CRÒNIQUES TRANSVERSALS

 CRONIQUES TRANSVERSALS
(Pere Costa Batllori i els seus amics)

Mites i espiritualitat

 27 juny 2014

Pere Costa i Batllori

 Certs  interessos, del tipus que siguin, converteixen alguns  temes en intocables i absolutament verdaders encara que sigui a falta de tot rigor científic. Axó pot succeir en qualsevol època. Historia i mite es barregen, es polititzen, es magnifiquen,  es crea un munt de bibliografia  ideològica i un mite com la existència a Compostel·la de la tomba del apòstol Santiago,  una realitat, encara que plena de dubtes.

Del  apòstol Santiago en sabem molt poc. Va ser decapitat per Agripa, a Jerusalem, a l’any 42 o 43. Poc mes es conegut.

Però entre  els anys 820 a 830 es descobreix la seva tomba. Isidoro de Sevilla, inspirador del Concili de Toledo a l’any 1589 ho va trobar be. Feia falta un signe de identitat en front de la invasió musulmana. El Beato de Liébana va acabar d’arreglar la situació:  va fer de Santiago el  símbol de la defensa  hispànica.  Sols faltaven les restes mortals. Les va trobar, entre senyals de estrelles i càntics angelicals, el bisbe de Iria, Teodomiro.

Alfonso II ho va oficialitzar tot, si be sense explicar el trasllat del cos de Santiago, 8 segles abans, des de Terra Santa.

Però el tema   interessà als Reis i al clero. Fernando IV converteix Santiago amb un dels “señorios” basics del regne. La monarquia de Castella i Lleó i els Reis Catòlics asseguren el desenvolupament econòmic de la catedral. Mes tard Felipe IV institueix la ofrena anual hispànica  al apòstol, que Alfonso XIII institucionalitzà plenament.

El Papat, inicialment,  es malfiava de la llegenda però Gelmirez, mes o menys a l’any 1100, va aconseguir una butlla pontifícia que admetia la autenticitat de les relíquies.

El origen del “Patronazgo” de Espanya per part de Santiago  es fosc, (com tantes coses),   però inventat en la Reconquesta (Santiago Matamoros y la batalla de Clavijo). La militarització del sant per la “Orden de Santiago” arrodoneix el tema.

Del 1875 a 1886 el cardenal Payá ordena una excavació a la catedral compostel·lana per trobar i autentificar les restes del apòstol. Es varen trobar  en un tres i no res.  Tres catedràtics, un químic i dos metges, escollits per la seva acreditada religiositat confirmaren que “no parecía temeraria la creencia de que tales huesos hubieran pertenecido al apostol”.

La segona república va suprimir la ofrena anual al apòstol, aprofitada després per Franco i Pius XI per  convocar un any  sant extraordinari.  La bola de neu  va tornar a fer-se gran  i es va autentificar el mite.

La realitat històrica no treu cap valor  a la realitat espiritual que per molts representa la tradició compostel·lana ni a la incomparable vivència de “fer” el camí de Santiago, total o parcialment, des de Roncesvalles o seguint la Ruta de la Plata, sol o acompanyat, ja que sempre s’aconsegueix una sensació de pau, de tranquil·litat i  d’alliberació segons  asseguren gran nombre de pelegrins..

I unes notes contrastades  per finalitzar. El “botafumeiro” el mouen 8 homes, pesa 62  quilos, fa un recorregut de 65 metres per sobre dels pelegrins fent un arc de 82 graus a una velocitat de 68 quilometres per hora. La seva finalitat inicial era la de desinfectar l’ambient i eliminar els mals olors. S’han descrit molt pocs accidents al fer-lo funcionar.

Nota: Cròniques  transversals sen va de vacances. Que  passeu, amics lectors, un bon estiu. Agafeu-vos la vida amb calma i gaudiu   d‘ella. Al setembre tornarem.

 

Data: 18.6.2014

Títol: En record d’un  anarquista

Autora: Margarida Corominas  (Violeta)

No se si des de  els sentiments es pot expressar una opinió, però en tot cas  esta ben clar el  fet  històric d’un pensament ideològic que la política no ha sabut fer seu. Crec que fa falta un altre generació de persones bones, no de bones persones,   per fer realitat el que  va dir Pau Casals “Si tothom fes be la seva feina no es necessitaria un director de l’orquestra”. Es a dir, que si cadascú tingues la responsabilitat de fer be el seu treball no  es certa es  la “meditació” recentment publicada per Jordi Amat, al fer faria  falta l’Estat, que es una de les bases que el anarquisme no accepta.

Algú  es refereix al anarquisme com un mite fracassat però axis com cal acceptar que no tot va ser correcta dins de la legalitat republicana, menys va ser-ho dins de la il·legalitats franquista. El que si es certa es la “meditació” recentment publicada por Jordi Amat, al fer la crítica del llibre de Michael Seldman sobre “Los obreros contra el trabajo. Barcelona y Paris bajo el Frente Popular” i que em plau reproduir:

“Porque mientras en Francia los sindicatos obreros habian renunciado al objetivo de hacerse con los medios de producción si seguia formando parte de las tesis del sindicalismo español. La guerra, con el abandono del control de sus fábricas por parte de una burgesia asediada y sin apoyo social, fué la circunstancia que possibilitó llevar a la práctica las tesis autogestionarias y tratar de racionalitzar unas formas de trabajo anquilosadas. Pero la paradoja es que la substitución de la dirección empresarial por consejos de fábrica, a pesar de reducir desigualdades salariales, no alteró la relación del obrero y su trabajo. Los militantes que dirigian las colectividades se opusieron a muchos deseos obreros que antes habian defendido. Por ello la persistència del trabajo permaneció

 

 

Els homes i dones que varen lluitar per un mon millor, mes just i per una societat mes lliure i fraterna varen pagar desgraciadament un preu molt alt. Sols per somiar amb una societat transformadora

A Sant Adrià del Besos (Alejandro Andreasi. Anarco-sindicalisme en Sant Adrià. 1925-1939), varen fer la col·lectivització agrària, donatius a l’escola Municipal, rebutjar els partits politics, construir l’Ateneu Cultural Social o l’Escola Racionalista.

Ricardo Fornells,  president de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona fa un discurs en el acte inaugural de l’Ateneu de Sant Adrià i diu:

“Ya es hora de que sacudamos nostra apatia  y que procuremos salir de este caos en que nos hallamos,, ya es hora de que trabajemos por nuestra cuenta, cultivando nuestra inteligencia sin esperar la venia del Estado que quisiera sumirnos contínuament en la ignorància para poder asi engañarnos y explotarnos impunemente sin dejarnos tan solo el derecho a protestar por las injustícias y atropellos que continuamente estan realizando con la explotacion por parte de la burguesia. Ya es hora de que, unidos todos los hombres y mujeres de sentimientos humanos y libres salgamos al paso de tanta injustícia y no nos dejemos atropellar tan inocuamente por esta casta de tecnòcratas, falsarios, hipocritas y vividores, que quieren oscurecer nuestro entendimiento enseñándonos historias arcaicas que atrofian nuestra inteligencia no dejandonos pensar libremente y cerrándonos el paso para llegar a una generación mas pura por el camino de la revolucion social.”

El meu pare en Benet Corominas, membre de la Federació local de Sindicats Únics, del grup del Bar La Paz,  va entrar a l’Ajuntament com a Conseller local de Sanitat i d’assistència social als anys 1936-1937. Al 1939 es va exiliar a França i Argelia, al camp de concentració de Djelfa, anomenat camp de la mort. Al inici de la II Guerra Mundial es va incorporar a les tropes angleses i, al fi de la guerra es va  quedar a viure a la Gran Bretanya.

Per acabar m’agradaria exposar un a cita d’un conegut t llibertari francès, gran artista, poeta, cantant y excel·lent persona:

“Es un drama que un home pugui dependre de un altre persona  perquè necessita menjar, que sigui obligat a llogar els seus braços a algú que l’explota i que l’humilia”

Data: 9.6.2014

Títol: Hem d’acceptar imposicions de lleis, o normes, foranes com el Halal i el Kosher?

 Autor: Jaume Camps i Rabadà

A Catalunya, com a tot l’Estat, tenim moltes lleis, molt semblants, o idèntiques algunes, a les de tot Europa, i a les del mòn dit occidental.  Ens semblen bé i les acceptem. Hi han “normes” de gentilesa (ès que som aixís…) cap a les costums i tradicions foranes, i això dona lloc a una doble legislació, si son ja com lleis propies, sobre tot religioses.  D’aquí la pregunta del títol, “Si tenim d’aceptar aquestes lleis foranes, si a més, ho son sota una imposició “obligatòria” (?) “.

N’hi han moltes, però em refereixo, com veterinari i tècnic en alimentació i nutrició, als sistemas de sacrifici del bestiar, anomenat Halal pels musulmans, i Kosher pels jueus.

Aquí ja voldria demanar al lector, qué opinaria sobre la pregunta de si deuríem prohibir, tal com ja fem, el tenir esclaus, (si bé son acceptats en normes a molts païssos), o  “tallar” el clítoris a les nenes, (que son lleis religioses en altres).

O bé, si creu que les deuríem acceptar?.

Nosaltres tenim estrictes lleis, per exemple, sobre el sistema més adequat de sacrifici del bestiar, per ser consumit com carn. Normes molt detallades, que fan sigui tot el procés  fet sanitariament i de forma estricta, evitant tot el dolor possible als animals. Per tant es   segueixen les lleis contra el Maltracte Animal.

 

Imagen (85)

Imatges de uns dels varis logos sobre els dos sistemes 

Les normes de les dues Religions, que son germanes en origen, com son els musulmans i els jueus, diuen lo contrari, ja que, a més de ser fetes directa i exclusivament per un creient de les religions assenyalades, i després de oracions, la manera de fer-ho es degollant  l’animal, tallant-li tràquea, y vasos sanguinis del coll, (jugular i caròtida), però deixant segueixi bona estona drenant la sang, encara que signifiqui que l’animal sigui encara viu…i patint !!!

De totes formes tant en l’Alcorà, com en la Torà, permeten que els creients, puguin menjar aliments seguint les normes nostres, excepte la carn de porc, precisament la de més alt consum a Europa. Però segueixen més els ismes tradicionals, que lo que està escrit en els seus llibres Sants.  Per això ès lo de les seves exigències. No sols la carn, si no, absolutament tots els menjars (i begudes!!!)  deuen portar el certificat, o logo seu.

El preambul anterior el faig, ja que he llegit en un diari de Córdova, sobre això, per les seves arrels musulmanes de segles. Están preparant, en aquesta bonica i històrica capital andalusa,  un pla de fer-hi un gran escorxador i mercat de suministre de carn que garanteixi el sistema Halal, musulmà, per exportar a altres païssos, i als que vulguin del nostre. Més avall faig un resum de les normes, que no son únicament sobre el sacrifici de bestiar…. Pero tan esctrictes que inclús les fan sobre la “sal” (?)….

La notícia del diari de Córdova diu aixís:

“Nueve meses después de que el alcalde, José Antonio Nieto, anunciara que la Fundación Agrópolis, impulsada por el gobierno municipal, iba a promover en Córdoba la creación de un parque empresarial de certificación Halal para que las empresas cordobesas del sector agroalimentario puedan exportar sus productos al mercado musulmán, ayer anunció que ha encargado a la empresa Idencity Consulting, presidida por el exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC), un análisis para convertir en una hoja de ruta que desarrolle “una estrategia, que permita que Córdoba sea reconocida como punto en el que se concentra todo el tejido empresarial en torno al mundo halal y ser la plataforma de exportación de muchos sectores económicos, no solo el alimentario, de cara un mercado tan cercano y a veces tan desconocido”.

Para llegar al plan estratégico que se quiere desarrollar, el estudio analizará en primer lugar la viabilidad conceptual, con entrevistas con los agentes empresariales, educativos y sociales. Después se analizará la viabilidad de mercado y demanda potencial, para que se multiplique el número de empresas interesadas en la certificación, y finalmente se examinará la viabilidad operativa, según dijo Hereu.

Nieto explicó que la economía halal puede abrir expectativas de desarrollo en Córdoba, porque es un mercado especialmente débil en España, con 200 empresas certificadas, además de acceder a un mercado de casi 1.600 millones de habitantes. Recordó que Agrópolis cuenta con el apoyo del comisario europeo de Agricultura, Dacian Ciolos, y de la ministra de Agricultura, Isabel García Tejerina”.

Crec que els “negocis potencials” no deurien ser quelcom prioritari, i mai aceptar que els animals pateixin el dolor de una mort sense previ aturdiment anestesiant (o estaburniment) per evitar-lo. Tal com diu la nostra legislació !. Aquí, i a tot Europa i païssos del mòn occidental. Vol dir que segons diu el diari cordovés, deurem permetre que un gran escorxador-mercat , estigui dins nostre País, i a òn puguin matar tots els animals que vulguin, però amb dolor i sofriment….(??). 

Sabem, a més, que el alcalde promotor, ès un seguidor de la cultura del mal tracte animal, com ell es vanagloria. Té aficions a les “corridas de toros”, i promou  la Tauromaquia, i els ajuda des de el municipi . I això no ès cap comentari críticable, ja que es conegut i publicat. Lo mateix fan, i ès norma sabuda, les més altes autoritats del nostre país, que, inclús valoren a la tauromaquia, perque “diuen” que la “lluita contra” un toro, (que es la definició de tauromaquia en grec antic). ès una tradició, però de la que el toro sempre es el que reb maltracte, amb ferides, i danys fins a la mort. A més han decidit, i la promouen, com un bé “cultural” (?) i, a més, internacional…..

Rites Halal: De l’Islam (molt resumit)

Halâl en àrab, que significa “lícit”, que vol dir tot lo permés en l’Islam des de el punt religiós. Des de el menjar fins al vestir, encara que a Occident s’entén básicament com la norma sobre el sacrifici dels animals i sobre el menjar en general.

A l’Alcorà està escrit lo prohibit per ser menjat, com la carn de porc, la sang, la carronya, i substàncies tòxiques, que inclou al alcohol (curiosament quelcom de etimologia àrab….), però hi admet, que en casos particulars, els creients poden menjar aliments no halal (o sigui els “haram”…)

Hi ha un Halal dit d’habiho, molt més estricte i que segueixen els Sunnites. Parla detalls sobre tots els animals, excepte peixos i marisc, que son ja considerats com “nets”.

Rites Kosher:Del Judaïsme (també resumit).

“Caixer”(?) en català. Son els aliments “acceptats per aquesta norma”. Es força semblant amb el Halal ja que, ambdues normatives, están seguint lo escrit en la Biblia (Levític i Deuteronomi).

Lo que no es “Caixer” o Kosher,  s’anomena “Taref” que significa “matat malament”.Imagen (86)

Concreta la Torà totes les especies animals que son admeses: Com els remugants, i amb la peülla partida, encara que hi ha el error sobre camèlids i lagomorfs, com llebres i conills…..

Dient que els animals fers també es deuen matar segons el rite Caixer (?). Tenen d’evitar menjar lacticinis junt amb carn, o havent fet servir uns mateixos coberts….I d’altres !.

Els ocells s’admeten tots, menys als depredadors. Dels peixos permeten els d’escames, i d’aletes. En canvi el marisc el consideren “Taref”. Prefereixen mejar insectes que sí son Kosher…i bons!.. I tenen altres impediments sobre el menjar, amb cites molt concretes….

Per tant es obvi que son lleis, o normes molt seguides, que son contraries, o quasi, sobre la nostra legislació.

Crec, i no soc restrictiu, pot ser tot lo contrari, però si aquí hi han bones lleis, no deuriem aceptar que ens imposin d’altres foranes, que trepitgen lo legislat per nosaltres i sobre altres questions. Que inclús son més importants!!!. Tant, i sobre tot, per la salut humana, com sobre el evitar el maltracte  als animals.

Ja que això, tot, està degudament legislat !!!

 

30  de maig de   2014

Salvem Menorca

Per: Pere Costa Batllori

Quantes vegades tindrem que repetir “Salvem…..” (posa aquí un lloc que encara no hagi caigut  en  les grapes de la bombolla urbanística). Queden ja pocs espais realment naturals en la Mediterrània. Però ens quedava Menorca, amb la típica carretera de Mao (no Maho ni Mahon) a Ciutadella, les bones platges, un medi rural únic,  els talaiots, les vaques pasturant l’enclova, el típic formatge, el ginet, la caldereta.

Menorca ha lluitat per el seu paisatge. Fins en el port es va obligar, fa anys,  a construir sitges subterrànies per emmagatzemar les necessàries  importacions de cereals. La il·lusió per no trencar el meravellós aspecte de la illa i mantenir-la acollidora, tranquil·la i paradisíaca ha sigut constant.

Però la política vol posar l’stop a aquest regal dels deus. Torna la febre del totxo, torna l’urbanisme depredador, la promoció de megacentres comercials. Si no es reacciona rapit i durament s’acabarà destruint una de les grans reserves de la biosfera.

Menorca-MarUna Norma Transitòria del Consell Insular constitueix un atac formal a la preservació del paisatge i dels recursos naturals i recolza els interessos dels especuladors de sempre.

La Norma Transitòria deixa en suspens la delimitació del creixement de les zones turístiques per impedir la terciarització del sol rústic. Perilla dons la preservació dels recursos naturals, el manteniment del subministrament  d’aigua potable, el tractament de les aigües residuals, l’evitar la nitrificació dels sols.

Ara sembla  es vol mes ciment, mes construccions, mes permissivitat, camps de golf amb construccions d’allotjaments turístics, permís de construcció en el medi rural, fer una ordenació territorial per passar   de terreny rústic o protegit a urbanitzable. Tot això evitant els processos de participació ciutadana normals.

Però encara mes. S’està tramitant un projecte de reforma de la carretera de Mao a Ciutadella. Millorar la carretera es bo però la inclusió de grans enllaços de dos pisos al mig de zones rústiques no deixa de ser una barbaritat.

S’intenta una ampliació generalitzada de les urbanitzacions, crear camps de golf en zones protegides, construir mes hotels i grans edificis. Es  volen eliminar les normes territorials que protegeixen les costes i l’interior  del urbanisme massiu.

Encara si es a temps d’evitar-ho.

Per demanar mes informació, oferir ajuda o be oposar-se a la Norma transitòria disposeu de:

http://menorcaenpeligro.blogspot.com.es/2014/03/menorca-esta-en-peligro-de-extincion.htmsl

http://www.gobmenorca.com/savemenorca

https://www.change.org/es/peticiones/consell-insular-de-menorca-protejan-de-nuevo-los-ultimos-reductos-naturales-de-menorca-reactivando-las-normas-territoriales-que-ustedes-estan-eliminando

 

Data: 18.5.2014

Titol: Sant Galderic

Per: Pere Costa Batllori

El patró dels pagesos espanyols es San Isidre. Aquell que anava a missa mentre els àngels li feien la feina. A mes es Sant Patró de Madrid. Sembla va viure entre els anys 1070 a 1130 i fou canonitzat al 1622. El 15 de maig es el seu dia.

Avui una gran part de la població a mes de no ser pagesa potser passa una mica d’aquets
patronatges, però no deixa e ser interessant fer un breu recordatori històric sobre el tema encara que sols sigui per reviscolar la nostra passada historia.

Es Sant Isidre el patró de la nostra pagesia o be es un patronatge, com tantes altres coses, imposat per el centralisme hispànic?.

Difícil serà canviar les coses però al menys fem un record a Sant Galderic, que va viure entre els anys 830 al 900 i que, també fou agricultor, encara que no consta que els àngels li fessin la feina. Fou canonitzat el 990 en el Concili de Narbona.

Però, vet aquí el problema. Galderic fou venerat com a patró del pagesos del Rosselló i també ho fou dels del Principat duran la alta edat mitjana. Quina heretgia, un francès!.

El seu dia es el 15 d’octubre però aquí, en el Principat, va ser substituït per el Isidro de Madrid, mentre el nostre Galderic quedava en el oblit.

La seva vida esta ben retratada i explicada per Reginald de Poc al 1627 i Marti Jampy al 1828. No es cap invent.

Ens animem? el 15 d’octubre no esta lluny. Qui comença a pensar en Galderic, que deuria ser el patró de la nostra pagesia, de la nostra cada dia mes reduïda pagesia catalana i que es mereix el recordem com un fet mes en la pèrdua de les tradicions de la nostra pàtria?.

No es qüestió de demanar que el nom de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre sigui canviat per el de Sant Galderic. No es el moment. El futur sempre esta per escriure.

* * * * * * * * * * * *

Data: 12 de maig de 2014

Titol : Jaume I el Conqueridor. Coordinador del domini lingüistic català

Per: Jaume Camps i Rabadà,

La Marca Hispànica del Imperi de Carlemany va crear els comtats catalans, encara vassalls de França.  Pel any 786 quan els gironins cediren  la direcció de la Marca a Carlemany ja parlaven una llengua pròpia. Fins a Jaume I els catalans foren anomenats com francs, tant pels àrabs com pels castellans, quan ja tenien com llegua pròpia, i autòctona, el romanç, derivat del llatí, que s’havia anat formant durant segles, i que es parlava al nord-est de la gran província Tarraconense, que ocupava més de la meitat de la península ibèrica. A més la Galia del sud era, aleshores, mes desenvolupada que la del nord.  Durant el període del regne visigot de Tolosa, hi va haver nexes de llengua i cultura amb l’altre cantó dels Pirineus. W. von Wartburg assenyala que aquest va ser el moment de augmentar la diferencia amb el romanç castellà, que, més tard, s’hi incrementà per l’influencia del àrab.

costa 140514bEn Murray Bookchin catalanista novaiorquès escriu (1977): “…Catalunya …més aviat havia format part de la poderosa i avançada civilització de Langue d’oc…la llengua catalana està emparentada amb la provençal, no amb la castellana, malgrat que ambdues siguin llengües llatines. La croada contra els albigesos va destrossar aquest acolorit món, però deixà intactes moltes de les seves arrels culturals…”

El pare del rei Jaume I va participar activament en la Reconquesta de Castella, (Batalla “Navas de Tolosa”), però altres fets van endarrerir la Catalano-Aragonesa. El avi Alfons el cast, i el pare Pere el catòlic, van estar a punt de crear un regne que hagués ocupat tota la conca del Ebre i la del Garona, però al acceptar, el rei Pere, la petició de defensar els albigesos, o càtars, va fer que no pogués aconseguir el gran regne, i que es retardés el inici de la Reconquesta seguint el llevant de la península Ibèrica

El fet de que el rei Alfons el batallador, de Castella, intentés la conquesta de Saragossa al morir el seu rei, va alarmar als aragonesos, que, per defensar-se millor, s’uniren als catalans. Els comtes de Barcelona ja acostumats, des de les accions del abat Oliba, a la coexistència sobirana entre ells, implantaren una fórmula nova que es la “Unió amb Autonomia”. Sistema que va ser bona solució pel futur, tant pels governs de Mallorca, i de Valencia, com pels Estats de Itàlia pertanyents a la Corona d’Aragó. I fins i tot ho es per avui dia!.

A pesar de la religiositat del rei Jaume I, per la desfeta a ferro i foc, de Occitània, i, en especial, per la mort del seu pare, es negà altivament a ser un vassall de la santa Seu. Des de els deu anys!. Tan jove no va poder fer front al rei de França, Lluís VIII, ni al Sant Pare….(ni va fundar la Ordre de la Mercè, com diu la llegenda…). Per això va ser el moment de pensar en l’expansió cap el sud.  La Reconquesta!!.  .

( Les Corts Catalanes reunides l’any 1225 a Tortosa, sota la presidència de Jaume I,  van proclamar les “Constitucions de Pau i Treva”, per garantir la llibertat i seguretat dels ciutadans,  i  foren base per a les “Constitucions  Generals deCatalunya”   (En la Portada del llibre diu “ Constitucio pacis” i “ jacobum regê”) ).  

La campanya militar va durar no més 60 dies per fer caure la Ciutat de Palma de Mallorca. La ocupació de la illa, i del repartiment de terres, i establiment dels nous treballadors, va durar dos anys.  Eivissa va claudicar el 1235. Per estimular el canvi de sarraïns per catalans, Jaume I, va instaurar la “Carta de Franquesa”, semblant al dret romà. Des de un principi “Mallorques” (Les Balears)  les va organitzar com un regne quasi independent, o autònom, encara que sense Corts pròpies. Degut a que la gran repoblació va ser per part de gent de la costa de Catalunya vella, el català balear s’assembla més a alguns girs de la variant actual del català, a la costa gironina.

Pel 1233, Jaume I amb 25 anys, molt content per la conquesta de la Ciutat de Mallorca, va decidir la Reconquesta de València. Havia escoltat a dos cavallers que deien era: “La mellor terra e la plus bella del mòn”. Així que va decidir iniciar-la més aviat.  Van conquerir Borriana el 1233, i a partir d’aquí, els sarraïns iniciaren l’abandonament de les terres. Van anar-se repoblant les contrades, amb gent procedents de la part més a prop, com era la Catalunya nova, i el sud del Aragó. Per això la semblança de la llengua, amb els girs tortosins i lleidatans, dels valencians. El propi Jaume I adoptà el títol de rei de València, per confirmar l’ocupació en permanència.

Des de la batalla del Puig, que fou la decisiva, es quan es considera complerta la conquesta de València. Era el any 1238. Poc després, per calmar els desitjos dels senyors feudals va crear els “Furs de València”, seguint el dret romà. Pel 1266 Jaume I inicià el repoblament de Murcia, amb la seva pròpia tropa. “De mantinent retem la ciutat de Múrcia a don Alfonso García….E sobre açò, poblam-hi bé deu milia hòmens d’armes de nostra terra… ells romanguesin aquí….”. Molts cognoms de Mùrcia son catalans, com: Campoy, Capmany, Cerdan, Palao,  Puche, Pujalte, Rabaza, etc, i molts topònims, com: Cabo Roig, Cabo Negrete, Calblanque, Calnegre, Isla Grossa, Portman, etc..I sense agafar-ne la possessió!.

Recordem, però, sobre la llengua, que el rei Jaume I va néixer en zona catalana, (comtat català), fou format en llengua catalana per un osonenc, (el cor de Catalunya…), morí a València estan en guerra, i fou, per últim, enterrat a Catalunya. A la Nova. A Poblet !!

Pel Testament de Jaume I, va deixar al seu fill en Pere, Catalunya, Aragó i València, i, a en Jaume, el Rosselló, la Cerdanya, Montpeller i les illes de Mallorca i Eivissa, amb dret sobre Menorca. Testament que va ser un greu error,  de cara al futur. Va crear una diferenciació entre totes les terres de parla catalana, i inclús,  originà fortes lluites entre els dos germans.

De totes maneres, la conquesta, per les armes, de Mallorca per Pere el cerimoniós, va tornar Mallorca al costat de Catalunya i Aragó. Aquí va passar un fet semàntic, ja que a Catalunya, els “Comtes” d’anys, plens de orgull, encara que mostraven obediència al de Barcelona, com el seu cap, no varen acceptar el oferiment d’anomenar-se com ”Regne”, i, en canvi, en les regions recent conquistades, de Mallorca i de València, lluïren amb gran estima aquest títol…

Altres consideracions, sobre el impuls del idioma, van anar passant al llarg del temps, però la nostra llengua catalana, amb les conegudes variants, continua viva. Encara que convindria que no s’intenti la disgregació lingüística, per raons polítiques de partits. Es una herència del gran rei Jaume I, que va ser comuna, i es qui va impulsar-la a totes les terres conquistades, que formen, avui, el domini lingüístic català.

costa 140514a

( Tomba reial de Jaume I, a la església del Monestir de Santa Maria de Poblet, i seves restes, que foren salvades de la profanació, durant la revolta de 1835, pel humil rector mn Anton Sauret, que va guardar-les a la esglèsia vella de l’Espluga de Francolí)

Data: 5 de maig de 2014

Títol: La por col·lectiva
Per: Pere Costa Batllori

 Tots hem sentit por alguna vegada. I axó es normal doncs la por es un sistema  de defensa de tot ser viu en front de una agressió real o irreal. Si tenim por prenem precaucions. Tots d’acord.

La por, com a emoció individual, pot ser normal (por a la mort, a la malaltia, a perdre a qui estimem, al dolor, a la solitud……..) i res podem fer sinó acceptar-ho,  o be  patològica, malaltissa o símbol de covardia. Al mateix temps que no es fàcil distingir els límits  entre el temor,  la por i el terror.

Però no es  la por individual o personal  el tema sobre el que volem reflexionar en la Crònica d’avui sinó el de la por social, la por col·lectiva, la que pot patir un grup, una nació, un estat,  una gran part de la humanitat……… . Hobbe diu que la por social va donar origen a la creació de la figura del Estat com a poder per  assegurar la defensa de la societat. Maquiavel aconsellava al príncep la utilització de la por per poder governar.. Moltes religions han tingut i tenen en la por (al càstig etern) un mètode per  aconseguir mantenir-se. Quant la religió afirmava que el poder civil (monarquia, dictadura) era la representació del poder de Deu (mai ho ha dit de la democràcia)  la situació arriba al súmmum

La por voluntàriament provocada per qui te el poder amb el fi de sotmetre a una comunitat a la seva voluntat es la amenaça  de la que  sempre cal defensar-se. Altres vegades la por pot ser produïda també  per la presencia de fets causats o no causats voluntàriament però  si deguts  a una mala gestió del poder.

Els que siguin mes o menys de  la meva generació poden recordar la por per els fets produïts per  grups incontrolats durant la II República, la por durant la guerra civil, la por durant la llarga dictadura, la por de que es malmetés la situació en la transició política, la por a un cop d’estat, la por a la sobirania de Catalunya o de Euskadi.  Evidentment la por no era per tothom ja que no la senten els que la provoquen

Curiosament no deixa de ser freqüent la síndrome de Estocolm, Quantes vegades hem sentit a dir que era cert que no hi havia llibertat, que hi havia tortura però teníem seguretat i   pau, una pau falsa, però amb la que es justifica la situació dictatorial

La base fonamental dels sistemes feixistes es la instauració de la por, la por als problemes que “sens dubte”  porta la democràcia i si existeix la plena democràcia cal posar pals a la roda  i iniciar axis  el domini sobre  la ciutadania. Es com el “Timere Deus” (Eclesiastic, 18,19) de la Bíblia que el senyala com a únic camí de salvació

Cal viure en una societat lliure de la por social i axó sols es pot aconseguir amb la col·laboració democràtica dels membres de la mateixa amb independència de las idees, religions, races,  llengües i nacions. Hem de tenir una consciència democràtica molt clara,  col·laborar cadascú dins las seves possibilitats en aconseguir-ho i  tenir present que  no es gens fàcil.

Durant els anys que seguiren a la finalització de la denominada transició política es va viure un curt període   de seguretat en el futur, d’optimisme, sense por, amb l’ànim de fer-ho  tot posant-nos  tots d’acord, poc a poc això si per evitar traumatismes socials. La ciutadania, en general, estava engrescada….però la situació ben aviat es va començar a enrarir

Però no ens empantanem en divagacions mes o menys qüestionables ja que la societat d’avui te tres reptes greus:

Els polítics deuen pensar en el be de tots els ciutadans. Axó obliga a prendre en consideració totes les opinions assenyades, vinguin de on vinguin,  a posar els interessos personals i de partit sota els interessos de cada comunitat………… .. .Cal acabar amb la agressivitat, amb la lluita continua sigui verbal  o sigui, i perdoneu, fent la punyeta al contrari sols per el fet de que no es pensi com ell. Cal acabar amb la oposició ferotge, amb la no col·laboració com a norma, amb les falses promeses electoralistes,  amb la marginació dels que no son del clan, amb l’engany al ciutadà, amb el no reconeixement de les minories……..

Cal valentia ciutadana per denunciar i  reclamar dins dels camins legals i exercir el dret de votar.  Els polítics deurien donar-se compte que estan dinamitant la democràcia, que estan “fen el llit”  a la idea de que el temps passat era millor.. No podem  caure ni en la covardia ni en el passotisme.

L’abús de l’autoritat cal que sigui desterrat i acabar amb la corrupció milionària, amb el desmantellament de les estructures socials, amb el mal funcionament de la justícia, amb les traves als drets democràtics,  però la falta de autoritat també  genera por,  sols cal preguntar a la ciutadania la seva opinió sobre els robatoris, la inseguretat, el perill tan de sortir al carrer com de  tancar-se a casa, els impediments a la llibertat de manifestació i d’expressió

S’apropen eleccions. No tothom  esta preparat per dedicar-se a la política. El nostre sistema electoral es depriment.   Cal canviar el xip o la historia es pot repetir. Al Parlament Europeu s’està intentant crear dos grups polítics majoritaris. El sistema  autonòmic a  Espanya no funciona perquè a algú l’interessa que no funcioni. Els Estats de la Unió no s’aclareixen L a ONU es cada dia mes fràgil. La Enciclopèdia Catalana defineix amb la paraula caos a una situació de confusió i desordre. Ja hi estem.

Malauradament es propaga la por de que la societat en que vivim es desplomi, que es produeixi  un esfondrament de la nostra cultura i una pèrdua de les nostres identitats. La globalització no deixa de fomentar aquesta por.

Esta prou clar que existeix una relació estreta entre el poder i la capacitat de atemorir. Això sempre resulta rendible per el poder. Es produeix poc a poc en forma d’amenaces, acuit, violència verbal, violència policial, fer fracassar tota possible solució pactada, manupilacio dels fets, col·laboració religiosa en un intent de un neo-nacional-catolicisme, acusació de nazisme/terrorisme quant convingui.

Sols la valentia i la raó poden vèncer la por i com Hamlet cal sobreposar-se a la por i actuar. El valor es el pont que uneix el desig i la raó, deia Plató.

Que ningú posi en dubte de que entre alguns catalans hi ha temor. En  algunes  famílies les represàlies de la postguerra encara  no son tan llunyanes, la por a equivocar-se un altre vegada amb  la  possibilitat sobiranista existeix. Però cal recordar unes recents paraules de  José Antoni Marina: “descobrim una llibertat estructural amb capacitat de forjar projectes i el contingut de un tipus peculiar de projecte: el que busca la llibertat digna. La obligació de comportar-nos de forma justa, respectuosa i valenta no afecta sols al tracte amb els demes sinó també al tracte amb nosaltres mateixos. Si la dignitat implica llibertat no podem abdicar de la nostra llibertat, si implica coneixements no podem quedar-nos  en la ignorància, si implica el rebuig de la tirania no podem claudicar.”

!Ens sentiríem tant lliures si no tinguessin por¡

———————————————————————————————————-

 

TRES TEMES TRES (Escrits pel bon amic, PERE COSTA BATLLORI)

Si vols consultar els anteriors publicats, demana-ho via comentari.

abril del 2014

Tres/temes/tres  (18).

 

6 Comments

  1. Margarita

    Pere , es tot tant misarable, aquesta prepotencia del PP, demostra molte innorancia, nomes
    persones sense sensibilitat, ni etica, ni valors humans , poden arribar ser tan despotes,

  2. Carles Roig

    Darrerament , sento veus que abans es mostraven intransigents amb el tema de la consulta que van aterrant a la realitat del pensament de la majoria dels ciutadans de Catalunya.
    Francesc de Carreras , las tertulians de Tv Madrid , ciutadans Espanyols de reconeguda casta Vallisoletans i la Camacho desapareguda fa unes setmanes de les emissores , diuen que de Madrid s´en va anar al zoo i s´ha quedat. ummmmmmmmmmm!!!

  3. jordi caupena nogué

    Sobre el tema 1.-
    Està molt clar que l’esdevenidor de l’estat espanyol, sense els ingressos que arriben des de Catalunya, és més aviat obscur. Per altra banda, no crec que Catalunya quedi en la misèria si s’independitza. Es cert que podríem passar per un període de dificultats, però la nostra capacitat de treball i creativitat ha estat, històricament, molt alta. Espero i vull creure que quan siguem independents sabrem administrar bé els nostres propis recursos i eliminarem o reduirem de manera considerable l’índex de corrupció.

    Sobre el tema 2.-
    Sobre aquell alt magistrat que afirma que pertànyer al PP “no es obstacle per a jutjar correctament els problemes catalans” haig de dir que l’obstacle principal per a jutjar correctament Catalunya no es el de la militància (PP, PSOE, o altres) si no la desconeixença i incomprensió del fet català vist des de la perspectiva de Madrid i amb la idiosincràsia castellana. Diu Antonio Machado a Campos de Castilla : “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.”

    Sobre el tema 3.-
    Els polítics en el mercat laboral? La política s’ha professionalitzat, s’ha tornat una manera de viure, i una forma de fer diners i triomfar. No se fins a quin punt això es bo per la democràcia … Doncs, s’han creat clans i grups de pressió que es perpetuen en el poder. Potser caldria elaborar una nova llei electoral …

  4. jordi caupena nogué

    Sobre el tema 1.-
    La manca d’unitat dels partits sobiranistes s’inscriu dins la més pura tradició catalana : “Tants caps, tants barrets”. Jo vaig viure això a l’època de la clandestinitat i en la transició. No som ni anglosaxons ni germànics, que son més freds i disciplinats… Som una extranya mescla étnica que té components ibers, llatíns, jueus…. L’ànsia de protagonisme, per damunt de l’interés nacional, es molt fort en els capdaventers dels partits polítics. Per això va triomfar l’anarquisme a Catalunya.

    Sobre el tema 2.-
    Els PSC, PP i Ciutadans coincideixen bàsicament en que “si es pot evitar la consulta, millor”. Ells pensen en una “recomposició” d’Espanya. Però, per un pur principi democràtic (si es que son demòcrates) haurien d’acceptar la consulta. Una altra qüestió serà quina posició política defensen un cop es faci la consulta. Crec que l’ambient col•lectiu hauria d’estar a favor de la consulta. Mostrar unitat democràtica : Això seria el correcte.

    Sobre el tema 3.-
    La viabilitat econòmica de Catalunya es clara. Una altra qüestió es si la cosa es pot complicar en el procès cap a la independència. Hauria de ser tan fàcil com apagar i encendre el llum : Ens anem a dormir “depenents” i ens llevem “independents”….

  5. ENRIC ALLOZA

    Conec bé la ploma de’n Pere, fins hi tot va escriure força temps per a mi -parlo en qualitat d’editor al Portal de Sant Quirze- és àcid i punyent, i encara ho seria més però a voltes es mossega la llengua. Per naixement podríem dir que està una mica “tocat” per la tramuntana, i és el vent del nord el que més li agrada, i de ben segur que pot afirmar que de ponent ni gent ni vent… parlem sempre del ponent més llunyà, “fora franja” més enllà de la gent que parla LAPAO… Coincidim en moltes coses, i una d’aquestes coses, és el model de país que volem, un país lliure i independent dins una Europa geogràfica i segurament política, encara que per part meva començo a dubtar, en si una Catalunya fora el marc polític europeu, i estratègicament situada -políticament i geogràfica- no seria més interessant. Endavant les atxes Pere.

  6. Pere,
    En el tema 2 apuntes que les proves judicials assenyalen, cada cop amb més certesa, l’existència d’una doble comptabilitat a la seu del PP. Malgrat això els sondejos més recents mostren que la intenció de vot envers el PP es recupera i que si avui se celebressin unes eleccions generals seguiria amb majoria al congrés espanyol, i molt per sobre del PSOE. El mateix fenomen que al País Valencià on les continues imputacions per corrupció i condemnes fermes a polítics no han impedit que el PP segueixi ostentant el poder a la Generalitat Valenciana. Molt inquietant!
    En qualsevol cas moltes gràcies pel teu escrit i també molt Bones Festes!!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *