FRONT POPULAR. Si es pogués… 3/3

1.- Gestació del FRONT POPULAR

2.- El FRONT POPULAR i les eleccions de 1936

3.- Un FRONT POPULAR avui? Paral·lelismes i divergències.

Aquest, tercer de la sèrie, no pretén ser un article demagògic ni somiatruites. Igual que els dos precedents, de caire més informatiu, vol simplement empènyer el lector a reflexionar sobre la situació actual i les possibles sortides que pugui tenir. I es fa llançant la pedra de la història sobre les aigües somes, somortes per la crisi i un bipartidisme esterilitzant; amb l’esperança de que el petit onatge que pugui causar, ajudi a la generació i regeneració de les idees.

No menystinguem la història com a base de reflexió de l’actualitat. Deia Heràclit que hom no es pot banyar dues vegades en el mateix riu, que sempre és distint. D’acord. Però hi haurà força similitud en el diversos banys, perquè les aigües venen de les vessants de les mateixes muntanyes, travessen els mateixos boscos, i arrosseguen els detritus de les mateixes lleres. El fluir de la societat té similituds que vull aprofitar aquí.

Quina era la situació a l’Espanya de 1936? Hi podem veure algun paral·lelisme amb els nostres dies?

-Es portaven cinc anys de crisi profunda, originada per un excés d’especulació als Estats Units.
-Hi havia un atur molt alt per l’època (si bé per sota del 20%, cal esmentar que no existia cap mena d’assegurança que ho mitigués).
– Des de feia dos anys, els avenços aconseguits s’havien anat retallant amb criteris cada cop més dretans i clericals. La il·lusió, l’entusiasme popular nascut amb la II República s’havia anat apagant.
-Les esquerres estaven desmembrades (partits i sindicats), en especial arran de les revoltes de1934 i els empresonaments que implicaren.
-La dreta al poder estava profundament desprestigiada pels escàndols de corrupció, tractes de favor i enriquiment il·lícit.
-Aquesta mateixa dreta, mostrava cada cop més el menyspreu a la democràcia parlamentària, amb proclames a favor d’estructures netament feixistes.

Us sona, oi? També hi havia discrepàncies, com ara:

-El Cap de l’Estat (el president de la República, equivalent avui al rei), de centre dreta, actuà honestament i, jugant-se el prestigi i el lloc, convocà eleccions (només ho podia fer dues vegades durant el mandat) per evitar l’ascens directe del feixista Gil Robles com a cap del Govern. Algú ha sentit al rei?
-La llei electoral  afavoria les coalicions. No el bipartidisme, com l’actual.
-Els partits comptaven amb el suport popular (cadascú el seu segment de població addicte). Sense comentaris.
-Internacionalment es vivia una bipolarització brutal, on cada cop eren més rellevants els extrems (feixisme i comunisme) i perdien força els moderats. Ara, preval el monolític neoliberalisme.

Seguim amb la història: Com fou el cas també de França per la mateixa època, el 1936, a Espanya, la unió de forces heterogènies va correspondre a la reacció davant la creixent radicalització de les dretes, que frisaven per retallar els drets adquirits pels pobles després de dècades de lluita i s’apropaven cada cop més als plantejaments ja al poder a Alemanya i Itàlia Va agrupar col·lectius heterogenis, des de centristes i republicans fins a socialistes, comunistes, trotskistes o sindicalistes. Va implicar grans sacrificis respecte als propis plantejaments, però la situació ho requeria i el sentit comú va prevaldre.

I avui dia, què passa? Quelcom no gaire diferent: Davant d’una crisi inacabable i del desprestigi dels gestors y de les estructures polítiques tradicionals, proliferen les plataformes reivindicatives, les taules d’unitat, els moviments espontanis de queixa, els fòrums de discussió. Infinitat d’iniciatives atomitzades, que malgrat presentar molts punts en comú, els manifesten per separat. El resultat és que es va estenent el cansament entre la gent activa, i no hi ha una proposta prou forta per aglutinar-la.

Hi ha una via on punts reivindicatius, d’un obvietat meridiana, puguin ser assumits per persones, grups i partits heterogenis? La situació ho demana a crits. Només cal veure iniciatives com les de El Periódico #Mesdemocràcia o de la web unitat contra el feixisme o el poc que ha costat reunir més d’un milió de signatures per demanar la dimissió d’en Rajoy

És tan impensable que el grup que defensa el dret a l’habitatge o refusa el desmantellament de la sanitat pública, pugui recolzar una llei electoral més justa? O que els sindicats i alguns partits subscriguin també la iniciativa de la “dació com a pagament” o el manteniment de la qualitat de l’educació pública? Són vasos incomunicats, totes aquestes iniciatives? Hi ha algun punt en comú en els seus manifestos? Si és així, per què no el proclamen conjuntament i obren l’adhesió a altres col·lectius? Davant lleis injustes i actituds prepotents, la primera reacció és protestar. És just i necessari. Però fins que no s’estructuri una proposta global, proposant un nou paradigma de convivència per al futur, ens seguiran matxucant. Fins ara no ha pogut ser, i em pregunto: Per què les discrepàncies separen, però les concordances no uneixen?

Si totes les entitats i partits que s’han adherit, per exemple,  a #Mésdemocràcia mantinguessin el compromís dins la seva trajectòria, fins incorporar-ho en els seus programes de les properes eleccions i fins i tot més enllà, en la tasca de govern… Ah! Aleshores oiríem una altra música! Gràcies a l’energia i l’esperança que generaria una acció comuna connectada amb el sentiment popular, s’hauria arribat a quelcom de eficaç. Aleshores sí! Aleshores podríem dir que el Front Popular té uns dignes descendents, i que el poble, per una vegada, ha estat escoltat.