona? -. La reacció dels antics propietaris de cases, camps, boscos i altres, va ser d’excomulgar tant a expropiadors com a compradors. Amb el retorn dels “moderats”, el 1851 es va signar un Concordat que apaivagà els ànims.

Però amb un nou bienni progressista –mai més de dos anys per fer la feina -, el ministre d’Hisenda, Pascual Madoz, decretà el 1855 una nova desamortització que, més o menys intensament, es va perllongar fins a finals del segle. En ella es declaraven en venda totes les propietats de l’Estat, també les municipals i comunals, les del clero, les ordres militars, les confraries, els santuaris, i les obres pies i de beneficència, amb unes comptades excepcions. En el cas dels pobles, es posaven en venda els edificis i terrenys comunals, amb la norma de que el 80% del fruit de la subhasta s’havia d’invertir en deute públic al 3% dedicant els rèdits al bé comú. Igualment, el 80% recaptat en la venda de bens eclesiàstics es dedicava al deute públic, i els rèdits anaven destinats a les despeses del culte i el clero.

Pot haver-hi algun paral·lelisme amb la situació actual? Les amortitzacions del S. XIX (en el proper article parlarem del XX), no serviren pas per anivellar, a l’alça, el benestar de tota la població, sinó que enriquiren encara més les oligarquies ja existents, les úniques amb capacitat financera per acudir a les subhastes. En això no hem canviat. Però sí en el mètode. En primer lloc,  a l’Església ni se l’esmenta; ella, pel seu costat, conscient de la seva injusta posició, camina de puntetes sense fer soroll (on para en Rouco, sí que ha canviat!).

Però, i en els bens comuns, hi podem trobar similituds? Al S.XIX el pas de la propietat comunal a les butxaques d’uns escollits es feu per llei i amb l’Estat recaptant els fruits de les subhastes, que si més no reduïren els deute públic. Avui, la política (tant del PP com de CiU) no passa per fer-ho a la llum del dia, sinó amb el pas previ de la degradació dels serveis públics, empenyent a qui pot a optar pels privats, sense cap benefici per a l’Estat. Com si els ajuntaments del S. XIX haguessin cremat els boscos comunals per fer fugir els ramats cap a les propietats privades i alhora afavorir un preu més baix als posteriors compradors.

About: acistero


One thought on “I SI ES FES PARTICIPAR L’ESGLÉSIA? – 1/2”

  1. Toni:
    Els privilegis de l’Església continuen incòlumes, malgrat els intents de les amortizatcions del segle XIX. Quan continuïs amb el segle XX, et trobaràs que els més “exaltats”en la seva desesperació les varen cremar. A la catòlica, apostòlica i romana Navarra i part del Pais Basc la dels requetés i els seus escapularis amb la inscripició “detente bala” l’Església al llarg de la història, va anar acumulant al seu patrimoni propietat, rera propietat a l’empara d’una llei que és una autèntica aberració “la de inmatriculaciones” -quina barra!- . En un poble del Baix Camp que tu coneixes prou bé, una de les finques més grans anomenada “cal Aleu” és propietat de l’Església. Un casalot enorme,abandonat, avui en perill evident d’enderrocar-se qualsevol dia i provocar una desgràcia. Doncs aquesta Església dels nostres pecats, no hi manera de que el retorni al seu antic propietari: el poble. Perquè és dona el cas de que aquest poble el va cedir a l’Església, amb la condició de que de no fer-se servir per la finalitat que es va fer la donació, havia de tornar al poble. Coneixes la història…? Tot i que els últims ajuntaments democràtics li van prometre al bisbat que, com a compensació de recuperar el que sempre ha estat del poble -quina barra! un cop més- li farien un piset digne i habitable al rector de torn amb un despatx parroquial adequat. No volen ni sentir-ne a parlar, segon les meves noticies. Entenc perfectament el teu escrit: Si expropiesin tots aquests bens aconseguits amb procediments foscos i gens clars, no més amb això és podria endreçar la degradació de molts serveis públics. Ai… amigo Sancho, yo estaré como una regadera pero…con la Iglesia hemos topado…! Per això el Rouco està “desaparegut en combat”

    Gonçal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.