FRANÇA 1940-2014 – ESPANYA…
Ha semblat un terratrèmol. A la França de la Liberté, Egalité i Fraternité, el partit d’extrema dreta ha tret un vot de cada quatre. Malgrat que cal relativitzar-ho (a casa nostra també s’ha callat aquest raonament), ja que amb una participació de menys del 50%, això vol dir poc més del 10% de la població en condicions de votar. Però ser el partit més votat de llarg fa pensar.
Una de les solucions quan ens enfrontem a un problema és acudir a llegir els més savis, i en el cas de fenòmens polítics o socials, la historia narrada por periodistes és una bona font d’informació i reflexió. Si més no, aquesta és la raó cabdal per la que vaig crear aquest blog. I així ho vaig fer en aquesta ocasió.
En moments crítics és quan surt el millor i el pitjor de cadascú. Aquest fet (així ho crec, almenys), és el que em fa reflexionar generalment en l’època de la guerra civil, l’exili que generà i la guerra mundial que es trobaren els que marxaren. I en aquest context, una de les veus que recomano llegir és la del periodista Manuel Chaves Nogales. Lliberal, anticomunista, amb un verb fàcil i una perspicàcia profunda per analitzar la societat, va escriure sobre la França que va ser derrotada pel nazisme en el seu llibre: La agonía de Francia[1]. Us n’ofereixo alguns fragments, acompanyats d’un petit comentari meu, que pretén lligar les seves reflexions al moment actual d’Espanya (i també, ull, a Catalunya).
Comencem per la pàgina Pàg. 99: “Els anys de bonança (les vacances pagades vingueren el 1935, amb el Front Popular) serviren per emmotllar la gent a un consum generador de dependències. A casa nostra, el consum com a barem per mesurar la felicitat, l’hedonisme mal entès promogut des de dalt, i també l’angoixa per la precarietat laboral, que precisa de sortides d’emergència que alleugerin la càrrega, han fet que poca gent es plantegi reptes més elevats de reflexió. A França, els anys 30 passava el que l’autor narra a la pàgina 99: “En Francia, las gentes burguesas clamaban por la paz a cualquier precio senzillamente porque les molestaba andar a oscuras por las calles, porque se había reducido el
servicio de autobuses,… porque no se podían jugar los cuartos en las carreras de galgos,m porque en el cine tenían que aguantar los noticiarios de guerra y en la radio los discursos patrióticos y las marchas militares…La independencia de la patria, los derechos del hombre, los destinos de la civilización, son hoy para la gran masa ciudadana puras abstracciones que no tienen ningún sentido frente al hecho cierto, tangible, irritante, de que al salir del trabajo no se pueda tomar el aperitivo”.
I què cal per caure encara més avall? Un govern que, recolzant-se en la crisi (de gran utilitat desmobilitzadora, per la por i l’escassetat de mitjans), va inoculant les seves idees dogmàtiques, de menyspreu pel qui no triomfa, en el seu especial sentit del triomf: “De este hecho evidente, de la convicción de que en la democracia los mejor dotados fracasaban mientras en los regímenes totalitarios el material humano más innoble, los antiguos confidentes de la policía, los chulos, los estafadores, toda la escoria de una mesocracia ruin se convierte fácilmente en instrumento eficaz de gobierno, se ha deducido la superioridad fundamental de los regímenes autoritarios” (Pàg. 61).
Hi ha un risc de esmicolament de la democràcia? Potser no mentre els serveixi per anar-se apropant a la nova Edat Mitja, de senyors i serfs. Però si algun dia aquella es revifés i amenacés de canviar la deriva cap a formes més participatives i alliberadores, sempre quedaria el recurs de desmantellar-la i passar al que molts ja somnien ara: “Francia estaba intelectualmente gobernada por los nazis mucho antes de que las divisiones blindadas de Hitler ocupasen físicamente el territorio: democracia…libertad…parlamentarismo… Vanas palabras que descalificaban a quien osaba invocarlas… En Francia, dejando a un lado la atmósfera enardecida en que se movían como sonámbulos los hombres políticos, no tenían curso legal más que las ideas de dictadura, fascismo, nacismo, corporativismo, antisemitismo… El triumfo en Francia del antisemitismo nazi era completo” (Pàg. 90).
Perquè, és clar, aleshores va passar que: (pàg. 5) “La revelación más sorprendente y espantable del derrumbamiento de Francia ha sido esta de la indeferencia inhumana de las masas. Las ciudades no han tenido en ninguna otra época de la historia una expresión tan ferozmente egoista, tan limitada a la satisfacción inmediata y estricta de los apetitos y las necesidades de cada cual”.
Uffff! Menys mal que les cites es refereixen a ara fa 75 anys, i passava a l’estranger!
O no?
Acabem amb una altra cita, ja sense comentaris: “Los regímenes totalitarios no marcan una superioridad sobre las democracias más que cuando éstas se hallan interiormente podridas. Frente una democracia que conserva sus virtudes cívicas la inferioridad y la impotencia de los regímenes totalitarios siguen siendo incuestionables… La propaganda totalitaria se hace a base del sofisma de que, puesto que hay democracias podridas, la podredumbre es inherente al régimen democrático” (página 25)
[1] Libros del Asteroide. Barcelona. 2011. Va ser escrit el 1940. L’autor no va poder veure el final de la guerra, ja que morí a Anglaterra el 1944.
