LA PÀGINA D’UN FULL – Ramon Pons

10.07.2015

LES COSES ENCARA HAN DE CANVIAR MÉS

Les quasi mil pàgines de la novel•la de Roberto Bolaño basada en fets reals, “2666” (Editorial Anagrama) fa una punyent descripció dels assassinats de dones a Ciudad Juárez (Mèxic), cada dia de l’any. Fa unes poques setmanes, sortia a la premsa la notícia que dues nenes de tretze anys, un noi d’onze i un parell de joves de quinze van assassinar, tot jugant a segrestar, un nen de sis anys que s’havia prestat al joc. La fiscalia de l’estat de Chihuahua (a 363 Km de la Ciudad Juárez), lloc on transcorregueren els fets, deia que “més que un problema policíac, aquest homicidi representa un factor de descomposició social i una absència de valors”.
Aquesta és una de les diverses arestes de la realitat. Una realitat que, ateses les moltes notícies semblants que es prodiguen contínuament en els mitjans de comunicació, ens arriba per uns pocs minuts. Segurament ho hem dit altres vegades i ho repetim: la Societat està malalta, i recuperar alguns valors (normes de comportament) seria absolutament necessari per disminuir la violència, els segrestos i assassinats i millorar la convivència.
Però … Qui pot liderar la transformació que porti la millora necessària? Com s’orienta el combat en un món tan convuls com el que vivim que, a més en 40 anys, ha doblat la quantia de la seva població fins a 7.500 milions de persones, sense donar temps que qüestions com ara les relatives al proveïment just d’aliments i accés a l’aigua i a l’electricitat en primer lloc i a l’educació en segon, hagin corregut com a línies paral•leles?
entendre el mónFa poc, el periodista Carles Capdevila publicava un llibre titulat “Entendre el món” (180 pàgines, Editorial Arcàdia) amb entrevistes a onze pensadors rellevants d’actualitat. Algunes d’aquestes entrevistes havien estat prèviament publicades al dominical ARA-Diumenge (així mateix les filmacions de les intervencions personals d’alguns d’aquests filòsofs i/o sociòlegs es poden resseguir a la web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, lloc on van exposar doctrina, dins el cicle de conferències “Prendre la Paraula”: http://www.cccb.org/ca/marc/fitxa/prendre-la-paraula/129006).
En el llibre que comentem, l’autor sovint planteja als pensadors preguntes com ara: qui (o què) controla el món? Cap on anem? És Vostè optimista? Cal prendre un compromís? I les contestes textuals d’alguns d’ells o d’elles, són prou decebedores encara que al final ens regalin un petit bri d’esperança: vegem-les molt resumidament.
Zygmunt Bauman, sociòleg, professor emèrit de la Universitat de Leds: “Ningú, ningú (controla el món). Ningú sap cap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè no tenen cap pla, només gestionen la crisi” El seu optimisme se centra en la seva convicció que la societat occidental sap que la manera de viure d’ara no és sostenible (i que per tant -qui sap com i quan-, tard o d’hora, haurà de canviar).
John Gray, filòsof i politòleg, professor emèrit de la London School of Economics: “Alguns dels que tenim a dalt són gent confusa i convencional, perseguint fantasmes. (idees dels últims 20-30 anys) i la realitat és que ningú mana. La política va a la recerca de solucions temporals a problemes permanents”.
Àgnes Heller, filòsofa, professora emèrita de ls New School of Social Research (N.Y.): “Si no ens ocupem de redistribuir la riquesa, la societat col•lapsarà … “
Seyla Benhabib, filòsofa política: “Ens trobem en un moment de molta confusió. A l’horitzó s’albiren transformacions polítiques inesperades. No podem fer política sense l’esperança que aconseguirem canviar les coses. L’esperança és el principi de l’acció.
Georges Steiner, humanista: “Considero que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Mai havíem tingut tan mals governants. Mai hi ha hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners. Compto i espero que les dones puguin canviar moltes coses. Potser el demà serà un món d’amazones.
Néstor Garcia Canclini, filòsof i antropòleg: “Hi ha una sensació de transició. Sempre està a punt de passar alguna cosa. És curiós que en aquesta època sapiguem tan poc el que pot venir. Sóc una persona esperançada i per això segueixo vivint, encara que miro de combinar l’esperança amb una bona dosi d’escepticisme”.
Certament, la sensació és que les coses han de canviar … encara més.
1.6.2015

HO FARÀ BÉ ADA COLAU?

Colau (1)Aquests darrers dies, una vegada substanciades les eleccions municipals, s’ha parlat molt d’Ada Colau. En efecte, el resultat aconseguit per BComú ha estat mereixedor de moltes consideracions i la seva anàlisi ha inclòs un nombre considerable de disseccions i de punts de vista molt diversos, tant per part dels partits contendents com dels mitjans de comunicació. No és per menys.

Cal advertir que, de ser un ciutadà de Barcelona, la particular interpretació de l’anomenat dret a decidir … de tot (com ho hem d’entendre això del dret a decidir de tot?) que ha fet Ada Colau en campanya no m’hauria convidat a votar-la. Com tampoc ho hauria fet la presència dins BComú del grup d’Iniciativa, els líders del qual practiquen en excés, a parer meu, una hipocresia que em treu de polleguera; clar però, cal reconèixer-ho, l’aliança els ha salvat de la irrellevància. Ni tampoc m’hauria ajudat a dipositar el vot a favor seu, el to de la campanya amb propostes que semblen de difícil compliment (alguna, fins i tot forassenyada) amanides amb massa insults gratuïts.

Però cal reconèixer el coratge de l’activista. I encara que a ella, personalment, li pogués agradar sentir-se catapultada cap amunt (a quin polític no li pot agradar?) el fet és que tal sentiment no li resta res a la necessitat de haver reunit el coratge suficient per a donar la cara. I l’ha donada.
Ara falta veure com aniran les coses. Ho farà bé l’Ada Colau? Aquesta és la pregunta. I vull pensar que si, que ho farà bé, perquè a tothom li convé que així ho faci. I vull creure que, a més, tothom a l’Ajuntament de Barcelona, ajudarà des de la sinceritat de les pròpies conviccions. Si no, perquè tantes i tantes voltes, tantes anades i tantes tornades, si en el dia a dia de la feina, els qui estiguin al govern (i govern és també oposició) ho continuen fent com des de sempre, que és el mateix que dir que no expressen el que pensen tot raonant-ho objectivament i escampant, al seu lloc, mitges veritats (és a dir, mentides). Fins i tot a ella li convé fer-ho bé, per descomptat. I per a la Política. I pels beneficis que per a la mateixa Política pot representar un sentiment sincer regeneracionista immers en la transparència i fonamentat amb una major participació (que vol dir disminució de la desafectació de les persones).

El coratge que li hem pressuposat a Ada Colau, l’haurà de fer servir ara ben aviat per prendre decisions. Feina feixuga si no es té experiència i per a la qual l’únic company de viatge amb qui es pot parlar és la solitud. Ada Colau no haurà de deixar-se entabanar per ningú, ni pels que l’han acompanyat ni dels que no l’han acompanyat: el coratge només es pot transformar en lideratge si és la seva manera de veure les coses aquella que li faci prendre les decisions.

Una feina -la de prendre decisions-, per la que convé molt i molt escoltar (cosa poc desenvolupada en els nostres polítics) per després sospesar i anar a poc a poc per no esbarriar res de tot el que hi ha de bo (i que a Barcelona és molt) i pensar que hauria de corregir la cosa explicada en campanya, que per combatre la desigualtat i la pobresa cal, principalment, repartir llonguets de pa amb tonyina, encara que sigui sense sucar el pa amb tomàtec.

Barcelona. Il·lustració Ajuntament transparent, de Xavier Mariscal, que ha utilitzat Barcelona en Comú. Movimiento de Liberación Gráfica de Barcelona

Barcelona. Il·lustració Ajuntament transparent, de Xavier Mariscal, que ha utilitzat Barcelona en Comú. Movimiento de Liberación Gráfica de Barcelona

Per disminuir les desigualtats i la pobresa, cert que en alguns casos extrems hi ha i hi haurà que aplicar mesures d’ajuda i de subsidi, però per aconseguir l’èxit de veritat en aquesta matèria, cal que la ciutat rutlli (ja ens entenem), que no hi hagi mals rotllos (també ens entenem) i que se sigui tolerant i conciliador i, sobretot, respectuós i no s’insulti. I que, a més a més, es pensi que a qui no s’ha de fer el joc és a l’estat espanyol (prou que alguns dins BComú ho saben i li haurien d’explicar) que ens té com a punt de degollar-nos i que l’eix social -que tant s’ha esmentat i del que es fa ensenya i frontispici-, es millora només amb més ingressos i amb més dinàmiques creatives que incrementin la nostra oferta de coneixement i de coneixement productiu així com la qualitat dels nostres servis.

Una feina col•lectiva tremenda on un líder s’hi ha de dedicar deixant a banda els populismes. Altrament, Ada Colau no ho farà bé.

27.4.2015

ELEGIR BÉ ELS CANDIDATS ALS AJUNTAMENTS

Aquest diumenge he estat testimoni involuntari d’una part de la retransmissió televisiva del discurs que el president de l’estat espanyol ha realitzat a Salamanca per recolzar la llista del candidat municipal, Alfonso Fernández Mañueco, actual alcalde la de ciutat de Castella-Lleó que aspira a repetir de nou la seva majoria absoluta.

Així que he mirat i he escoltat aquella part del discurs fins on la curiositat i el rebuig personal m’ha permès aguantar.

L’inefable personatge, a parer meu, ha desbrossat (amb una ironia que no li coneixia i que li deuen haver aconsellat els assessors d’imatge) un relat triomfalista radical de la situació econòmica, sense màcula d’autocrítica per res, impregnat amb un to de nacionalisme espanyol d’allò més ranci. D’altra banda, naturalment, res de nou llevat constatar, una altra vegada, que probablement allà on el PP guanyi el 24 de maig -si d’ell depèn-, tot continuarà igual, passant per alt la realitat greu d’un país on hi continua havent avui encara cinc milions i mig de persones a l’atur, on la taxa d’aturats joves de menys de vint-i-cinc anys és de més del cinquanta per cent i on la de majors de cinquanta-cinc és de quasi el vint per cent, i on no es deixa entreveure a l’horitzó -el que encara potser esdevé més greu-, cap oferta de projecte sòlid que la pugui millorar a mitjà termini, per dir alguna cosa, si més no relativament esperançadora.

Cert que des del punt de vista de l’actuació municipal les oportunitats per pal•liar de veritat la problemàtica de la falta de treball són limitades. Però la consciència que un governat ha de tenir de la dimensió real dels problemes greus i importants no li pot de permetre de cap de les maneres ni en cap oportunitat -èticament i responsablement-, un cert tipus de discurs com el que he sentit perquè demostra un nul respecte envers els seus destinataris i una voluntat curta per treballar en solucions imaginatives i en la construcció de projectes … mantenint només en el pensament allò de que al final, el temps tot ho cura.

Per massa temps, governants (i alguns empresaris, no pas tots) han entès la recerca sota la regla mapa del parodel 4-2-1, que vol dir, presentar un pressupost per quatre unitats a fi i efecte d’obtenir una subvenció per dues, de les quals una directament anirà a la butxaca i l’altra restant (això si, faltaria menys!) a la innovació creativa per a una millor competitivitat i internacionalització, incloent-hi la formació de noves oportunitats productives. Així doncs, aprofitant un vint-i-cinc percent de diner public (perquè de privat, ni cinc) és com ha estat evident que ni s’ha fet (ni es pot fer) cap país i ara les dificultats per aixecar-lo suposen un elevadíssim cost social. Queda al meu entendre crisi per temps acceptant que aquells que foren, com ja tants experts han dit, no tornaran ja mai.

Recentment, en Joan Tugores al seu llibre I després de la crisi, que?, abona el sentiment que la recerca i la innovació són ara eines absolutament necessàries i imprescindibles, els programes de les quals s’han d’instrumentar amb generositat i s’han d’oferir, no només a grans empreses sinó -i molt en particular, a Catalunya-, a petites i mitjanes empreses, atès que l’agilitat i l’adaptació a l’entorn que aquestes presenten i els resultats que en conseqüència desprenen, és allò millor que pot ajudar-nos a sortir del túnel fosc on som. I naturalment i amb això, l’engany i les trampes en matèria de l’ús de les subvencions i ajudes a la recerca, allà on sigui i es donin, s’han de perseguir i penalitzar tant com el blanqueig de diners o com el frau fiscal.

La societat ja no es pot permetre més falta de rigor i frivolitats. I és en aquest context on no s’ha d’oblidar que els relats dels polítics han d’expressar cada vegada més les veritats i que els vots valen per molt i no es poden deixar caure de qualsevol manera. Ni a Salamanca.

 

7.4.2015
ALLÒ QUE TAMBÉ POT DONAR L’ART

view-of-the-church-of-saint-paul-de-mausole-1889
Hem estat fa uns dies a Saint-Remy de Provence en visita al monestir romànic de Saint Paul (segle XI) reconvertit en hospital psiquiàtric a mitjans del segle XIX. En aquest lloc de tranqui.llitat i de pau és on va ser acollit Van Gogh gràcies a l’esforç del seu germà Theo, una vegada resolt de mala manera les seves diferències amb el seu amic Paul Gauguin. El pintor hi va trobar un ambient d’acolliment humà i moltes atencions per part de metges i monges i, fascinat pel paisatge i la llum de l’entorn, hi va realitzar una part notable de la seva producció artística. La Provença, els Alps i la Costa Blava són llocs abonats per la presència de grans artistes, com Cézanne a Aix-en-Provence, Gauguin a Arles, Signan i Matisse a Saint Tropez, i Picasso en tots aquests llocs i en molts altres propers, com Mènerbes (a les contrades del Luberon), Les Baux-de-Provence, Antibes, Cannes, Mougins …
Haver recorregut aquests indrets de la mà dels intèrprets de la realitat ha tingut el seu encant i és com haver fet, un cop més, un homenatge a la excepcional característica humana que és la creativitat. I ara i en blog, em dóna l’oportunitat per parlar-vos de pintors, d’art i de cultura. Perquè parlar de política sense dir ximpleries al seu lloc, tal com les coses pinten, costa -excepte pels mediàtics de ràdio o/i de televisió, que de tot saben-, un esforç no gens menyspreable
Val a dir doncs, sense perdre el fil, que capbussar-se en aquesta faceta creativa que representen les realitzacions artístiques -des d’un modest posicionament-, per voler-les conèixer i entendre millor, s’esdevé com l’inici d’una fantàstica aventura d’abast extraordinari. Quelcom recomanable.
Resseguir així les petjades dels artistes i emprar temps als museus que avui es troben escampats arreu i on, sortosament, es presenten ja les obres artístiques de manera pedagògica en diversos recorreguts artístics és una oferta que s’ha d’aprofitar i que no s’hauria de passar per alt.
Sospitem amb tot, que es podria fer un bon gruix de comentaris (i potser no sempre favorables) respecte de la contribució cultural que de debò realitzen els museus (i particularment, les seves franquícies). Segurament interessos econòmics hi deuen fer -com en tantes altres coses-, de les seves. Però millor deixar aquest tema per un altre dia o pels entesos i quedar-nos de moment en allò que puguem i que sapiguem gaudir, artísticament.
Celebrem doncs, per exemple, que a Màlaga al març proppassat, s’hagin obert dos museus més: un, sucursal del rus Hermitatge de San Petersburg (que aviat ens agradarà veure’l a Barcelona), i un altre, sucursal del francès Centre Pompidou de París. Dos museus que s’ajunten als existents en aquella ciutat com són els de la Col.lecció Carmen Thysen-Bornemisza i el Museu Picasso.
Com també vàrem celebrar, fa uns cinc o sis mesos, l’apertura a París -al museo-louis-vuitton-1barri de Le Marais-, d’un museu del dissenyador francès Pierre Cardin que va saber captar a fons l’esperit dels anys seixanta i que rendirà tribut a l’art de la moda; i un altre, igualment a París -aquest al parc del bosc de Boulogne-, de la Fundació Louis Vuitton, dedicat a la creació contemporània i que està embolcallat per un espectacular disseny arquitectònic amb signatura de Frank Gehry.
En temps moguts com els d’ara, cal que homes i dones renovin la seva autoestima confiant que la seva creativitat i la seva imaginació es farà patent no només en les múltiples i diverses manifestacions artístiques, sinó també en tots els aspectes d’ordre social i de convivència que són necessaris universalment. La contemplació de l’art que fou en temps passats i el que és avui pot ajudar a asserenar les posicions i a ser dialogants. En definitiva, no en va, la creació artística és una manifestació que forma part de les anomenades Humanitats.

11.01.2015

A VOLTES AMB LES RENOVABLES I EL REBUT DE LA LLUM

eolicaSembla que la baixada del cost del petroli pot millorar la competitivitat de la nostra malmesa economia productiva disminuint la tassa d’atur i augmentant el consum. Mentrestant però, el govern del PP s’apropia sense vergonya de l’ajuda sobrevinguda i treu més pit encara.
A fi de deixar les coses clares, aquest article fa notar que entre les mancances de l’actual govern hi ha també l’absència de política industrial pel sector productiu així com la vigència d’un gran embolic en la política energètica, en particular, en la de les renovables.
El 2007 la UE fixava els objectius de política energètica per a la preservació ambiental, establint que per l’any 2020 un 20% del consum total d’energia procedís de fonts renovables així com que es donés una disminució d’un 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (respecte al 1990) i un mateix percentatge de disminució del consum d’energia en raó a millores d’eficiència.
L’Agencia Europea del Medi Ambient assenyala en un informe molt recent, que les mesures del govern espanyol en relació a les renovables són incoherents amb els objectius proposats al seu dia, i que és improbable que en les noves condicions del mercat els objectius s’aconsegueixin. És clar que el fet que no s’assoleixin tals objectius poc importa al ministre Soria i un govern ja molt acostumat a incompliments.
Però a més, el que ha aconseguit el govern ha estat donar feina als despatxos d’advocats. En efecte, la interposició de plets i més plets de part d’inversors enganyats no deixa respir d’ençà del 31 d’octubre de 2013 en què la majoria popular va tombar les set esmenes a la totalitat de PSOE, Izquierda Plural, UPyD, CiU, ERC, BNG i Compromis-Equo presentades al projecte de llei de reforma elèctrica. Soria assegurava que amb el projecte arribaria l’estabilitat al sector i també costos inferiors pels consumidors. Ara, després de la Banca, es tractava d’afavorir a les empreses elèctriques que tanta porta giratòria han posat sempre a disposició. La reforma -supressió de primes i establiment d’un marc retributiu amb “rendibilitat adequada”-, es presentà com una fita per acabar amb el dèficit tarifari i amb un deute acumulat de 26.000 milions eur en 12 anys.
La realitat és que avui, el kilowatt de llum a Espanya és un dels de més cars de la UE. Un 50% més que a Hongria o un 30% més que a França. I que en l’any acabat hi ha hagut quatre pujades en el rebut de la llum la meitat de l’import del qual no és degut al cost de la seva generació sinó a altres factors sobreafegits. I que en aquesta legislatura, com en moltes altres coses, el govern del PP també en això ha marejat la perdiu i al país se li ha amagat l’oportunitat de conèixer i participar en un debat que afecta a tots, i als diferents actors del sector la d’argüir a fons honestament en quin ha de ser el mix de les diverses fonts disponibles per a la generació energètica. Com en moltes altres coses, una altra oportunitat perduda de la mà del PP.
Peró més enllà del cost del rebut de la llum, la política del ministre Soria (i la d’en Rodríguez Zapatero abans, diguem-ho tot) ha aconseguit que els inversos de les instal.lacions de producció elèctrica a partir de renovables (sol, vent, biomassa, residus orgànics a biogàs, purins …) i de les instal.lacions de cogeneració (igualment afectades) passessin finalment de les amenaces a les reclamacions en apreciar perjudicis econòmics importants motivats pel canvi unilateral del marc de la seguretat jurídica en vigència fins aleshores.
Després que Espanya fos denunciada amb motiu d’aquesta incongruent política enfront de diversos fòrums internacionals, com Arbitration Institute of the Stockholm Chamber of Commerce (SCC) o United Nations Commission on International Trade Laws (UNCITRAL), el 23 de desembre últim una nova sol.licitud d’arbitratge davant el Centro Internacional de Arreglo de Diferencias relativas a Inversiones (CIADI) -una institució del Banc Mundial expressament dissenyada per solucionar disputes entre empreses inversores i governs d´altres països-, s’unia a les set anteriors que s’havien ja presentat, essent que Espanya accedia al número u del rànquing de països de la UE amb més recursos contra seva davant aquest organisme (en els seus 19 anys d’adscripció fins aleshores Espanya només havia rebut 2 reclamacions de relativa menor entitat).
Així, la imatge de país com cal ha estat fortament deteriorada amb un impacte molt negatiu. Els inversos estrangers s’ho pensaran molt abans de tornar a posar-hi diners. Permeti’m afegir que potser seran doncs les polítiques en extrem frívoles (tot i el temps que emprat sobre la taula ministerial) les fórmules que escamparan les inversions i no pas les del sobiranisme com volen fer-nos creure alguns interessadament.
Finalment dir que, a part de comentar el desgavell, cal tenir en consideració la quantitat notable de famílies modestes i de classe mitjana, sovint d’ambients rurals, que varen invertir estalvis en energia fotovoltaica i que poden (o podrien) quedar desemparades si no és pren consciència del tema, tot i les moltes denúncies individuals i/o col•lectives que el Tribunal Suprem ha anat acumulant durant tot l’any 2014. El desenllaç del canvi legislatiu és, en definitiva, com si s’hagués tractat d’un cas més de preferents on qui promovia l’engany aquesta vegda era l’Estat en lloc dels bancs. Inefable PP … inefable Espanya.

3.12.2014

 ÂNIMA

A lhora de les negrors, res no pot esperar passar listme de la gola (del capitol, Phoenix, Arizona)

La Rosa Agustíde la Llibreria Els Nou Rals a Viladecans hem va dir: va, home, pren-lo …Hi ha qui no l’ha pogut acabar. M’ho deia pocs dies després que la botiga de llibres que regenta hagués celebrat el primer aniversari de la seva reobertura i que sortosament tot seguís prou béen un moment que la cultura ens costa més cara.

m09La recomanacióes referia a Ànima, un llibre del qual han fet quatre edicions en cinc mesos fins al passat mes de juny i una gran quantitat de bones ressenyes. I és que sovint em passa que més aviat arribo tard a pujar al tramvia. Una obra, en fi, d’un autor canadenc d’origen libanès, Wajdi Mouawad, Gran Premi de Teatre de l’Acadèmia Francesa l’any 2009, conegut i aplaudit a casa nostra per les representacions que sota la direcciód’en Oriol Broggi (Incendis al Romea el 2012 i Cels a la Sala d’Art i Oficis de la Biblioteca de Catalunya el 2014) i tambésota la d’en Raimon Molins (Litoral, al Romea el 2013) pertanyents totes a la tetralogia de l’autor La Sang de les Promeses, s’hanpogut veure i gaudir a Barcelona.DIRECCIO-ORIOL-BROGGI-INCENDIS-

Mai s’ha de deixar caure al sac dels papers la recomanació d’un llibreter, i gens menys quan hi ha amistad d’ençà de fa anys. En efecte, la lectura del llibre ha resultat una inversió en un temps reflexiu i captivador alhora que curt i gratificant. No en va l’autor va esmerçar deu anys per donar-hi forma i contingut definitiu i no en va la versió en català ve de la mà d’Anna Casassas, traductora d’ampli i ben merescut reconeixement literari. Tot plegat un plaer, inclòs les descripcions no gratuïtes que el llibre mostra i per les quals es necessita una bona dosi de coratge per rellegir-les una segona vegada i que justifica aquell comentari de la Rosa: hi ha qui no l’ha pogut acabar.

Una obra amb un guió i una estructura original on diversos animals parlen i testimonien prop la recerca de l’origen i la identitat del protagonista i on si viuen i veuen excel.lents i belles -no menys dures-, descripcions de la realitat de la vida i de les tradicions en el si del territori americà.

Tot per acabar fent-nos present la memòria de la massacre perpetrada durant els dies del 16 al 18 de setembre de l’any 1982 a Sabra i Shatila, aquesta vegada per mitjà de la descripció d’alguns dels fets de la tremenda violència perpetrada als camps de refugiats palestins al Líban per milícies cristianes libaneses davant la presència de les forces invasores de l’estat d’Israel que van mirar cap a una altra banda sense voler adonar-se la barbàrie emprada contra els civils palestins innocents.

Mouawad pretén interpel.lar-nos prop de l’origen de la violència. Esmenta per ajudar-nos dos testimonis cinematogràfics: primer, la pel.licula animada nominada al festival de Cannes de l’any 2007, Vals con Bashir, d’Ari Folman (veure la web oficial al link http://www.golem.es/valsconbashir/ i la pel.licula a https://www.youtube.com/watch?v=wYUnuE4NLbY) i segon, la pel.licula de la Berlinale de l’any 2005, Massacre, de Monika Borgmann (veure un tràiler al link: https://www.youtube.com/watch?v=HAm69aiVTQE). Al llibre de Mouawad s’hi poden trobar motius d’esperança en alguns dels protagonistes bondadosos que hi apareixen; a Sabra i Shatila, com a tants altres llocs on s’han viscut (i viuen encara) matances i genocidis, la bondat no hi és present. El món fa anys està molt malalt i encara no hi ha una medecina.

27.10.2014

El NOU 9N

No en puc sostreure d’enraonar del 9-N atès que la carpeta Catalunya és, òbviament, un tema important dins la marabunta de canvis que, tan si com no, s’endevinen per un futur no llunyà. Perquè és el fet que la Societat no pot acceptar ja per més temps l’estat de coses on ens ha portat la gestió pública dels partits del sistema, sense enfocar de cara, peti qui peti i amb celeritat, la resolució de les grans corrupteles en temps d’amplis sacrificis per mor de la situació econòmica.
Fa un temps vaig dir en aquest mateix blog que votaríem. La meva ingenuïtat em feia pensar que, més enllà de si la pregunta podia ser o no una altra, votaríem de forma acordada. Perquè la racionalitat permetria entendre la voluntat de discriminació de la dita pregunta i, al capdavall, l’interès polític del seu resultat. Vaig equivocar-me (com em passa molt sovint). L’orgullós i prepotent Estat Espanyol no ha estat capaç de moure fitxa i ha exacerbat els sentiments d’una i d’una altra banda, suspenent tot el que podia suspendre en el temps en que menys canta un gall.
Així hem arribat a una situació (davant una nova i desesperada proposta) on s’ha fet palès de que dins els partits del sistema a Catalunya també impera el tacticisme (els que no estan encara dins el sistema ja n’aniran aprenent: pel que sembla aquesta característica és indefugible de la pràctica política). Per alguns, un pèl més hipòcrites, ha faltat molt poc temps per desmarcar-se en virtut de la “dignificació” del procés. Altres s’han vist immersos en un gran sanglot. Els de més enllà continuen esperant noves bufades dels vents … I ningú, prèviament, sembla que vagi auspiciar evitar el daltabaix… Exemplar. Tot i amb això, tenim ara a la fi, la possibilitat de saber quelcom més del procés per la via de l’exercici d’una participació ciutadana que resoldrà una consulta no il•legal, no acordada, amb una pregunta que si a mi em sembla pertinent és cert que no agrada a molta gent que l’hauria preferit més directa. Com sigui, val més això que res. I atenció al llindar mínim de l’èxit: dos milions de participants.
Però és el cas que amb tot plegat s’ha de procurar que el bosc no ens faci perdre de vista els arbres ni aquests les seves branques i que no es descuidi de cap de les maneres ni la persecució implacable de la corrupció amb les corresponents resolucions penals de condemna fetes amb màxima diligència ni tampoc l’immens espai social d’atenció a la pobresa, als més desfavorits i a les persones en l’atur. De poc ens valdria la independència o la seva millor aproximació si descuidéssim aquest vessant.
L’historiador Hobsbawm posa en boca del crític d’art Gombrich que “la principal característica del segle XX és la terrible multiplicació de la població mundial”. En efecte, l’any 1975 la població mundial era de 4.000 milions de persones i vint-i-cinc anys després (l’any 2000) eren ja 6.300 milions (avui, 15 anys més enllà) deuen ser ja 7.500 milions. És evident, a parer meu, que un percentatge de creixement d’aquestes dimensions per si sol, deixant a banda les seves conseqüències més directes, dóna ja lloc a una dimensió de molta complexitat per la governança, tant a l’escala global com a l’escala de cada petita part del món.
Cert també, per tant, que moltes coses han de canviar dins les 20-30 anys propers, entre les quals hi ha les relacions entre els països (pels que les independències no han de fer por) i les persones, i la disminució de les desigualtats que es mostren, com també la fi de les xacres principals que representen la fam, les malalties i les guerres. La política s’haurà d’exercir arreu, en l’àmbit local i nacional, a Europa també (sens dubte, atès el carnaval viscut que ja sobresurt en excés) i a les institucions mundials, d’una altra manera amb molta més transparència i participació. Els temps dels polítics caducats com en Rajoy, i molts acompanyants que fins i tot joves són ja vells tenen els dies comptats. Les seves memòries no les comprarà ni interessaran a ningú.
Si votar el nou 9-N serveix per guanyar (o bé, orientar) alguns dels aspectes que aquí s’han esmentat, benvinguda sigui aquesta jornada i que tots la puguem celebrar d’acord les pròpies conviccions.

12.10.2014

L’ESCARABAT CELIBATARI

Com tothom coneix, la marca Espanya és ara per terra. Els nans surten continuament i arreu amb una cridòria tremenda amuntegant el seu esverament als dels seus companys d’abans: Bankia/Caja Madrid, ebola, inhabilitacions de jutges i la llarga llista de “personatges” més opacs que les seves targetes, campant al seu aire …
Els governats espanyols no toquen peu amb bola per més que ho vulguin dissimular. I al personal, pobres de nosaltres, cada vegada ens queda menys marge per decantar-se bé per anar a la muntanya a fer d’anacoreta o bé llençar-se al carrer a practicar una noció moderna d’anarquisme.
Tot sembla podrit (veure, per exemple, el recent estudi del Centre Català de Negocis titulat “Com es distribueix la corrupció política a Espanya” a l’enllaç http://www.directe.cat/documents/noticies/ccn_com-es-distribueix-la-corrupcio-politica-a-espanya-1-pdf). Un resum de tot plegat que ja no sorprèn ningú encara que no per això deixa de reflectir la realitat de la impresentable classe política i financera que soportem avui dia.
Per això, amics meus, com hom ja està cansat d’explicar i denunciar sempre el mateix, aquesta vegada ha decidit, amb voluntat d’ajudar a mantenir l’autoestima de persones normals i honestes, mostrar-vos com a distracció, una fabula preciosa de la Natura, captada per l’ull expert (i amb tota la paciència necessaria) d’un bon amic meu, fotògraf de moltes hores, en Josep Mª Oliver, que també hi té el mèrit de la descripció.

Imagen (92)

Imagen (91)

Imagen (90)

De fet, és la trista història d’un rebuig. Un escarabat solitari s’acosta a una parella enfeinada, que el fa fora. Mireu la seqüència: primer, l’escarabat celibatari és rebutjat per la parella, sense miraments; segon, l’escarabat, resignat, gira cua i marxa. I finalment, mentre els insensibles amants continuen a la seva, el rebutjat és ja només una ombra que s’allunya (mireu també com que a la flor del costat hi havia un altra parella, també a la seva, que ni es va assabentar del drama).

La vida mateixa. Cadascú a la seva.

21.9.2014

LA POLÍTICA S’HAURIA DE PODER ESCRIURE AMB MAJÚSCULES

Hem de comptar com veritat que molts dels qui han honorat un càrrec institucional electe (als governs, ajuntaments o altres institucions) en un període més o menys llarg -no pas tota la vida-, al servei a la col•lectivitat, per mitjà de l’exercici de la política, sovint el clouen amb un sentiment agredolç en veure les moltes coses que haurien volgut acabar o almenys orientar i que resten a mig fer. Però no és només per allò que resta per fer pel que tasten aquell regust sinó que, en l’ordre dels sentiments, es noten colpejats en apreciar que han participat d’un col•lectiu, el prestigi del qual per part de la societat no millora i té avui escassa valoració: més aviat un descrèdit que sovint col•labora al regust.
Valgui aquesta introducció convençuda, per accentuar la necessitat que els polítics han de fer la seva tasca amb menys tacticisme (que sovint ha volgut -i vol-, dir engany o mitges veritats) i amb una dialèctica més respectuosa envers les altres opcions que no són les seves i més combativa sincerament per mitjà dels arguments disponibles.
Només amb aquests dos aspectes n’hi hauria prou -n’estic segur-, per fixar millor i conjuntament les prioritats d’actuació col•lectives, i el sentit de la política tornaria a tindre el reconeixement social perdut. I com tothom sap que no es pot prescindir de la Política en majúscula, cal demanar que els qui l’han de fer, facin reflexió i que la Política s’exerceixi amb qualitat humana i amb sentit absolutament cívic.
Per descomptat que l’honestedat i amb ella l’absència de pràctiques corruptes es dóna per suposada. No pot ni ha de ser de cap altra manera; quelcom obvi, però que no per això no s’ha de deixar d’escriure una vegada més.
El joc dels polítics en els darrers temps ha estat sovint presidit per una burla als electors. Els programes electorals no es respecten. Quan finalment ells encaren un debat o donen explicacions (mai de manera pedagògica) uns diuen una cosa i altres no tenen cap escrúpol per dir-ne una altra completament a l’inrevés.
Així és com els tertulians a ràdio i TV tenen el camp adobat pels crits i per esbatussar-se fins a l’infinit. I moltes vegades per contribuir a mediatitzar i a confondre més al personal. Uns anys enrere les batusses eren en els programes anomenats del cor que permetien despullar del tot la vida intima de molts personatges de la faràndula sense la més mínima contemplació. Ara en canvi fa l’efecte que, d’alguna manera, les batusses s’han traspassat al debat mediàtic de la política, sigui dirigit per l’ínclit Cuní i els seus tres tenors que saben de tot i opinen de tot sense embuts, o sigui per altres. Avui les trapelleries de l’amor i les seves mandangues han anat cap per vall i en canvi el debat polític, poc importa la seva veritat davant el “share”, ha augmentat un tou.Tertuliano
I si això passa com passa a present és -no s’oblidi-, perquè han estat els mateixos polítics els qui en la progressiva degradació de la seva pràctica s’han allunyat de la realitat social i han donat peu al tal estat de les coses. Els altres, els tertulians, al final només defensen les seves bones garrofes, la seva menjadora que hauria dit en Pujol en temps de bona estrella.
Perquè passen les coses d’aquesta manera?, és potser per allò de “perquè fer les coses fàcils si és tan fàcil fer-les difícils?” o és que s’ha perdut el nord en un món on la tolerància i el respecte hauria d’estar al frontispici de la Política quan les necessitats arreu són tan ingents?, com és possible que fins i tot en seu parlamentaria es puguin dir coses que ni qui les diu se les pot arribar a creure de tan esbiaixades que estan respecte de la veritat i com si no passés res? Embolica que fa fort, que tant li fa …
Cal reclamar la bona Política. Senzillament i modestament des d’aquí també ho fem un cop més després de vacances d’estiu. Per molt que sembli ingenuïtat. Vostès rebin una forta abraçada.

21.7.2014

1.760

Això d’INTERNET és una mina. Cliques i surt tot. Jo ara mateix estic amoïnat pel número 1760. Clar, tant parlar del 1714 i del centenari del 1914 que hom acaba pensant que els números són dates i que, per tant, són esdeveniments.

A la xarxa trobo el següent pel que fa el 1760:

  • 9 gener: a Bihar, al NE d’Índia, els afgans derroten als marathis (guerra, com ara)
  • 23 juny: dins la guerra dels set anys, a la batalla Landeshut, Àustria derrota Prússia
  • 19 juliol: a Puerto Rico, alguns espanyols presenten una sol.licitud per fundar la ciutat de Mayagüez (devien ser ja alguns avançats del ram del toxto)
  • 7 desembre: a Veneçuela, el frare caputxí Lucas de Zaragoza funda Maturín

El que més m’ha agradat conèixer de tot plegat és això del frare caputxí(encara que no és segur ni que ell hagués fundat Maturin ni que fos el 1760). El cas és que no sembla pas que aquest any vagi ser un gran any. Potser les collites de blat van ser notables però no he trobat cap registre al respecte i no puc certificar-vos res.

I perquèm’amoïna el 1760? Doncs perquè és el nombre de pàgines amb les quals l’Estat Espanyol ha fet un ridícul espantós en entrar al libre Guinnes (Guinnes World Records) l’ordre ministerial més extensa que segurament mai s’ha publicat al món mundial: la “Orden IET/1045/2014, de 16 de junio, por la que se aprueban los parámetros retributivos de las instalaciones tipo aplicables a determinadas instalaciones de producción de energía eléctrica a partir de fuentes de energía renovables, cogeneración y residuos”(BOE-150, de la página 46.430 a la 48.190).

L’OM reconeix que des del 1998 al 2013 Espanya va incrementar molt el nombre de les instal.lacions de producció d’energia elèctrica a partir de fonts renovables, de cogeneració i de residus, en virtut de l’existència d’un marc legislatiu d’atorgament d’incentius econòmics (primes). I ve a dir que com s’han adonat ara que la factura d’estímuls (tot i que les instal.lacions foren autoritzades per Llei complint requisits) puja masses diners, convé passar-se per allà on sabem allò que havien autoritzat establint noves condicions. És a dir, que allà on s’havia dit una cosa ara se’n diu una altra i tan contents. La Llei, quan convé (ja sabem que hi ha coses per les quals no convé) és com un xiclet que s’estira, s’arronsa i quan està molt mastegat s’escup. D’això se’n diu inseguretat jurídica: el ciutadà esdevé desvalgut davant les decisions arbitràries del governat en cada moment. Això és el que ha fet el PP en el tema de les renovables per molt que vesteixi la píndola amb les 1760 pàgines de l’OM.

El cas és que, a part de la desil.lusió dels qui van invertir en renovable fotovoltaica i que han vist com els guanys han anat minvant i a part de les conseqüències que es poden derivar en l’àmbit de l’impuls del coneixement tecnològic i del prestigi industrial del país pel que fa a les energies solar i eòlica (de les que érem capdavanters i exponent internacional) resulta ara que els promotors de la trentena de plantes de tractament de purins (afectades per l’OM) van fent cua al banc que els hi va deixar els diners per veure a quin cantó de la taula el senyor director vol que li deixin les instal.lacions pendents d’amortitzar (i que algú ja pagarà: qui?, ho endevinen?), perquè…a partir l’arrengament del ministeri ja no són rendibles i, per tant, ja no són permeses les seves explotacions. Tampoc estan en absolut contents els ramaders, que -pel que sembla- atès que no han pogut ni aconseguir cap mesura pal.liativa per una continuïtat temporal, o bé els ciutadans a partir d’ara els hi compren el fuet a preu superior o bées veuran obligats a tancar granges. I com no, tampoc estan gens contents els 500 treballadors que pel cap baix es veuran al carrer després de la tancada de les plantes. I com tampoc en tenim d’estar nosaltres, tots plegats, pel fet que ara ningú sabrà ja on aniran a parar les dejeccions dels porcs …

Això, naturalment, no ho arregla pas cap de les 1760 pàgines de l’OM d’aquest partit tan ranci i tan poc dialogant que governa l’estat espanyol a cop de decret cada divendres. És la majoria, estúpid!

15.7.2014

DE L’ÚS DEL LLENGUATGE I DE COM DELINQUIR PAGA LA PENA

La dinàmica amb la qual es mouen les notícies resulta esfereïdora. Va parella amb la fantàstica generalització d’ús de les TIC’s i de les xarxes digitals. També amb la verborrea sovint tan poc assenyada de polítics, opinadors i tertulians.

Algunes persones, raonables, es plantegen ja si no han de començar a dimitir enfront l’esforç que representa poder estar al dia.

Cada vegada el relat necessari és més espectacular que no versemblant, més increïble que no pas intel·ligent i més sorprenent (salvades unes molt poques excepcions) per la manca de qualitat humana, de sensibilitat social, i de la pròpia mínima honestedat del plantejament.

L’enganyifa és a flor de pell i polítics, tertulians i mitjans ens fan beure a galet de la manera que volen. L’altre dia, sense anar més enllà, deia en la tertúlia d’una cadena de televisió en Garrigues Walker, home de notable formació jurídica, acadèmica i professional, i persona internacionalment reconeguda, que el rei havia mostrat una gran alçada de mires en demanar perdó per acudir a una cacera; home, tot sigui considerat -digui allò que digui aquest senyor-, a mi m’hauria agradat més un rei que no hagués anat de cacera i menys d’elefants, precisament. La presentació de la cosa pública i política es mou sobre la fulla d’una navalla i es fa servir com i segons interessa en cada moment pels distints actors. El llenguatge s’utilitza frívolament. I penetra dins la societat amb una falta d’adequada avaluació de la realitat.

Avui el comentari expectant serà -per exemple-, el que es faci respecte del resultat tan trist de les europees i n’hi haurà de tots colors; demà ho serà el fet que un insigne socialista, després de dimitir de la secretaria del seu partit, no tingui cap pudor en valorar i declarar que el seu partit és d’arrels republicanes però que per respecte al pacte constitucional afavorirà l’abdicació real (i que a la seu del partit associat del PSC posin al balcó una bandera republicana); i d’aquí a dos dies, serà un altre secretari el qui plegarà per sentir-se malament, tant davant el signe d’un vot a Madrid com pel procés sobiranista, una vegada constatat que -tot i ser un bon parlamentari i amic de la Soraya-, tampoc li fan ni li han fet cas. I molts exemples més. Tots comentats amb una certa frivolitat. I amb una certa dosi de befa. Amb això però es venen diaris i s’allarguen les tertúlies. I són -al cap i a la fi-, les mateixes notícies les qui passen unes per sobre altres, atropelladament, com un corró despietat. I si quelcom s’ha expressat amb lleugeresa, ben aviat poc importa. El pas del temps tot ho cura i tot ho fa oblidar.

Surten ara tímidament algunes sentències de les portes dels jutjats. Duren dos dies, com a notícia. Just els que es necessiten perquè els condemnats dipositin una fiança per escapolir-se. Delinquir surt a compte, paga la pena. Ai d’aquell que, ingenu i home de bona fe, no ho faci! En els temps de corrupció que han corregut (i probablement corren) els punts de referència són altres. Així que cal delinquir i després, si un cas, ja es dirà que es va fer malament, es tornaran alguns calerons deels robats, i tot quedarà quiet per anra a seure a casa al sofà ben tranquil·lament.

Com he dit altres vegades, la solvència d’un estat democràtic passa pel bon i diligent exercici de la justícia. A l’estat espanyol cal repetir sense defallir que no és creïble que aquesta solvència s’hi doni. I pitjor, tampoc es pot confiar en què els qui manen vulguin posar-hi remei. Si en darrer terme, l’aplicació de la justícia es fa d’acord a lleis, molta feina hi deu haver per estudiar perquè les lleis permeten que delinquir surti gratis.

Exemples (de com delinquir surt a compte):

(1)  Blasco, exconseller del PP valencià (condemnat a 8 anys) evita la presó amb una fiança de 200.000 eurillos;

(2)  l’excúpula de Caixa Penedès es deslliura de presó tornant 28,6 milions d’eurillos;

(3)  el Parlament considera una estafa la venda de preferents i acusa al Banc d’Espanya (però no passa res);

l’Audiència de Barcelona condemna a un any de presó(quan el fiscal en demanava 10 anys i dos mesos) a Millet i Montull per irregularitats urbanístiques en el projecte d’un hotel del Palau de la Música; la llavors cúpula d’urbanisme, encapçalada per l’extinent Garcia-Bragado ha quedat absolta. Millet i Montull pagaran (¿?) una multa de 3,6 milions i 900.000 eurillos respectivament i a viure que són quatre dies.

 

27.6.2014

LES RAMBLES

RAMBLAS 2Feia una cervesa al bar Retiro a l’avinguda Paral·lel, davant de la font en homenatge a Raquel Meller, escrivint unes notes. Feia temps esperant la meva fila que treballa en unes oficines properes. Havia donat per acabat un passeig matutí per les rambles i ara m’entretenia també veient passar la gent amb les seves dèries. Gairebé com tots, pel que fa a les dèries.
No sé ben bé si la remembrança que m’ha vingut al cap és certa o no: l’alcalde Trias sembla que està estudiant una remodelació de les rambles (diria que ho he sentit no sé on); si és veritat, val a dir que l’estudi fa falta i que ha d’estar ben fet. És un tema molt delicat. Perquè, com volem les rambles en els anys a venir? Milloraran l’estètica? Seran eminentment funcionals? Incorporaran disseny d’això que es diu marca Barcelona (que ningú sap massa bé que vol dir)? Seran pels d’aquí? O seran pels d’allà? Seran amb els d’aquí o només seran amb els d’allà? Mantindran les màfies encara dempeus? Incorporaran aparadors amb records turístics de qualitat? Hi veurem encara subsistir algunes de les poques botigues amb tradició? Com seran … ?
Vaig copsar les rambles -ara que feia temps que no hi havia emprat temps sense pressa-, com un indret degradat, lluny de l’alçada a la qual volem oferir la capital de Barcelona. Un espai ple i replè d’estrangers, amunt i avall, rebent explicacions de qualsevol cosa davant La Boqueria. Taulells de floristes sense flors … Quioscos de diaris plens de bagatel·les insulses i de relatiu gust. Publicitat de ball flamenc i de concerts de guitarra espanyola que no és precisament allò millor per entendre ni la nostra terra ni la nostra gent. Això si, en Pinoxo, escabellat, amable alhora que atabalat com sempre, multiplicant-se per vint-i-nou tallant en tres trossos uns bunyols de crema que no duren tres segons a les mans …RAMBLAS ANTIGA 1
Les rambles (varies en una) foren -particularment potser més pels qui no vivim a capital-, una artèria molt emblemàtica d’una Barcelona que ja no és ni serà. Avui, com tantes altres coses, també caldria repensar-la amb molta cura i molta estima. Fer-hi un examen per veure com, certament, en volem mantenir honrosament el seu record, perquè gosaria dir que cap altra cosa li queda per fer-hi. Esperant que sigui, almenys, un record digne, de quan allà el mes de setembre de l’any 1862 (com diu una petita placa de l’Ajuntament al portal de l’Hotel Orient, antic col·legi i convent franciscà) Hans Christian Andersen hi feu estada, meravellat pel barri del Raval.

Fer ciutat -no n’hi ha dubte-, és com sempre, difícil. Conjuminar ara -en els temps que corren-, legítims i honestos interessos de variada naturalesa urbana en benefici ciutadà i gestionar el seu gaudi no és pas una feina fàcil. Però cal dedicar-hi temps i recursos per convertir-los en espais RAMBLAS 1habitables on la pluralitat d’usos hi sigui patent i ens faci sentir orgullosos de poder-los contemplar, ans al contrari -més enllà del Liceu-, no sigui el cas que dins de poc no hi resti ni la Casa Beethoven (al costat el palau de la Virreina) ni l’antiga casa Xancó Cotchet (al número 78-80) sobrevivint d’ençà de 1820 per oferir-nos i poder comprar-hi a preu fix des de roba interior fins a camises fetes a mida, corbates i mocadors …

14.5.2014 

EUROPA
Després d’un segle amb dues guerres mundials sembla increïble es pugui afirmar que Europa va superar la desfeta moral i material i va reeixir a la pau. Un esforç gegantí.

Molt més si es tenen en compte -com explica K.Lowe a “Continente Salvaje” (Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2012)-, les conseqüències de la II GM que més aviat han estat poc disseccionades en els manuals d’història clàssics. Un assaig documentat que posa de manifest com el patiment i la desgracia no es va aturar després de l’acabament oficial de la guerra quan les armes van deixar de matar sinó que va continuar sota altres formes per molts anys i de manera horrorosa. Potser la independència dels països bàltics situaria al calendari la data de la fi real d’un dolorós esdeveniment que no s’havia pas tancat aquell any de 1945. I tot i amb això, Europa va reeixir.

Un període llarg de temps, l’angunia i la inseguretat del qual va permetre assolir com gran triomf el sistema d’assegurança de William Beveridge per cobrir les necessitats socials de manera universal. Perquè només garantides aquestes necessitats s’entenia que la pau seria llargament plausible. Encara avui, ciutadans i ciutadanes europees continuen volent la mateixa pau. I ara el que passa és que aquell triomf s’està veient molt afeblit i en perill per les circumstàncies d’una economia en un món capitalista exacerbat. I pel problema del deute (públic i privat) que molt en particular tenalla el futur i sobre el qual els polítics tampoc no proposen solucions esperançadores.

Pel que hem viscut doncs podríem sentir orgull de pertinença a Europa i ser capaços de sentir-la propera i de voler participar en la seva construcció i en el seu el seu destí. Però sembla el cas que no ho aconseguirem amb els polítics que tenim que no parlen del que convé sinó que només juguem al “i tu més” i que, davant el repte que ha plantejat Catalunya, fins i tot el factòtum Sr. Gonzàlez a proposat ara la conveniència de la Gran Coalició quan no va ser capaç de fer-ho abans quan esclatà la crisi i que tan convenient hauria estat no només amb els dos partits majoritaris. Però per parlar en veritat, sense tacticismes, no hi ha “dallonses” i tot continuarà igual amb només paraules buides de sentit i en clau interna i partidista.

Jo aniré a votar. És clar que sí. Perquè volem Europa com territori de pau, de cultura, d’integració, de recerca de la igualtat, d’oportunitats per a la realització individual i col•lectiva, d’innovació … Perquè Europa és el projecte, el gran motiu per renovades il•lusions que tant ens convenen.

No sé ben bé que s’ha de fer per castigar amb més contundència als partits majoritaris que presenten línies oficials i actituds poc serioses i que només saben fer un trist paperot als mítings dedicats a la seva particular audiència. Segurament que no votar-los, votar-ne d’altres. Però és el cas que, fins i tot que els dos majoritaris treguin un percentatge de vots un 9-10 % per sota del total aconseguit a les passades eleccions del 2009 (essent IU i UPyD els qui recullin principalment els vots del malestar que no altra cosa) encara resultarà un Parlament d’Europa amb un nombre d’escons de la bancada popular i socialista prou elevat per continuar aplicant les mateixes polítiques que han fet fins ara i tot seguirà … més o menys igual, per no dir una altra cosa que no es vol.

Ni pedagogia, ni explicacions versemblants de la realitat, ni humilitat, ni sinceritat. Compromisos “ligths” i paraules vuides. La feina dels polítics del moment actual sembla que és certament poc reconeguda i apreciada … perquè així la volen viure i no la volen canviar per molt que diguin. Ells pensen que tenen la raó i que nosaltres no sabem el que ens convé. Estem ben arreglats.

7.4.2014

CÀRITAS

Dispenseu, però cada dia se’m fa més insuportable sentir els ministres del govern Rajoy. Del president no cal parlar-ne perquè com no diu mai res és com si no hi fos; de fet, a mi m’agrada imaginar que no hi és doncs, encara que enganyat, em sento com molt més reconfortat. Però els ministres … Els ministres quan parlen ben aviat m’omplen el pap per no dir una altra cosa.
Són uns impresentables. Sobretot els divendres (dia de decrets i sorpreses) quan surten a la palestra de la Sala de Premsa, de dos en dos -com la guàrdia civil o les monges-, capitanejats per la inefable Soraya -somriure amb ganyota de suficiència, sobrada ella omplint el sotabarba, pas a dreta i pas a esquerra-, per atabalar-nos entre tots tres amb noves declaracions i lleis per reglar allò que entenen ens convé. Es tracta d’una visió inversemblant en la qual dos lacais ben orquestrats i la mandatària suprema donen la cara amb aires de prepotència, absolutament satisfets de sentir-se protagonistes de la salvació d’espanyols i espanyoles (i catalans/es).
Ve la qüestió de resultes de la desafortunada contesta que va donar el proppassat 28 de març el ministre Montoro a un periodista interessat a conèixer la seva valoració respecte de l’informe presentat per CàritasEuropa a Atenes i en el qual Espanya presentava una ràtio de pobresa infantil tan gran que la col•locava capdavantera al segon lloc del rànquing de països després de Romania. Fins i tot, Grècia i Portugal anaven darrere d’Espanya.
Si s’entén com “risc de pobresa o exclusió social” aquell que afecta les persones que disposen com a màxim el 60% de l’ingrés mitjà de la resta de la població, com “pobres” els que disposen entre un 40-50% i com “extremadament pobres” els que ni arriben al 40%, CàritasEuropa ha dit que a Espanya l’any 2012, un 29,9% de la població de menys de 18 anys s’havia situat en el risc de la pobresa (la mitja europea era del 21,4%). Es a dir, vuit punts per sobre. I que de forma similar, en la mateixa anualitat, un 24,9% dels nens en edat escolar van abandonar els seus estudis (la mitjana europea sota mateixos criteris d’avaluació, havia estat del 12,7%). És a dir, 12 punts menys.
El ministre mereix, a parer meu, una repulsa total per la poca serietat i pel fet de relativitzar molt escandalosament aquelles dades advertint que eren estimacions estadístiques (pràcticament va venir a insinuar, especulacions imaginatives) i les va posar sota sospita donant a entendre que hi havia en la seva publicació com una voluntat oculta d’inflamar a la ciutadania. També es va doldre que es comentés ara, desfavorablement, el rescat de les autopistes de Madrid i que això es contraposés en enfront de l’escassetat en la quantia dels recursos destinats a l’àmbit de l’atenció social i, molt especialment, al de la pobresa infantil.
I que vol el ministre que faci la ciutadania si no expressar el seu profund disgust pel fet de rescatar primer els bancs i ara les constructores i concessionàries abans que a les persones? Que pensa aquest insensat personatge? En quin món viu, que no s’adona de la pobresa que hi ha al carrer i que sens dubte ha d’afectar infants, a nens i a nenes? Pensa per ventura el ministre que els ciutadans li tiraran encens en les eleccions generals vinents? Espero i desitjo que el resultat sigui la fi d’una majoria absoluta que només ha portat a l’exercici de la supèrbia i de la prepotència, deixant a banda el diàleg, l’assoliment del consens i la tan necessària pràctica d’escoltar i de veure com distribuir uns recursos disponibles de manera justa, perseguint alhora la corrupció i l’evasió fiscal. És clar que, com en relació a ambdós aspectes -corrupció i evasió-, molts membres del Partit Popular en tenen llarga i gratificant experiència, allò millor que se’ls hi acudeix fer és anar collant -fins allà on aguanti el personal-, la imposició indirecta.
Del 3 de març fins al 27 d’abril, Càritas Diocesana de Barcelona manté una exposició al Palau Robert per commemorar 70 anys de les seves activitats. Val la pena visitar-la. I hauria valgut també la pena que la vicepresidenta Soraya o el ministre Fernández que varen estar fa molt poc al Palau Robert en oportunitat d’una altra commemoració (aquesta referida a 75 anys de l’Agencia EFE) hi haguessin donat una volta per poder informar Montoro que la renda mitjana per persona l’any 2011 era de 10.101 Euro, que la taxa de pobresa relativa (ingressos inferiors a 8.000 Euro nets anuals) afectava el 19,1% de la població i que la mitjana de les persones ateses per la institució tenien i tenen uns ingressos de … no més de 3.000 Euro! Uns vuit Euro per dia. Que vigili molt el ministre les valoracions que fa i com les fa perquè som molts els que estem ja tips de tanta hipocresia i cinisme.

23.3.2014

Estrellats o amb estrella?

La tieta de 91 anys, vídua i pensionista, explica que sovint compra una barra de pa i la dona a un pobre que fa estada al carrer prop de casa seva. La tieta no té diners però si un bon cor.
A Barcelona, ciutats i pobles, tothom s’adona que ha augmentat el nombre de pobres, mendicants i persones sense sostre, dormint en caixers, traginant la seva desesperança amb soledat i els seus carretons amb esforç després de furgar en els contenidors de la brossa. Tristesa i impotència.

La situació és tal que el Parlament de Catalunya se’n va fer ressò ara fa poc emetent una resolució extensa de 21 pàgines plena de bones intencions però a la pràctica insuficient per resoldre les urgències. No hi ha diners, es va dir.

Una vegada es lluïren tots els parlamentaris presumint de sensibilitat espiritual davant la realitat que representa la pobresa només els hi va quedar lloc per la vergonya de no haver sabut convenir entre tots cap altra cosa millor. Ara sí, pim pam pum, a dojo. Que no ho sabien que no hi havia diners? Que no ho sabien que el Govern de la Generalitat estava tenallat per unes finances esquifides? Hom pensaria que de la sol•licitud i de la formalització d’un Plenari se’n podrien haver esdevingut propostes interessants: oi que sí? Doncs, no. Poc de res fou el resultat. I perquè … aleshores aquestes representacions teatrals que no porten a massa enlloc? Tots plegats semblen uns bons actors.

Perquè les principals mesures adoptades -una en benefici dels que no poden pagar la llum, una altra orientada a la revisió parcial de la Renda Mínima d’Inserció i una tercera relativa a la cobertura del 100% de beques-, són totalment minses llevat l’intent de salvar la cara dels nostres representants. Tristesa i impotència. L’aprovació d’una nova Cartera de Serveis Socials que inclogués el dret a l’alimentació i allunyés el risc de malnutrició d’infants així com la creació d’un Fons Social d’Habitatge dotat amb els molts immobles buits en mans dels bancs intervinguts són aspectes que van quedar al tinter fins aquí sis mesos.

Mentre, uns dies abans, es donava a conèixer el sou pel 2014 del senyor President de CaixaBank. Tot un senyor. Tot un President. Més de dos milions i mig d’Euro. Un sou diguem “arregladet” sense comptar potser amb altres complements com dietes, despeses de representació i pla de pensions. Una immoralitat, és dir. Perquè ni la intel•ligència (que a més, sovint al sector bancari ha estat segrestada per pràctiques tramposes, robatoris encoberts i actuacions corruptes) ni la clarividència ni la capacitat de treball en cap cas justifiquen semblants retribucions. Ni tampoc, èticament, que les decisions vinguin d’un sector privat. Que a més a més gestiona els nostres dipòsits, els dipòsits de la ciutadania. En fi, una immoralitat més -resultat d’una manca de valors humans i cívics dels qui ostenten el poder econòmic i financer (i polític)-, que no subsistirà a futur sense posar en perill la convivència social.

Així és com es contribueix a les desigualtats a Espanya (i a Catalunya) sense que ho hagués de certificar l’OCDE (qui ha afirmat que entre 2007-2010 el 10% de les llars més pobres han vist reduïts els sus ingressos un 14% mentre el 10% de les més riques un 1%, és a dir, el diferencial més elevat entre els 34 estats de l’OCDE. Un bon lideratge com per sentir-nos ufanosos. I com per confiar que vinguin ben aviat els beneficis de la sortida del túnel que ens notifiquen amb molta “galta” Rajoy, en de Guindos i Cia. I anem ara cura amb la propera engaltada, vull dir amb la propera reforma fiscal (un 2% del PIB) doncs si per mantenir les prestacions als aturats de llarga durada i afavorir amb justícia altres col•lectius desfavorits cal eliminar (o modificar sensiblement) l’IVA reduït d’alguns productes de primera necessitat i/o aplicar altres mesures com perquè sigui la classe mitjana qui pagui la factura molt més malament anirem.Perquè una reforma fiscal ha de servir per equilibrar justament i distributivament les aportacions i que qui més tingui més pagui. De totes maneres ja hem dit altres vegades que a Espanya, avui, el sentit de la justícia és a la inòpia.

Tot això la tieta ho flaira sense veure-ho. El president de Caixabank no se sap si flaira gran cosa però el que sí que sembla és que no veu o no vol veure. I els parlamentaris fan veure que veuen i que flairen sense veure ni flairar de veritat.

Que Vostès hagin nascut amb estrella i no pas estrellats.
4.3.2014

SOBRE ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Una recent emissió del programa Salvados dirigit per en Jordi Evole va presentar sota el títol de “Operación Palace” una hipotètica recreació del fatídic 23-F. És notori que el programa va donar peu a tot un gruix d’opinions i, fins i tot fa poc Carme Riera ha publicat un article dominical al respecte (La Vanguardia, 2.3.2014).
No interessa ara aturar-se en el contingut del programa sinó més aviat recolzar-se en la seva realitat per reflexionar respecte de la gran influència que, en general, sobre la ciutadania tenen els mitjans de comunicació.
Ja d’ençà dels temps d’Edmond Burke (1729-1797), la premsa es va batejar amb el nom de “el quart poder” en estimar la seva capacitat per recollir i objectivar i amb això influir en benefici de l’interès general -sota supòsits d’independència ideològica i econòmica-, esdevenint així un contrapès real als poders de l’Estat. Però la qüestió avui ha canviat.
Ha canviat perquè gairebé no existeix premsa amb independència ideològica i sovint tampoc econòmica, i amb això l’objectivitat i la imparcialitat són aspectes inexistents. El quart poder ha deixat de ser-ho per la Societat (en tot cas ho és pels accionistes).
Els diaris (i altres mitjans) estan també -en major o en menor grau-, al servei dels partits polítics essent una eina per orientar la recol.lecció de vots. Només cal comparar-ne les edicions d’alguns en unes dates determinades (p.e., vigílies electorals) per veure no ja quins fets es valoren en positiu o en negatiu sinó quins aspectes d’aquests fets es destaquen o s’amaguen en els diversos titulars i editorials.
A més, en els medis audiovisuals en particular, ha agafat força un fenomen que comença a les 8:00 hores del matí i acaba a les 2:00 hores de la matinada pràcticament sense discontinuïtat. Em refereixo a les taules de debat (o de crits) o tertúlies (amb alguns analistes que fins i tot les utilitzen com a trampolí per veure d’anar al Parlament de la UE), que se succeeixen sense misericòrdia enfront d’uns soferts oients que escolten i escolten i escolten … (tot i que també podrien deixar d’escoltar). Però és que el format sap enganxar moltes persones en fer pujar els ànims per mitjà de la desqualificació i la barroeria si no l’insult. És allò de la caverna mediàtica: un brutal avenç innovador a Espanya on la informació veraç dels fets no val per res. Tot plegat -entre caverna i no caverna (que no tothom certament és el mateix)-, a càrrec de segurament no pas més d’un centenar d’actors que no es tallen ni un pèl per parlar de qualsevol cosa que aparegui sota la batuta d’algun que altre factòtum que actua repartint joc per sobre el bé i el mal. És impressionat veure la facilitat d’aquests periodistes, sociòlegs, historiadors, filòsofs, economistes, advocats, escriptors i ex-’s d’aquí i ex-’s d’allà, per avaluar els fets i crear opinió sense límits. Quan de rucs que no som els que no estem en aquesta òrbita de sapiència i quan bocabadats que no restem davant de tanta imaginació creativa.
El programa d’en Jordi Evole, en definitiva, ha mostrat tècnicament com de fàcil port ser influir. Com de fàcil es pot tergiversar una realitat. I com de fàcil és la manipulació.
En l’àmbit científic (menys conegut però igualment important) A. Sokal i J. Bricmont també ho deixaren clar en el llibre “Imposturas Intelectuales” (1998), que explica la publicació de l’article “Transgredir les fronteres vers una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica”. Una gran parodia per desemmascarar satíricament l’ús indiscriminat i incorrecte de la terminologia científica i les extrapolacions abusives de conceptes que es traspassen sense coneixement aprofundit des de les ciències exactes a les humanes o socials.
En conclusió, davant els mitjans de comunicació -si els llegim, escolten o els veiem-, cal conrear almenys dues actituds que, a parer meu, són absolutament necessàries per crear anticossos: practicar l’escepticisme i desvetllar un sentit crític per evitar ens influenciïn i ens manipulin. No ens creguem les explicacions sobre res si no les hem pensat i analitzat amb deteniment. Hem de ser nosaltres per nosaltres. L’engany és el pa de cada dia a Espanya, un país on la Justícia està absent i on els partits no fan res per posar-hi solució.
10.2.2014

ELS PURINS

Avui tocaria parlar d’altres coses que no de purins. Tocaria parlar de si al pare de la constitució, en Miquel Roca, se li ha girat ja del tot el cervell o bé de si s’omple la boca de cinisme en afirmar que la justícia és igual per tothom després de conèixer la veritat de na Cristina Federica Victoria Antonia de la Santíssima Trinidad de Borbón i Grecia.
Davant de tanta barroeria parlarem doncs de purins i de les energies renovables: un altre clam al cel d’aquest país i del qual no se’n parla.
Les energies renovables no són gratis. Per sol que gaudim, o per vent que faci, captar aquestes energies i transformar-les en calor o electricitat costa diners. En petit format, com per exemple és el cas de les instal•lacions domèstiques d’aigua calenta sanitària la inversió pot ésser gairebé assumible. Però a gran format, quan es vol produir vapor o electricitat la cosa canvia i les inversions no són rendibles sense ajudes d’ordre públic.
Les plaques fotovoltaiques o els col•lectors cilíndric-parabòlics pel sol, els molins de vent connectats a un generador (aerogeneradors) o els dipòsits per generar biogàs a partir de residus orgànics, precisen equips industrials de preu considerable. Sovint la tecnologia que incorporen és sofisticada i les despeses d’innovació es noten en el preu de venda.
Les energies renovables són beneficioses perquè col•laboren a disminuir el consum de petroli, carbó i gas natural i, en conseqüència, les emissions de diòxid de carboni causant de l’efecte hivernacle i de l’escalfament de la terra. Així mateix poden participar en el mix energètic del país substituint energia nuclear. Semblant, col.laborar al desenvolupament tecnològic respecte el qual Espanya ha estat capdavantera per mitjà de la Plataforma Solar d’Almeria (veure: http://www.psa.es/webesp/index.php). Finalment, fan rendible la gestió i el tractament de residus orgànics (com dejeccions ramaderes -purins-, residus d’escorxadors, del sector agroalimentari, etc.) generant per fermentació l’energia del biogàs que tanta extensió té a l’Alemanya i als Països Nòrdics amb milers i milers d’instal•lacions en funcionament.
Però en els darrers 10 anys -de mica en mica-, s’han vist en el govern de l’Estat actituds contràries a la promoció de polítiques públiques industrials en benefici de les energies renovables i també contra les mediambientals en matèria de tractament de residus i de preservació mediambiental.
Actituds ationades per la falta de nivell intel•lectual i coratge dels mandataris per no abordar la realitat del cost de les energies i, principalment, l’anomenat dèficit tarifari (24.000 milions d’EUR) a favor de les companyies elèctriques que (a més) disposen com assessors molts factòtums dels últims temps i de tots els colors de l’arc polític (Boyer, Aznar, Felipe, Salgado, Solbes, Roca, Acebes, el marit de la Cospedal, Folgado i tants d’altres).
I ara, per si fos poca l’eficiència de la presa de decisions oportunes i racionals al seu moment, el ministre canari Sòria sembla que ha decidit (com solució última), en uns casos retirar i en altres reduir significativament, les ajudes a la generació d’energies renovables i a la cogeneració. Un altre nyap. I tot això -greu-, sense despentinar-se un pèl per cap de les modificacions del marc legal vigent que s’han anat succeint. Un país de pandereta pels inversos de fora que poc voldran saver-ne en anys davant tanta inseguretat jurídica.
En conseqüència, com a poc, es tancaran totes les plantes de tractament eficient de purins a Espanya. Perquè no podran seguir acumulant pèrdues. Els seus actius passaran als bancs i potser després al FROB. I mentre, que farà el sector ramader: reduir la producció de bestiar?, llençar de nou els puris excedentaris al camp encara que s’esdevingui contaminació per nitrats?, o és que no existeix la contaminació per nitrats i tot plegat fou un compte de fades?
La sagrada constitució és intocable però l’entramat legislatiu és -en canvi-, fàcilment modificable. La Llei … igual per tothom (Roca dixit). Ai pobrets de nosaltres, en mans de qui estem?, quanta feina que hi ha … Vostès segueixin be.

28.1.2014

VOT EN BLANC, UNA OPCIÓ PER A LES EUROPEES

La reforma laboral introducida inicialmente por el Real Decreto-ley 3/2012, de 10 de febrero, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral … / … ha favorecido la adopción de medidas de flexibilidad interna por las empresas, impulsado la formación dual y la contratación indefinida por las pequeñas y medianas empresas (PYMES), a la vez que ha dinamizado la negociación colectiva en un marco más equilibrado de relaciones laborales. Todo ello ha contribuido a frenar el ritmo de destrucción de empleo, ahorrando miles de despidos, y a la moderación salarial que ha dado lugar a una recuperación de la competitividad esencial de nuestra economía
.
De la introducció del “Real Decreto-ley 16/2013, de 20 de diciembre, de medidas para favorecer la contratación estable y mejorar la empleabilidad de los trabajadores”.

Tothom coneix la dramàtica evolució de l’atur registrat a Espanya i a Catalunya d’ençà de 2008. Som al primer lloc a Europa (per davant Grècia) en la llista de treballadors que han perdut la feina.
Després de la crisi financera i de la punxada immobiliària, el govern de l’estat espanyol a cop de “reformes” i de “mesures urgents” ha aconseguit la més gran de les devaluacions. Dit d’una altra manera, l’empobriment més gran mai vist. Calia donar mostres als interessos europeus que podríem sortir de la recessió. I fa poc que faltava mitja volta més segons la CEOE. Calia poder demostrar que també podríem ser més competitius. Per això el RD del proppassat 20 de desembre amb més flexibilització a la contractació de treballadors.
Així es formalitzaran més contractes de tècnics universitaris amb domini de dues o tres llengües per 800 EUR 12 mesades. I molts contractes parcials a raó de 500 EUR 12 mesades. Quatre cèntims. I des d’aquesta depauperació és com s’està orientant el futur de la vida dels nostres fills i nets sense que a ningú dels que manen a cop de supositori del BOE se’ls hi despentini el tupè.
Dol pensar en el gran nombre de llars on tots els membres actius no tenen feina. I també molt més en el nombre d’aturats de llarga durada que no tenen ja cap ajuda econòmica. I fa angúnia pensar com, moltes persones, s’ho fan per viure i per conviure dia rere dia.
La incompetència i el cinisme d’algunes elits dirigents (com sinó per incompetència s’explica la dimensió de la desviació del contracte del canal de Panamà per una constructora espanyola?) i del gruix majoritari de les institucions governants ha estat i és incommensurable. La classe mitjana està ara suportant l’empenta, estoicament i atemorida per evitar anar a pitjor i patir encara més.
I que es fa davant tot això?
L’atur és un dels problemes més greus que el país enfronta i cap estament governamental (inclosa oposició, governs autonòmics, sindicats i patronals) ha reclamat o està reclamant, per exemple, dia si dia també, la formació d’una taula de debat (invitant col•lectius de la societat civil compromesos amb les conseqüències socials i amb les individuals relatives a l’autoestima i a la salut dels afectats) per cloure línies d’actuació conjuntes solidaries i justes? A quin país som?
Perquè per si fos poc, les dificultats es viuen en un marc de falses declaracions i d’expectatives enganyoses, de corrupció desbocada (la magnitud de la qual es vol anestesiar de la ment dels ciutadans) sense voluntat de regenerar o esmenar res de res, en un estat espanyol absent de contingut democràtic real quan es tolera per manca de decisions, que després de tants escàndols i estafes, la Justícia encara no pugui actuar amb més medis i diligència, engarjolant tots els lladregots que s’han aprofitat de les persones honrades i honestes incloent en les actuacions i resolucions judicials el coneixement i el càstig per la llista de sapastres que van rebre favors a canvi de diners i pels que van rebre diners ensobrats a canvi dels favors. O és que en aquest país la impunitat és també a la Constitució?
Caldrà ara doncs ben aviat estar atents a veure que ens voldran vendre els pares de les pàtries de cara a les eleccions europees a celebrar dins de pocs mesos. A veure quines seran les propostes i les prioritats per portar a Europa. Si veiem clar i confiem, cap problema per votar. Però si no estem convençuts, més aviat pensaria aprofitar l’oportunitat electoral per convertir-la en un càstig rotund per medi de l’exercici d’un vot en blanc, majoritari. Perquè en absència d’una catarsi general cal donar un gran escarment democràtic. Sense pal•liatius. Evident. I que tothom -dins i fora-, es doni compte de la nul•la credibilitat d’uns governats que no tenen sensibilitat per escoltar i que tan poc fan a favor de la ciutadania.

17.1.2014

VOTAREM!

Els càrrecs i funcionaris de nivell dels “Ministerios” a Madrid porten vestits de preu, botons de puny i sovint un passador de corbata (les senyores, una agulla de pit ben grossa). La bona presència ha d’emmarcar el poder. President i ministres també es mostren elegants (quasi com el Rei que va fet un figurí al semanari Hola). El President, a més, ha conreat una certa expressió corporal; fixeu-vos si no quins aires quant surt d’una portalada remant alt amb els braços endavant i endarrere, ara el dret ara l’esquerd i pit i … Una prestància que no és un marc pel poder sinó poder en estat pur.
Ara bé, penso que a Mariano la carpeta Catalunya li sortirà cap per avall i votarem. Per forassenyades que a voltes siguin les paraules de Fernández, Wert, Gallardón, Santamaria, Montoro, o el propi Mariano. Per molt que alguns tertulians i periodistes actuïn (contràriament amb l’obligació de donar cobertura objectiva) en benefici d’allò que ells o els seus grups de pressió volen, tergiversant els fets e imaginant coses que mai han estat ni en la ment de la ciutadania a Catalunya.
Amb tot, hom es pregunta: com i perquè ha estat possible que el govern espanyol hagi fet veure per massa temps que res important succeïa a Catalunya? Com i perquè és que, aparentment, ni la manifestació de 2012 ni la Via del 2013 li hagin palesat la dimensió i la naturalesa del fenomen? Com pot ser tanta ceguesa, llevat que el poder els enlluerni del tot? Perquè no s’han esforçat gens per entendre i atendre el sentiment de tanta gent catalana de tots els àmbits socials, econòmics i professionals? Perquè aquesta llunyania i orgull amb vernís d’espanyolisme ranci i malentès? I perquè encara una absència per parlar tan despectiva i humiliant com la del President?
El poder, avui -en un país on les armes estan arraconades-, no és ”ordeno y mando” sinó mostrar sensibilitat, escoltar, dialogar i posar voluntat per comprendre. Res s’ha fet per aquest camí i res sembla que es vulgui fer. Però les raons estan de part de la veritat i ningú les pot esbaldir de qualsevol manera. Per estar-ne més convençut recomanaria llegir els cinc informes del Consell Assessor de la Transició Nacional, i en concret, el número 4 titulat “Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació de Catalunya” fet públic el proppassat desembre, on en el seu punt 1 argumenta respecte de la justificació i de la legitimació d’una consulta i d’una l’eventual secessió (veure l’enllaç).
Es tracta fins avui, en el total dels cinc informes, d’unes 535 pàgines d’arguments, raons i explicacions sense comptar les 323 pàgines addicionals del “Informe sobre les duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya: problemes competencials i d’eficàcia” emès al seu moment per l’Institut d´Estudis Autonòmics.
Tal com ha estat anunciada, la pregunta per a la consulta té -a parer meu-, la virtut de mesurar bé el grau d’autodeterminació dels catalans fins a l’extrem de la independència si fos el cas per voluntat democràtica i pacíficament expressada. Aquesta capacitat de discriminació de la pregunta fa poc creïble en termes democràtics l’oposició a la consulta (inclosa la del PSC). La legitimació del procés en conjunt combina tres arguments basats en: (1) el principi democràtic, (2) el principi d’afirmació nacional i (3) el principi “d’últim recurs” per posar remei a una situació injusta al llarg del temps, tant per la pèrdua de les institucions polítiques (any 1714, i més propers de 1923 i 1939) com per la manca d’assoliment satisfactori de les aspiracions d’autogovern des del 1978 (un període prou llarg de 36 anys d’ençà de la transició). Tot i la complexitat doctrinal i acadèmica més gran, el principi d’últim recurs és un argument robust des del punt de vista de la filosofia política, comprensible internacionalment i també fàcilment present en l’imaginari de molts ciutadans de Catalunya.
Pel que fa a la secessió, l’informe expressa que el dret internacional no la prohibeix si és pactada i que només la reconeix i regula pel cas de la descolonització encara que no la prohibeix taxativament en altres supòsits donant-se així la possibilitat d’una certa permissivitat (com manifesten les referències de l’informe).
Si en darrer terme la secessió fos el desenllaç, el govern espanyol, sota pressió internacional (ni que fos per mantenir l’estabilitat econòmica) s’hauria d’avenir a parlar. I gestionar el resultat d’una consulta sempre fóra millor que el d’un d’equivalent aconseguit per via plebiscitària. De moment l’absència de sentit comú del govern no inclou la qualitat del pragmatisme, ni tan sols per orientar una millor interlocució amb arguments a favor de la permanència. La diferència és que nosaltres tenim ja la maleta feta i cada dia estem menys predisposats a creure en propostes tardanes.

1.1.2014

CONTINUARAN LES INCERTESES

Quasi tots els divendres després del “Consejo de Ministros”, el govern espanyol ofereix regals en forma de reials decrets. Tots els divendres així mateix, l’escudera-portaveu na María Soraya Sáenz de Santamaría Antón -ben posada en el seu paper d’una nova però jove Fräulein Rottenmeier gelosa de normes i costums-, surt a la palestra sovint acompanyada d’algun ministre o ministres i dona les enhorabones.

És el cas però que en l’últim divendres de l’any Soraya va fer mutis pel fòrum i va deixar sol mestre Rajoy davant els mitjans de comunicació. Per no restar tenallat ni atemorit per preguntes imprevistes el mestre portava -com sempre-, el discurs escrit i pautat. També per evitar sorpreses respecte de la carpeta Catalana el mestre se’n va desfer ben aviat amb contundència. El demès va ser fer veure allò que no serà silenciant els temes delicats (com el de l’avortament propiciat pel “progressista” ministre Gallardón).

L’actual govern és el pitjor que he viscut en democràcia. A parer meu, al seu president li falten un bon gruix de qualitats. Com ara per exemple: explicar la feina sense enganys fent pedagogia; encarar les dificultats escoltant i, per via del diàleg, possibilitar consensos amplis; deixar a banda el personalisme ranci que el delata com salvador de pàtries; esdevenir políticament més resolutiu davant els molts escàndols de la corrupció i de la falta de transparència (especialment els del seu partit) i, en conseqüència, impulsar amb urgència un òptim funcionament de l’ordenament jurídic.

Perquè s’ha de precisar que un estat on la justícia no quedi legitimada al nivell de la ciutadania no és un estat democràtic. I ara mateix els ciutadans no confien que la justícia sigui igual per tothom, no comprenen perquè les instruccions judicials s’allarguen i s’emboliquen cercant potser defectes de forma per a la nul·litat de proves o actuacions i fugen escandalitzats quan aprecien pressions polítiques de tota mena que fan dubtar del principi fonamental de la seva independència. I menys entenen que alguns maldestres demanin un indult i amb això retardin la seva entrada a la garjola.

En el marc dels antecedents expressats no serveix de gaire que el president només digui que l’any vinent l’atur disminuirà. Caldria que explicités el perquè del seu pensament desgranant de manera pacient i planera les mesures (i els seus efectes previsibles) que s’estan duent a terme en l’àmbit de la I+D, de les reformes estructurals, de les polítiques de foment de l’ocupació, de les relatives al finançament de mitjanes i petites empreses, del suport a la indústria productiva (sense el concurs de la qual no hi ha solució plausible), etcètera. Altra cosa -és a dir esmentar únicament sensacions i no detallar res-, no convenç ningú que anirem millor.

La societat espanyola ha reculat notablement en el seu progrés. No només en matèria social i econòmica sinó també en democràcia i llibertats. Cal publicitar el fet que s’han perdut ja masses fites amb esforç conquerides al seu dia. I que més se’n poden perdre. Perquè, bé que teòricament la Constitució és intocable poc en canvi sembla que costi fer lleis de conveniència per al moment i la circumstancia. Així com es mantindran -per exemple-, protegides algunes llibertats individuals i col·lectives en el projecte de llei de protecció de la seguretat ciutadana del ministre Jorge Fernández? Qui sap -si dins la reforma d’òrgans de govern del règim jurídic de les caixes d’estalvis- no hi ha gat amagat per deslliurar responsabilitats a promotors de preferents?

No cal vessar més àcid a la solució atès que el precipitat ja quasi és format. Però sí que cal tindre en compte que al govern en majoria del partit de la dreta espanyola li resten encara dos anys de vida. I que en dos anys hi caben molts despropòsits. Que l’any vinent no serà senzill i no crec que les coses canviïn massa si govern i el president no estan per la Política en majúscula. Espanya crec amb tristor que continuarà en la incertesa siguin quines siguin les paraules de l’últim divendres de l’any en vigílies de la innocentada.

Que visquem amb pau l’any 2014 i ja n’anirem parlant.

21.12.2013

DIEGO VALOR

El temps que va de Santa Llúcia, patrona de modistes, cecs, oculistes i retratistes fins l’endemà del dia de l’única enganyifa mai més ben trobada és un període d’assossegament per bona part de ciutadans en alguns països fora de l’òrbita del tercer món. Per això avui he decidit escriure un article tou.
Així que no parlaré del show de desgovern que ha organitzat Soria amb les elèctriques i que acabarem pagant els ciutadans (tot i que el benefici de les cinc principals companyies elèctriques a Espanya haguí sumat en els tres primers trimestres de l’any quasi la mateixa xifra que representa la nòmina de la seguretat social del mes de desembre per a 9.145.966 ciutadans). Tampoc no parlaré del que fan (o del que no fan) en qualitat d’assessors externs o consellers alguns ex-presidents de govern –per no parar-nos en la vergonya dels altres molts ex-càrrecs que també aprofitem la mamella–, que sumen al seu sou vitalici de 82.000 eurillos anuals algunes quantitats notablement superiors pel seu compromís amb les elèctriques (p.e, Aznar a Endesa i Felipe a Gas Natural-Fenosa).
Avui parlaré de quan dos anys després que una indústria catalana llancés la seva aposta a favor del Biscuter sortien publicades a la llum pública les aventures d’un comandant espanyol nascut a Madrid de nom Diego Valor. Entre els que érem menuts aleshores el còmic va fer furor. Tant com Roberto Alcazar y Pedrín, el Capitán Trueno o Flash Gordon, per esmentar-ne alguns en circulació.
Així que amb Diego Valor Madrid era ja el melic del món i no únicament d’Espanya. Radio i teatre van fer costat a l’heroi. I s’editaren vinils per escoltar les proeses. L’himne(del mestre Trabucchelli) i el tarannà de les retransmissions junt amb el format i l’estil de les il•lustracions es pot escoltar i visionar al següent enllaç .
Es tractava en aquells moments de transcendir la particular situació d’aïllament d’Espanya (era l’any 1953) i convenia fer sentir l’orgull patri també a la quitxalla. Perquè no era pas poca cosa que fos tot un comandant espanyol qui manés la que avui se’n diria una coalició internacional per a la conquesta de l’espai. La lluna i mart eren ja espais colonitzats i s’albiraven noves fites espectaculars amb misterioses incerteses en direcció cap a Venus.
Espanya sempre ha necessitat maquillar les realitats del que ha sigut per amorosir la tragèdia del que no ha sabut ser. Ja és el cas d’ençà del Quixot quan hom havia de sortir de casa espolsant-se les engrunes per fer veure que havia fruit d’una copiosa menjada. I continuarà essent el cas fins avui ni que Santiago Ramón i Cajal hagués dit quan el “Desastre” per la pèrdua al 1898 de Cuba, Filipines i Puerto Rico que “creguérem ser un imperi gloriós i ha resultat que no som res”. Espanya no ha interioritzat mai amb humilitat allò que certament ha estat i és. Avui tampoc amb en Rajoy.
I fent veure allò que no som –a dins i a fora–, sempre hem acabat fent el ridícul. Hi ha molts exemples. Per no anar massa lluny es pot recordar ara fa 10 anys aquell posat de mil homes d’en Aznar allargant perillosament els peus per arribar al llindar de la taula quan, reunit amb en Busch, va oferir el seu indecent suport a la guerra d’Irak perquè amb això volia situar Espanya dins dels primers … Pobret.
En fi val a dir que tot ve a compte perquè estic un pel estorat pèl fet que si fa quatre dies tragueren pit per Gibraltar ara correm el risc que, en atenció a les recents descobertes a Atapuerca, tornem a ser el centre del món i a creure que la civilització va florir per primer cop a casa nostra … Com en els temps de Diego Valor.

Bones festes, salut i pau, i veiem de ser feliços.

27.11.2013

“Lléveme consigo señor y écheme al río”

Un amic meu em va dir que, en oportunitat de visitar a un seu tiet, malalt, que viu en una Llar d’Avis, se li havia acostat una àvia i li havia dit en castellà a cau d’orella: “señor, señor, lléveme consigo, señor, y hécheme al rio”.
Últimament no sé que em passa però em sento afectat per diverses coses. Les unes, per la impotència que fins i tot destil•len les dissertacions d’alguns conferenciants –diguem-ne de confiança per no confondre’ls amb alguns dels molts tertulians televisius i radiofònics que tot ho saben-, quan fan una síntesi magnífica de la crisi global, institucional, econòmica, política i social que vivim, però que no saben res del que podem fer per sortir de clot en què estem ficats col•lectivament; les altres, perquè a la que et poses a pensar respecte de les raons per les quals passen algunes coses i mires d’analitzar quins comportaments haurien d’esser diferents de part dels actors que ostenten la governació del país en suposat benefici del poble, acabes pensant que tot és una gran olla de cols i que hi ha molt poc enteniment, i finalment, per unes terceres, que et fan veure com la pobresa i l’angoixa es va escampant arreu i sents tristesa.
“Écheme al río, señor”, li digué l’àvia al meu amic. Gran d’edat, sola, sense caliu ni ganes de viure ni forces per obsequiar-se ella mateixa l’inici del Gran Viatge. Cercava ajuda. Quanta tristesa no ens ha d’embargar pensar en el nombre d’avis i d’àvies en semblant situació al tomb d’una vida plena de lluita cercant estimació i felicitat. I quina tristesa pensar que a casa nostra fa falta més inspecció responsable per avaluar de veritat si els avis tenen el que necessiten i més diners per garantir la seva cura i la cobertura de les atencions i delicadeses que mereixen.

Als horts del Planas s’hi torna a plantar
Mentre, als horts del Planas just a darrera de casa meva, on feia molts anys que ja s’hi havia deixar de collir res ara si torna a plantar… perquè almenys, que no hàgim de gastar per menjar i puguem pagar les taxes municipals de la recollida d’escombraries.
Quin món més poc just. I com és que alguns encara sempre riuen quan fan declaracions i mítings? Tan contents estan del que tenim?
Un altre bon amic, quan hem parlat de com em sentia, m’ha recomanat una pel•lícula: “Cuando el destino nos alcance” (Soylent Green, 1973) dirigida per Richard Fleischer, protagonitzada per Charlton Heston en el paper principal i basada en la novel.la “Make room! Make room! (1966) de Harry Harrison (veure: http://es.gloria.tv/?media=319642). No sé si és una bona pel•lícula atès que jo no sóc un expert en cine. És una pel•lícula que, quan es va fer, orientà un horitzó de quasi 50 anys (la història passa a Nova York a l’any 2022) i que volia, principalment, posar de manifest l’amenaça de la superpoblació del planeta, tot i que amb això presentava ensems, molts altres aspectes per a la reflexió que no estan pas molt lluny de la pobresa que ara vivim i patim.
La pel•lícula tampoc va amorosir el meu ànim però agraeixo la recomanació. El futur és sempre un actor desconegut però que a vegades una mica s’endevina.

9.11.2013

Les mitges veritats

Les mitges veritats són mentides que han de merèixer un total i absolut rebuig de la ciutadania. Perquè les mitges veritats donen lloc a una inacceptable manipulació del sentiment de les persones i de la percepció de la realitat.
Caldrà castigar al polític o als polítics (i al seu partit o partits) com als mitjans de comunicació i als columnistes i tertulians associats (que tant saben de tot i tant pontifiquen), quan uns o altres conreïn la mentida o les pràctiques especulatives de la realitat, fàcilment susceptibles sinó orientades a influir sobre les persones amb versions interessades de part o a benefici del seu únic i exclusiu interès.
Als polítics i partits caldrà castigar-los quan calgui i sempre que calgui amb els vots (fins i tot amb el vot en blanc si entenguéssim que tots menteixen per igual) i amb la repulsa pública. Perquè cal fer notar i no oblidar, que és –ara com ara–, la unió de la repulsa entre els ciutadans la sola arma potent, que més enllà del diàleg quan pot existir, resta disponible.
Als mitjans, cal castigar-los també, si convé, amb la potestat de no comprar el diari (o comprar un bon llibre, al seu lloc), sincronitzar una altra freqüència (o escoltar també la lectura d’un altre bon llibre que ens farà sentir millors) o mirar un programa de viatges (o tancar el televisor, que no ens farà massa mal), etc.
Perquè no es tracta, encara que també, de girar-se un cop cada quatre anys en contra dels partits que incompleixen els programes electorals sinó també de sancionar cada dia amb duresa, la barroeria, el cinisme i la cara gruixuda dels qui tan aviat diuen o escriuen, negre allà on fou blanc, o volen donar-nos gat per llebre quan afirmen –per exemple–, sense despentinar-se (encara que alguns calbs que manen, poc tenen per pentinar) que, tal com mostren les xifres de la macroeconomia, la crisi és en vies d’acabar-se …, passant per alt l’economia real i els patiments de moltes famílies, el retrocés de 10 anys en el nivell de vida per tothom inclosa la classe mitjana però exclosa la més alta, el fet que l’atur persistirà durant molts anys encara, i que l’Estat del Benestar –de mica en mica–, continua desmuntant-se impietosament com mai s’havia pensat.
En resum, avui les actituds de comunicació de polítics, analistes, mitjans i altres especialistes vers la Societat han de canviar sense pal•liatius ni reserves ni tactismes, expressant sincerament la millor l’aproximació a la veritat.

La ciutadania ha d’ajudar al canvi per la via de l’exigència

La ciutadania, per la seva banda, ha d’ajudar al canvi per la via de l’exigència. Demanant sovint dimissions enfront de la incompetència i manca d’idees. Exigint esforç i dedicació plena perquè a la política no si va per obligació o interès sinó per servei. Denunciant les falses promeses i la pràctica grollera de les mitges veritats que sibil•linament s’ha estès, tant en nombre de practicants com en freqüència de les seves manifestacions.
De no fer-ho així, a parer meu, la manipulació tant obscena de la veritat ens pot fer molta por fins a un punt en què, com paralitzats, ningú gosarà ja ni esperar ni tan sols pensar que les coses puguin mínimament canviar.
13-10-2013

L’exercici de la justícia

L’Antoni ha convidat amigues i amics que vulguin a participar extensivament al seu bloc. M’agrada l’oferta i miraré de fer-li honor, de tant en tant.

Serà una oportunitat per recordar vells temps de primera joventut quan vestia una columna fitxa setmanal al Diari de Terrassa, sota la capçalera “Querer es poder” i sobre la qual el temps m’ha ensenyat quan errònia era, perquè -com penso ara-, no sempre allò que es vol s’aconsegueix. I també, perquè serà una oportunitat per descarregar l’adrenalina que provoca la immensa quantitat de despropòsits i l’absència d’intel·ligència dels polítics que diuen governar-nos …

La capçalera “La pàgina d’un full” és doncs, en l’avui de la meva edat, menys ambiciosa i més modesta que la de la meva joventut. Total, una pagineta de poc. Per encetar-la, només un tema -cinc minuts de reflexió-, sobre la justícia.

Penso que una Societat no pot arrogar-se una maduresa democràtica si no té garantida amb diligència el fonamental exercici de la justícia. En aquest sentit, en la manca de diligència, afirmo que Espanya no és, avui mateix, un país democràtic. Certament amb això i en altres qüestions (a banda, per un altre dia en una altra pagina) d’ençà de la transició, es pot dir que ens han enganyat (no tothom de mala fe però ens han enganyat), fins i tot algun senyor pare de relleu respecte de la sagrada Constitució, del seu article 8è inclòs, i d’altres coses.

Fóra bo doncs, veure com fugir del fangar on som i, per això, imprescindible que -sense oblidar ni què fer per disminuir l’atur (que mereix, on no hi és, un diàleg fluid i seriós) ni què fer per aconseguir millors pràctiques democràtiques, via reforma de processos electorals i d’una adequada legislació de fiançament dels partits polítics-, es donés prioritat a l’organització i a la dotació de recursos que permetessin el diligent exercici de la justícia per acabar amb la quantitat de processos que no s’acaben de resoldre mai i que són una burla per part dels molts barruts de tot signe que aquesta Societat ha d’aguantar sense voler.

D’altra banda, si no fem això, haurem de cotar el cap i continuar vivint, bé en la vergonya d’un país que hauria de poder ser i no és per estultícia de governants i polítics que diuen estar al servei de ciutadanes i ciutadans, bé començar a veure com obtindré una Diplomatura en Lladronici per posar-ho en solfa ben aviat en benefici de la tan malmesa igualtat.

Com és possible -com ho és, amigues i amics-, què en un país on hi ha 5.000 jutges i 135.000 advocats al seu servei, els procediments judicials s’allarguin 10 vegades més que en altres països europeus amb igual nombre de llicenciats? A qui beneficia tot això? Perquè no si posa solució? És que els qui manen tenen pa a l’ull? En fi, una presa de pèl … que fins i tot un cec veu (sense parlar del tribunal constitucional ni altres institucions).

 

2 Comments

  1. Joan-Miquel Graell i Sánchez

    Et felicito, Ramon, per la teva decisió d’escriure amb certa regularitat; estaré pendent dels teus texts. Pel que fa al que has escrit sobre la justícia, estic completament d’acord amb tu.

  2. Enric Pina

    hola este sabado dia 30 en la conferencia del PSC a lasw 9,30 hay un debate con 3 ponentes
    sobre economia social… nos gustaria que podais participar y tener presentes vuestras opiniones, un abrazo
    despues podriamos hablar sobre tus interesantes aportaciones.
    Enric

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *