EN DEFENSA DE LA DEMOCRÀCIA
El passat mes de juliol, es van commemorar els 80 anys de la clausura, a París, del II Congrès d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que es va celebrar a València, Madrid i Barcelona, del 6 al 18 de juliol de 1937. Es feia a Espanya pel suggeriment de José Bergamín durant el primer Congrés, celebrat a París el 1935, i va comptar amb centenars de participants, davant la inquietud que creava entre els intel·lectuals l’ascensió del nazisme i el feixisme.
Es va inaugurar a València el 4 de juliol, en presència del Cap del Govern, Juan Negrín, amb la representació de l’obra de Federico García Lorca, Mariana Pineda. Després es van desplaçar a Madrid, on van conèixer la realitat del front a la Ciudad Universitaria, i on van ser fins i tot bombardejats durant un sopar. Hi va haver sessions a l’Auditòrium de l’Ateneo, on reberen l’anuncia de la conquesta de Brunete, i al cinema Salamanca. Tornats a València, passant per Cuenca, es va fer allí la sessió local de clausura, el dia 10 de juliol. Posteriorment, i després d’aturar-se a dinar a Benicarló, el congrés es va traslladar a Barcelona, on foren rebuts per Lluís Companys, i assistiren a un concert de Pau Casals i Lamote de griñón, al Liceu. El periple va acabar a París, on fou la clausura oficial.
Per reflectir l’esperit i el sentiment d’aquelles persones, res millor que oferir-vos algunes cites:
André Malraux (4.7.37) “Se nos ha preguntado que tenemos que hacer en esta guerra, y yo contesto categóricamente que esta guerra significa la defensa de la cultura y que todo intelectual ha de sentirse automáticamente a vuestro lado…. El espíritu no se defiende únicamente por medio de los escritores consagrados a la lucha antifascista, sino también por esos hombres que sin tener una gran cultura saben de qué lado está la justicia y la dignidad”- General Miaja (5.7.37) “No nos engañemos, esta guerra es del fascismo contra la democracia. Se desarrolla en España por haber encontrado en ella terreno abonado. El fascismo internacional encontró en nuestro suelo unos elementos que, nacidos en España, no la amaban ni sentían. Sólo el odio a la democracia les pudo llevar a esta traición para con su patria”
- Martínez Barrio (Presidente de las Cortes) (10.7.37) “Dentro de poco pasaréis la frontera. No os pedimos que desfiguréis nada de lo que habéis visto ni que presentéis la verdad con otros aspectos que los que habéis comprobado. Con que vuestro testimonio sea de veracidad, a nosotros nos basta. No pedimos al mundo más que se nos conozca. Las trágicas realidades que habéis vivido son las de un pueblo que sólo cometió el delito de querer dirigir sus propios destinos”.
Llegint aquestes paraules sorgeix la pregunta: On són avui els intel·lectuals (excepte honroses però escassíssimes excepcions)?, en moments de l’aparició d’un nou feixisme, que ha après que es guanyen més batalles amb el consum, el crèdit, les lleis laborals alienants, el domini dels mitjans de comunicació i l’arrogància patriotera, acompanyada de la més cínica ignorància, que no pas amb canons.
No, no exagero, una lectura atent de les cites, em porta a traslladar-ho als nostres dies: el paper decisiu dels ciutadans que saben de quin costat està la justícia i la dignitat; el terreny abonat a Espanya per la lluita contra la democràcia (la de veritat, no la de fireta); el necessari factor de veracitat equànime dels mitjans de comunicació… són tan necessaris avui com ahir. Hi ha algun intel·lectual a la sala?
