EL FRONT POPULAR 1/3

1.- Gestació del FRONT POPULAR
2.- El FRONT POPULAR i les eleccions de 1936
3.- Un Front Popular avui? – Paral·lelismes i divergències.

Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles sobre el Front Popular que es va constituir a Espanya per a les eleccions de 1936. Com, en circumstàncies de gran crispació, de crisi econòmica i de domini abassegador de la dreta, un ampli ventall de partits varen ser capaços d’arribar a un acord de mínims que aturés aquell, pot ser un element de reflexió en els temps convulsos que estem vivint.

A Espanya, després de la victòria de 1933, les dretes s’esforçaren al màxim a desactivar les reformes que tot just havia començat a endegar la II República. I ho feren en tots els àmbits: des del laboral, educatiu o el legislatiu, fins a reforçar els privilegis de l’Església catòlica o el control de les autonomies.

Al principi, l’equilibri entre el populisme dels radicals de Lerroux, al govern, i el para-feixisme de la CEDA va alentir el procés. Però quan els primers varen anar caient pels nombrosos escàndols (corrupció, clientelisme, el famós cas de l’estraperlo…), el partit de Gil Robles anà exigint més i més la seva presència en el govern, amb la vista posada a arribar ell a ser-ne el cap. I no oblidem que una de les frases del “jefe” havia estat[1]: “Hay que ir al Estado nuevo y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa si nos cuesta hasta derramar sangre!… Necesitamos el poder íntegro y eso es lo que pedimos… Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento, el Parlamento se somete o le hacemos desaparecer“.

L’enduriment progressiu del govern dretà provocà aldarulls, vagues i revoltes, com les de Madrid o Barcelona, que fracassaren aviat, i la d’Astúries, especialment sagnant per la repressió duta a terme per un valor emergent de l’exèrcit: Francisco Franco. La radicalització era un fet. Els partits moderats a dreta i esquerra perdien audiència i suport popular, en benefici de posicions com les que reflectien unes altres paraules de Gil Robles[2]: “¿Si yo entro en el gobierno estalla la revolución? Pues que estalle antes de que esté bien preparada, antes de que nos ahogue. Esto es lo que hizo Acción Popular (la base de la CEDA), precipitar el movimiento, imponer desde el gobierno el aplastamiento implacable de la revolución” I això ho deia davant les joventuts d’Acción Popular, que li deien bocabadats: “la vista fija en tu mirada, atentas a tu voz de mando, están dispuestas a seguirte, esperan tus órdenes para obedecer”. El tot o res, la batalla final s’estava congriant des del dia en que les dretes arriben al poder (durant aquest bienni, la CEDA havia aconseguit 270.000 permisos d’armes per als seus afiliats).

Les esquerres, encara abaltides per la derrota de 1933, es llepaven les nafres tot mirant de reüll el que passava a França. Allí, el PCF i el PSF passaven ràpidament de les utòpiques propostes de Front Únic a les d’Unitat d’Acció (on preservaven la seva personalitat), per a lo que varen crear un Comitè de Coordinació el qual, a finals de 1934, proposa “la construcció d’una aliança entre les classes obreres i mitjanes”, origen i base del seu Front Popular (enllaç més detallat, en francès)

A Espanya es percep la necessitat de fer quelcom semblant davant la deriva cada cop més propera al feixisme mussolinià, del que només el distingia el seu respecte i afavoriment de l’Església catòlica. El PCE té llum verda de Moscú per seguir els passos de França; les esquerres moderades (partits petits però influents, com Izquierda Republicana de Manuel Azaña) ho veuen com un instrument imprescindible per evitar el desmantellament de la República, malgrat que defugen qualsevol contacte amb els comunistes, i per la seva banda, el PSOE, que cohesionat hagués pogut ser l’eix vertebrador dels extrems, presenta una fortíssima discrepància de criteris entre la seva vessant moderada (Prieto) que veu amb bons ulls l’apropament als republicans i la radical (Largo Caballero) que competeix en radicalitat (i en afany d’afiliats) amb la CNT i vol liderar el camí cap a la revolució proletària. Temps enrere havia dit[3]: “Si el gobierno cae en manos de los que van a utilizar la legalidad y la Constitución contra la clase trabajadora y sus aspiraciones, los socialistas tendrán que pensar en dejar de un lado la legalidad”. Aquesta tensió entre criteris socialistes confrontats perdurarà fins i tot després de guanyar les eleccions. Aquestes, com veurem, portaran a un govern només republicà, que no trobà el suficient recolzament en els socialistes. Això, afegit a les presses anarquistes per evitar una reculada com la del 33, debilità decisivament el govern davant el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Malgrat tot, a finals de 1935 s’arribà a un acord de mínims en les reivindicacions i un repartiment a les llistes electorals que aconseguí  esquivar momentàniament les discrepàncies. S’havia aconseguit integrar tant als moderats d’esquerres i fins i tot centristes, com les opcions socialistes més esquerranes i també els comunistes, que proposaven, per boca del seu secretari general, José Díaz: “La lucha no está planteada en el terreno de la dictadura del proletariado, sino en el de la lucha de la democracia contra el fascismo, como objetivo inmediato” i també “la lucha no es hoy de clase contra clase, sino de cultura contra barbarie”. El 15 de gener de 1936, se signà l’acord[4] per part de Izquierda Republicana, Unión Republicana i el PSOE, amb l’adhesió signada també del PCE, el POUM, el Partit Sindicalista (Pestaña), la Federació de Joventuts Socialistes i la UGT. Diu Santos Julià[5]: “inmediatamente volvió a encenderse, en aquella mitad de España que se sintió derrotada en las elecciones de 1933, la esperanza de un nuevo triunfo, inspirada no tanto por lo que el pacto decía, sino por el simple hecho de decirlo, por la escueta razón de su existencia”. Aquest entusiasme, que també portà a una actitud menys bel·ligerant per part dels anarquistes, fou la  base per la victòria electoral de febrer de 1936, mesos abans de que les paraules de Gil Robles es materialitzaren en el cop d’estat que ja havia estat preparant i que portà a una sagnant guerra fratricida.